Vés al contingut

Armenis de França

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàArmenis de França
Tipusètnia i minoria nacional Modifica el valor a Wikidata
Població total250.000 - 750.000
Llenguafrancès, armeni
ReligióCristians (predominantment Església Apostòlica Armènia, minories de l'Església Catòlica Armènia i Església Evangèlica Armènia); no religiosos
Geografia
EstatFrança Modifica el valor a Wikidata
Regions amb poblacions significatives
París, Lió, Marsella

Els armenis de França (armeni: ֆրանսահայեր fransahayer; francès: Arméniens de France) són ciutadans francesos d'origen armeni. La comunitat armènia francesa és, de lluny, la més gran a la Unió Europea.[1][2] i la tercera més gran al món.[3][4]

Tot i que els primers armenis es van assentar a França durant l'edat mitjana, com la major part de la diàspora armènia, la comunitat armènia a França es va establir per supervivents del genocidi armeni de 1915. Altres van arribar durant la segona meitat del segle xx, escapant a la inestabilitat política i econòmica dels països del Pròxim Orient (Turquia, Líban, Síria, Egipte i l'Iran) i més recentment, de la República d'Armènia.

Història

[modifica]
La tomba de Lleó V, l'últim rei armeni, a la Basílica de Saint-Denis.

Història primerenca

[modifica]

Els armenis tenen una llarga història d'assentament a França.[5] Els primers armenis van aparèixer a França a l'alta edat mitjana. El 591, es registre que un bisbe armeni amb el nom de Simon es troba amb Gregori de Tours a la ciutat de Tours.[6][7] Entre altres esglésies, l'església del segle ix de Germigny-des-Prés, construïda per Eudes de Metz (possiblement un armeni), té una influència armènia segons alguns historiadors de l'arquitectura.[8][9] Les 36 lletres de l'alfabet armeni trobades a una inscripció llatina de l'Església de Santa Marta de Tarascó mostra que els armenis van viure a aquest lloc abans del segle xiii, quan es van afegir els últims tres caràcters de l'alfabet armeni.[10][11]

L'estatua de Jean Althen a Avinyó.

Els contactes entre els armenis i els francesos van esdevenir freqüents durant les croades.[10] El Regne d'Armènia Menor, localitzat a la costa nord-est de la Mar Mediterrània, va convertir-se en un punt d'importància estratègica per als croats en ruta a Palestina. Els reis armenis Oshin i Lleó V són coneguts per haver donat privilegis especials de comerç als francesos.[12] Al segle xiv, els hethumins no van ser capaços de retenir el poder al Regne d'Armènia Menor i a continuació de l'assassinat de Lleó IV el 1341, el seu cosí de la dinastia lusignana va ser proclamat rei com a Constantí II. Els reis lusignans eren d'origen francès i van governanr el país fins al 1375 quan l'últim rei Lleó V, va ser capturat pels mamelucs i portat a l'Egipte. Posteriorment va ser alliberat i transferit a França on va morir el 1393 i va ser enterrar a la Basílica de Saint-Denis, el lloc d'enterrament dels monarques francesos.[5]

Des del segle xv els armenis van començar a emigrar a França en nombres petits.[12] Una inscripció armènia d'aquest període sobreviu a la catedral de Bourges.[13] El 1672, un armeni amb nom (Harut'iwn) va obrir la primera cafeteria a París.[14][15][16][17][18] Des de 1672 a 1686, Voskan Yerevantsi va operar una editorial a Marsella.[12] Amb la liberalització de l'economia, el nombre d'armenis a França es va incrementar i va assolir un nombre de 300-400 el 1680.[12] Jean Althen (Hovhannès Althounian), un agrònom armeni persa de Nakhtxivan, es coneix per haver introduït la roja als sur de França durant la dècada 1750.[19][20][21][22] A statue of him was erected in Avignon expressing the city's gratefulness to him.[23] Durant la campanya napoleònica d'Egipte i Síria li van presentar a Napoleó un mameluc armeni amb el nom de Roustam Raza. Es va convertir en el guardaespatlles de Napoleó i va el va servir fins al 1814.[24][25]

