Esfíngids

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons
Viquiespècies	Viquiespècies

Esfíngids
Sphingidae
	; El borinot japonés Callambulyx tatarinovii
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Arthropoda
Classe	Insecta
Ordre	Lepidoptera
Subordre	Glossata
Infraordre	Heteroneura
Superfamília	Bombycoidea
Família	Sphingidae ; Latreille, 1802
Tipus taxonòmic	Sphinx ligustri
Subfamílies
	Macroglossinae; Smerinthinae; Sphinginae;