Díptic de Papier d'Armenie

Al segle xix, molts joves armenis (entre ells el poeta i activista polític Nahapet Rusinian i l'arquitecte Nigoğayos Balyan) es va instal·lar a França per a la seva educació[12] Papier d'Arménie («Paper d'Armènia»), un paper desodorant popular,[26] es va crear al final de la dècada de 1880 per part d'Auguste Ponsot. Després de visitar Armènia Occidental va descobrir que molts armenis feien servir resina de benjuí i saba per desinfectar les seves cases i esglésies.[27]

Al final del segle xix i principis del segle xx, milers d'armenis van escapar a la persecució de la seva pàtria ancestral que era part de l'Imperi Otomà en aquell moment. Una sèrie d'esdeveniments com les massacres hamidianes i la massacre d'Adana van provocar un increment en l'emigració d'armenis. Al començament de la Primera Guerra Mundial uns 4.000 armenis vivien a França.[12]

La Primera Guerra Mundial i el genocidi armeni

[modifica]

D'acord amb l'acord franco-armeni de 1916, es va formar la Legió franco-armènia amb armenis de tot arreu del món, incloent-hi molt armenis francesos, per les negociacions entre Boghos Nubar i autoritats franceses polítiques i militars. La legió va prendre part de la Campanya del Sinaí i Palestina i la Guerra Franco-Turca.

Com a resultat de la victòria dels aliats a la Primera Guerra Mundial, desenes de milers de supervivents del genocidi armeni van acabar vivint a la part de l'Imperi Otomà ocupat pels francesos a la Cilícia, i molt més al Mandat francès de Síria, atès que els Camps de Deir al-Zor estaven a Síria. El 1920 l'exèrcit francès sota el general Henri Gouraud va ordenar a la Legió Franco-armènia a deixar les armes i que els refugiats armenis haurien d'anar-se'n immediatament. Havia format una «política pacífica i reconstructiva» amb el governs dels nacionalistes turcs per treure a les tropes franceses de Cilícia, però tot el que van aconseguir va ser permetre que es reprenguessin els atacs contra els civils armenis.[28] La major part dels armenis de Cilícia van fugir al costat dels francesos i es van assentar als camps de refugiats a Iskenderun, Aleppo, Vall de la Bekaa (per exemple a Anjar i Beirut). Des d'aquí, famílies senceres van aprofitar per fugir a França. L'entrada de supervivents del genocidi armeni va portar desenes de milers d'armenis a França. A començaments de la dècada de 1920, aproximadament entre 50.000 i 60.000 armenis vivien a França.[29] D'acord amb una altra font 90.000 supervivents del genocidi es van assentar a França, la meitat dels quals eren d'àrees rurals.[30]

La major part dels armenis inicialment van arribar a Marsella, i posteriorment es van dispersar al voltant de França i es van instal·lar a les ciutats grans, especialment París i les àrees urbanes al llarg del ferrocarril París-Marsella, en especial Lió. Al període d'entreguerres la major part dels armenis de França eren treballadors no qualificats que principalment treballaven a fàbriques a canvi de salaris baixos.[29] Entre 1922 i 1929 el 80% dels armenis a França eren assalariats. Guanyaven un 10-15% mensy que els francesos.[30]

A aquest període, molts intel·lectuals armenis turcs es van traslladar a França, incloent-hi Arshag Chobanian (1895),[31] Komitas Vardapet (1919, transferit a un hospital a París on va romandre fins a la seva mort),[32] Levon Pashalian (1920),[33] Shahan Shahnour (1923).[34]

La Segona Guerra Mundial i la Quarta República

[modifica]
Manouchian durant la Segona Guerra Mundial.

La comunitat armènia de França va jugar un rol actiu a la resistència francesa. El poeta i militant comunista Missak Manouchian, el comandant del grup multiètcnic Group Manuchian, va esdevenir un líder important de la resistència. A part d'Arpen Lavitian, un altre membre armeni que va ser executat, el grup incloïa molts jueus de tot Europa. Els poetes Kégham Atmadjian i Rouben Melik van ser altres participants prominents de la resistència. L'Organització Patriòtica Clandestina Anti-fascista estava comandada per oficials armenis.

Els resistents Alexander Kazarian i Bardukh Petrosian van obtindre els ordes militars més altes de França per part del general Charles de Gaulle.[35] Henri Karayan (1921–2011), un membre del Grup Manouchian, va participar en la distribució il·legalde Humanité a París i va participar de la lluita armada fins a l'alliberament.[36]

El 2012, Arsène Tchakarian amb 95 anys, l'últim sobrevivent de la resistència del Grup Manouchian que va lluitar contra les forces de l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, va ser condecorat com a oficial de la Legió d'Honor pel president Nicolas Sarkozy.[37]

Immediatament després de la Segona Guerra Mundial, uns 7.000 armenis va retornar a l'Armènia Soviètica.[38]

Immigració d'armenis des de l'Orient Mitjà

[modifica]

Van arribar milers d'armenis a França des dels països de l'Orient Mitjà com ara Turquia, Líban i l'Iran des de la dècada de 1950. Aquests nous immigrants van mobilitzar la comunitat armènia. A la dècada de 1980 vivien uns 300.000 armenis a França.[38]

El 1983, l'Exèrcit Secret Armeni per a l'Alliberament d'Armènia va fer l'atac a l'aeroport d'Orly com a part de la seva campanya per al reconeixement i les reparacions del Genocidi Armeni. L'explosió va matar vuit persones i va ferir cinquanta-cinc.[39] La campanya per a aprovar una resolució comdemnant el Genocidi Armeni va començar el 19 de juny de 1987 al Consell Europeu amb una manifestació a Estrasburg.

Període contemporani

[modifica]

El terratrèmol armeni de 1988 del 7 de desembre de 1988 va provocar una gran mobilització de la comunitat armènia francesa. Entre d'altres, Charles Aznavour va establir una fundació de caritat per ajudar a les víctimes del terratrèmil.[40] Com que l'Institut national d'études démographiques, l'agència d'estadística nacional de França, no recol·lecta dades sobre etnicitat, no hi ha informació fiable sobre el nombre de ciutadans francesos d'origen armeni. Diversos experts, mitjans d'informació i organitzacions han estimat que el nombre d'armenis francesos és de 250.000,[41] 300.000,[3][42] 400.000,[43] 450.000,[44][38] 500.000,[45][46][47] 500.000-700,000,[48] 750.000.[49] El 2005 hi havien 12.355 persones nascudes a Armènia que residien a França.[50]

Cultura

[modifica]

Llengua i educació

[modifica]

L'Ethnologue estima que l'armeni és parlat per al voltant de 70.000 persones a França.[51] La major part dels armenis de França parlen l'armeni occidental, mentre que una minoria (immigrants recents d'Armènia i armenis de l'Iran) parlen l'armeni oriental.[52]

Religió

[modifica]
Catedral de Sant Joan Baptista a París.

La major part de la població armènia francesa és de la fe apostòlica armènia (ortodoxa), i pertanyen a la Santa Seu d'Edjmiatsín de l'Església Apostòlica Armènia. Una minoria d'armenis són de fe catòlica i segueixen l'Església Catòlica Armènia. S'estima que 5.000 armenis evangelistes viuen a França.[44]

Cada una de les tres esglésies armènies tenen la seva organització pròpia a França, tres bisbats (Lió, Marsella i París) que depenen del Catolicós de tots els armenis, l'eparquia de Sainte-Croix-de-Paris que depèn de l'Església Catòlica Armènia, i la Unió d'Esglésies Evangelistes Armènies de França, part de l'Església Evangèlica Armènia.

Institucions

[modifica]

La Unió General Armènia de Beneficència, una de les organitzacions armènies més grans del món, va tenir la seva seu central a París entre el 1922 i el 1941.[53]

A les municipalitats amb una alta concentració d'armenis hi ha moltes associacions en un ampli rang de camps, des de les culturals (per exemple Maison de la culture arménienne de Décines a Décines, a prop de Lió, o Radio AYP FM a París), socials (per exemple Maison des étudiants arméniens a París), esportives (per exemple Union de la jeunesse arménienne d'Alfortville i Union Sportive de la Jeunesse d'Origine Arménienne de Valence), o més específiques com ara Association nationale des anciens combattants et résistants arméniens.[54]

També hi ha associacions paraigües, el Forum des associations arméniennes de France, creat el 1991,[55] i el Conseil de coordination des organisations arméniennes de France, amb nom nou des de 2011 del «Comité du 24 avril».[56]

Mitjans de comunicació

[modifica]
Premsa

El primer diari armeni a França va començar-se a publicar el 1855. Cap al 1991, a prop de cent diaris i revistes armènies es publicaven a França, més que a qualsevol altre país europeu.[57] Actualment l'únic diari és Nor Haratch, una publicació independent que es va començar a publicar el 27 d'octubre de 2009 amb dos exemplars per setmana. Va reemplaçar Haratch (Յառաջ), un diari fundat el 1925 per Schavarch Missakian i que es va deixar de publicar el maig de 2009.

En línia
Rádio

França i el genocidi armeni

[modifica]

França és un dels països que ha reconegut el genocidi armeni. Hi ha monuments dedicats a les víctimes del genocidi a moltes ciutats franceses, incloent-hi París, Lió i Marsella.

El senat de França va aprovar una llei el 2011 que criminalitza la negació de genocidis reconeguts, i inclou tant a l'Holocaust com el genocidi armeni. La llei va entrar al Parlament el 2012.[58] Tot i així, la llei es va considerar anticonstitucional el 28 de febrer de 2012 pel Consell constitucional francès: «El consell dictamina que per condemnar als que qüestionen l'existència de ... crims que els propis creadors de la llei van reconèixer o qualificat com a tals, fa que els creadors de la llei incorrin en un atac inconstitucional contra la llibertat d'expressió.»[59]

D'acord amb una enquesta de 1996 a França el 69% dels entrevistats coneixen el genocidi armeni, i el 75% dels que ho coneixen estan d'acord que el govern francès l'hauria de reconèixer oficialment.[60]

El 24 d'abril de 1965, 10.000 armenis es van manifestar als Champs-Elysées per commemorar el 50 aniversari del genocidi.[61]

Armenis francesos notables

[modifica]

Entreteniment

[modifica]

Literatura, teatre, periodisme

[modifica]

Música

[modifica]

Pintors

[modifica]

Política

[modifica]

Esports

[modifica]

Miscel·lània

[modifica]
Ciència
Empresa
Altres camps
  • Anita Conti (1899–1997), exploradora i fotògrafa, primera dona oceanògrafa francesa.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Morris, Chris «Armenians' long battle for recognition». BBC News, 20-01-2001 [Consulta: 18 novembre 2013].
  2. ↑ Zenian, David «The Armenians of France». AGBU News Magazine, 01-03-1995 [Consulta: 3 febrer 2014]. Arxivat 27 de juliol 2020 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2020-07-27. [Consulta: 16 octubre 2022].
  3. ↑ 3,0 3,1 Gibney; Hansen, Randall. Immigration and asylum: from 1900 to the present (en anglès). ABC-CLIO, 2005, p. 13. ISBN 978-1-57607-796-2. 
  4. ↑ Ararat. Armenian General Benevolent Union, 34, 1993, pàg. 2. «The Armenian Diaspora of France, with almost 300,000 people, is the third largest community of Armenians in the world outside of Armenia itself (the first is in the United States, the second in Russia).»
  5. ↑ 5,0 5,1 Cohen, Robin. Global Diasporas: An Introduction. Segona. Routledge, 2008, p. 55. ISBN 978-0-203-92894-3. 
  6. ↑ Greenwood, Tim. «Armenia». A: Johnson, Scott Fitzgerald. The Oxford Handbook of Late Antiquity (en anglès). Oxford University Press, 2012. ISBN 978-0-19-999633-9. 
  7. ↑ Heinzelmann, Martin. Gregory of Tours: History and Society in the Sixth Century (en anglès). Cambridge University Press, 2001, p. 82. ISBN 978-0-521-63174-7. 
  8. ↑ Russian Mediaeval Architecture with an Account of the Transcaucasian Styles and Their Influence in the West (en anglès). Hacker Art Books, 1975, p. 100 Reimpressió de l'edició de 1934 de Cambridge University Press. ISBN 978-0-87817-005-0. 
  9. ↑ Bournoutian, George A. A concise history of the Armenian people: (from ancient times to the present), 2005, p. 254. 
  10. ↑ 10,0 10,1 Mouradian i Ter Minassian, 2003, p. 622.
  11. ↑ Dédéyan 2007, p. 907: "C'est du même siècle que remonte l'alphabet mesrobien de trente-six lettres, gravé sur une niche de l'église Sainte-Marthe de Tarascon, sans doute par un pèlerin arménien qui se dirigeait vers Saint-Jacques-de-Compostelle."
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Mouradian i Ter Minassian, 2003, p. 623.
  13. ↑ (en francès) Le Muséon. Société des lettres et des sciences [Louvain, Belgium], 9, pàg. 420.
  14. ↑ Wallis, Wilson D.. Culture and progress. Hoboken: Taylor and Francis, 2003, p. 102. ISBN 1136479406. 
  15. ↑ Aslanian, Sebouh David. From the Indian Ocean to the Mediterranean: The Global Trade Networks of Armenian Merchants from New Julfa. Berkeley: University of California Press, 2010, p. 76. ISBN 978-0-520-94757-3. 
  16. ↑ Spary, E.C.. Eating the Enlightenment: Food and the Sciences in Paris, 1670–1760. Chicago: University of Chicago Press, 2013, p. 53. ISBN 978-0-226-76888-5. 
  17. ↑ McCabe, Ina Baghdiantz. Orientalism in Early Modern France: Eurasian Trade, Exoticism and the Ancient Regime. Oxford: Berg, 2008, p. 188. ISBN 978-1-84520-374-0. 
  18. ↑ Wild, Antony. Coffee: a dark history. 1st American. Nova York: W.W. Norton, 2005, p. 59. ISBN 0393060713. 
  19. ↑ Dédéyan, 2007, p. 919.
  20. ↑ Henri, Michel «Հայազգի ժան Ալթենը՝ Ֆրանսիայում բամբակի և տորոնի մշակության առաջնեկ [Armenian J. Althen - a Pioneer of Adoption of the Cultivation of Cotton and Rubia tinctorum in France]» (en armeni). Patma-Banasirakan Handes, 2, 2000, pàg. 188–195. Arxivat de l'original el 2020-05-19. ISSN: 0135-0536 [Consulta: 19 febrer 2016].
  21. ↑ United States Department of Agriculture. Annual Reports of the Department of Agriculture ... : Report of the Secretary of Agriculture. Reports of Chiefs. United States Government Printing Office, 1848, p. 192. 
  22. ↑ Bradshaw, George. Bradshaw's Illustrated Hand Book to France, 1807, p. 110. 
  23. ↑ Sayyāḥ, Muḥammad ʻAlī. An Iranian in Nineteenth Century Europe: The Travel Diaries of Haj Sayyah, 1859–1877. Bethesda, Maryland: Ibex Publishers, 1999, p. 115. ISBN 978-0-936347-93-6. 
  24. ↑ Strathern, Paul. Napoleon in Egypt. Nova York: Bantam Books, 2009, p. 381. ISBN 978-0-553-38524-3. 
  25. ↑ McGregor, Andrew James. A Military History of Modern Egypt: From the Ottoman Conquest to the Ramadan War. Westport, Connecticut: Greenwood Publishing Group, 2006, p. 50. ISBN 978-0-275-98601-8. 
  26. ↑ Barnes, David S. The Great Stink of Paris and the Nineteenth-Century Struggle Against Filth and Germs. Baltimore, Maryland: Johns Hopkins University Press, 2006, p. 149. ISBN 978-0-8018-8349-1. 
  27. ↑ Jean-Paul Labourdette, Dominique Auzias, Dominique Auzias. Petit Futé Paris, Ile de France (en francès). París: Le Petit Futé, 2010, p. 311. ISBN 978-2-7469-2778-0. «En 1888, Auguste Ponsot, en voyage dans l'Empire ottoman, se rend en Armenie. Il decouvre que les habitants parfument et desinfectent leurs maisons en faisant bruler du benjoin, la resine d'un arbre. De retour en France, il met au point le papier d'Armenie dans son petit labrotoire de Montrouge.» 
  28. ↑ Seventh Year of the War - 1920
  29. ↑ 29,0 29,1 Mouradian i Ter Minassian, 2003, p. 624.
  30. ↑ 30,0 30,1 Ghasabian, 2001, p. 168.
  31. ↑ Hacikyan et al., 2005, p. 681.
  32. ↑ Walker, Christopher J. Armenia: The Survival of a Nation (en anglès). segona revisada. Nova York: St. Martin's Press, 1990, p. 430. ISBN 978-0-312-04230-1. 
  33. ↑ Hacikyan et al., 2005, p. 612.
  34. ↑ Norashkharian, Shant. «Shahan Shahnour». University of Michigan-Dearborn. Arxivat de l'original el 18 d'agost 2010. [Consulta: 23 novembre 2013].
  35. ↑ Seven songs about Armenia, Gevorg Emin, Progress, 1981 - p. 37
  36. ↑ Henri Karayan, un engagement pour la liberté et l'universalisme, 2011
  37. ↑ «Tchakarian officier de la légion d'honneur» (en francès). Le Figaro, 03-02-2012 [Consulta: 13 gener 2014].
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 Mouradian i Ter Minassian, 2003, p. 625.
  39. ↑ «AROUND THE WORLD; French Hold Armenians In Orly Airport Bombing» (en anglès). The New York Times, 09-10-1983.
  40. ↑ 40,0 40,1 Adalian, 2010, p. 201.
  41. ↑ Thon. Armenians in Hamburg: an ethnographic exploration into the relationship between diaspora and success (en anglès). LIT Verlag Münster, 2012, p. 25. ISBN 978-3-643-90226-9. 
  42. ↑ «French Parliament Adopts Genocide Bill». Asbarez, 18-01-2001 [Consulta: 3 febrer 2014].
  43. ↑ Auron. The banality of denial: Israel and the Armenian genocide. Transaction Publishers, 2005, p. 67. ISBN 978-0-7658-0834-9. 
  44. ↑ 44,0 44,1 «Ֆրանսիայի հայ ավետարանական համայնքը (France's Armenian Evangelical community)» (en armeni). Noravank Foundation, 07-06-2012.
  45. ↑ Tardivier, Nelly. «Arménie, mon amie est dédiée à une culture forte» (en francès). culture.gouv.fr p. 5. Ministre francès de cultura, Juliol-Agost 2007.
  46. ↑ «France passes Armenia genocide law». , 12-10-2006 [Consulta: 3 febrer 2014].
  47. ↑ «French Senate Eyes Genocide Bill; Turkey Bristles». Dawn, 23-01-2012 [Consulta: 5 gener 2013].
  48. ↑ Totoricaguena, Gloria. Basque diaspora : migration and transnational identity (en anglès), 2005, p. 403. ISBN 978-1-877802-45-4. «France has the largest Armenian community in Europe, estimated at between five hundred thousand and seven hundred thousand ...» 
  49. ↑ Taylor, Tony. Denial: history betrayed (en anglès). Melbourne University Publishing, 2008, p. 4. ISBN 978-0-522-85482-4. 
  50. ↑ «Population by sex, age group and country of birth». Eurostat. [Consulta: 4 gener 2013].
  51. ↑ «France». Ethnologue. [Consulta: 15 gener 2014].
  52. ↑ Bardakjian, Kevork B.. A Reference Guide to Modern Armenian Literature, 1500–1920: With an Introductory History (en anglès). Wayne State University Press, 2000, p. 166. ISBN 978-0-8143-2747-0. 
  53. ↑ «General Assembly & Centennial Gala in Paris, France» ( PDF) (en francès), 09-12-2006. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 21 novembre 2013].
  54. ↑ Liste des associations arméniennes de France, Netarménie
  55. ↑ Diaspora en France - Les Associations, site de l'Association Culturelle Arménienne de Marne-la-Vallée
  56. ↑ Statuts du Conseil de coordination des organisations arméniennes de France Arxivat 2020-05-18 a Wayback Machine., liste des organisations membres du Conseil de coordination des organisations arméniennes de France Arxivat 2018-04-18 a Wayback Machine.
  57. ↑ Mоuradian, K. L. «Ֆրանսահայ մամուլը [Armenian periodical press in France]» (en armeni). Lraber Hasarakakan Gitutyunneri, 3, 1991, pàg. 43–54. Arxivat de l'original el 2019-11-30 [Consulta: 19 febrer 2016].
  58. ↑ El senat de França aprova una llei que deixa fora de la llei la negació de genocidis, France 24, 23 de gener de 2012.
  59. ↑ Un tribunal dictamina que la llei de genocidi de França és inconstitucional, France 24, 28 de febrer de 2012
  60. ↑ Videlier, Philippe. The Armenian Genocide: Cultural and Ethical Legacies. Transaction Publishers, 2011, p. 332. «French Society and the Armenian Genocide» 
  61. ↑ 61,0 61,1 Marc, Epstein; Alain, Louyot «Arméniens de France: la mémoire intacte» (en francès). L'Express, 25-02-1993 [Consulta: 13 gener 2014].
  62. ↑ «Alice Sapritch Resume» (en francès). L'Express. Arxivat de l'original el 2 d’agost 2020. [Consulta: 2 febrer 2014]. «Alice Sapritch, de son vrai nom Alice Sapric, née le 29 juillet 1916 à Ortaköy à Turquie et morte le 24 mars 1990 à Paris, est une actrice et chanteuse d'origine arménienne naturalisée française.»
  63. ↑ «Festival of Lyon in commemoration to Henri Verneuil» (en anglès). Armenpress, 12-10-2013 [Consulta: 2 febrer 2014].
  64. ↑ «Francis Veber règle ses comptes» (en francès). Le Point, 22-11-2010 [Consulta: 2 febrer 2014].
  65. ↑ «Francis Veber : " Je ne me prends pas au sérieux "» (en francès). presse.fr, 03-10-2010 [Consulta: 2 febrer 2014].
  66. ↑ «François Berléand» (en francès). Le Point [Consulta: 2 febrer 2014]. «François Berléand est un acteur français, né le 22 avril 1952 à Paris d'un père russe d'origine arménienne ...»
  67. ↑ «François Berléand Resume» (en francès). L'Express. Arxivat de l'original el 2 d’agost 2020. [Consulta: 2 febrer 2014].
  68. ↑ «Serge Avedikian's "The Last Round in Istanbul" to reflect on Armenian Genocide». Armenpress, 12-09-2013.
  69. ↑ Hovhannisyan, Irina «Վարդան Պետրոսյանի փաստաբանը դիմել է նրան ազատ արձակելու հարցով» (en armeni). Radio Free Europe/Radio Liberty Armenian Service, 14-11-2013 [Consulta: 2 febrer 2014]. «... Վարդան Պետրոսյանի Ֆրանսիայի քաղաքացի լինելը ...»
  70. ↑ «Pascal Légitimus coincé entre les Antilles et l'Arménie dans "OMG ! La Minute people" ! Agrandir la vidéo Eteindre la lumière» (en francès). WAT TV. Arxivat de l'original el 19 de febrer 2014. [Consulta: 2 febrer 2014].
  71. ↑ «Simon Abkarian : c'est l'histoire d'un (beau) mec» (en francès). Télérama, 29-03-2012 [Consulta: 2 febrer 2014].
  72. ↑ «Arthur Adamov». Encyclopædia Britannica. [Consulta: 9 febrer 2014].
  73. ↑ Écrivains franco-russes. Rodopi, 2008, p. 131. ISBN 978-90-420-2426-7. 
  74. ↑ «Jacques Hélian» (en francès). OVGuide. Arxivat de l'original el 2014-02-02. [Consulta: 30 gener 2014].
  75. ↑ Hovannisian, Richard G.. The Armenian genocide cultural and ethical legacies. Transaction Publishers, 2007, p. 215. ISBN 978-1-4128-3592-3. 
  76. ↑ «Michel Legrand is in Yerevan» (en anglès). Ràdio Pública d'Armènia, 20-10-2012 [Consulta: 25 gener 2014].
  77. ↑ «Danyel Gerard» (en francès). Olympia. Arxivat de l'original el 2016-03-17. [Consulta: 30 gener 2014].
  78. ↑ «Sylvie Vartan Speaks of Her Armenian Origin» (en anglès). Azg Daily, 25-11-2011. Arxivat de l'original el 2014-02-01 [Consulta: 25 gener 2014]. Arxivat 2014-02-01 a Wayback Machine.
  79. ↑ «André Manoukian» (en francès). Universal Music France. Arxivat de l'original el 2020-08-02 [Consulta: 9 febrer 2014]. Arxivat 2020-08-02 a Wayback Machine.
  80. ↑ «French Star Patrick Fiori Sings with Armenia's 'Belle' Nune» (en anglès). Asbarez, 24-09-2004 [Consulta: 25 gener 2014].
  81. ↑ «Hélène Ségara to spend two days in Armenia» (en anglès), 19-03-2013. [Consulta: 25 gener 2014].
  82. ↑ Setian, Madlen E.; Capan, Levon M. «French-Armenian conductor Alain Altinoglu to debut at the Met next winter» (en anglès). The Armenian Reporter, 02-07-2009. Arxivat de l'original el 2014-02-28 [Consulta: 9 febrer 2014]. Arxivat 2014-02-28 a Wayback Machine.
  83. ↑ «Zorayan museum, Stephanie's art gallery to host Jean Carzou exhibit». PanARMENIAN.Net, 23-08-2011 [Consulta: 9 febrer 2014].
  84. ↑ von Voss, Huberta. Portraits of Hope: Armenians in the Contemporary World (en anglès). 1a en anglès. Berghahn Books, 2007, p. 101. ISBN 978-1-84545-257-5. 
  85. ↑ Marsh, David. The Euro (en anglès). Yale University Press, 2011, p. 1956. ISBN 978-0-300-17390-1. «Chirac's appointee as finance minister - effectively No. 2 to the prime minister - was the prime, precisely-worded Edouard Balladur, born in Turkey of an Armenian family who emigrated to Marseille in the 1930s.» 
  86. ↑ Dogan, Mattei. {{{títol}}} (en anglès). Brill Publishers, 2003, p. 41. ISBN 978-90-04-12808-8. «Edouard Balladur, former prime minister, is the grandson of an Armenian immigrant» 
  87. ↑ von Voss, Huberta. Portraits of Hope: Armenians in the Contemporary World (en anglès). 1st English. Berghahn Books, 2007, p. 205. ISBN 978-1-84545-257-5. 
  88. ↑ Froissart, Lionel «Alain Prost, 42 ans, dirige son écurie de F1. Ressemble-t-il encore à l'ancien pilote perfectionniste et plaintif, séducteur et économe? Il roule pour lui.» (en francès). Libération, 02-01-1998 [Consulta: 25 gener 2014].
  89. ↑ «Aujourd'hui, la F 1 ne contente personne». L'Express, 07-03-2007 [Consulta: 25 gener 2014].
  90. ↑ «Soccer: Former French-Armenian player wants to coach Armenia» (en anglès). ArmeniaNow, 28-07-2012 [Consulta: 25 gener 2014].
  91. ↑ «Armenians of the World - Serj Churuk» (en armeni). Shant TV, 03-11-2013. [Consulta: 9 febrer 2014].
  92. ↑ «Armenian capital's mayor meets with architect Michel Mossessian». Armenian News, 30-07-2012. Arxivat de l'original el 2014-10-11. [Consulta: 7 octubre 2014].
  93. ↑ Street, Julie «Francis Kurkdjian, Parfumeur» (en anglès). France Today, 13-01-2012 [Consulta: 9 febrer 2014].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Armenis de França
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Armenis_de_França&oldid=33794529»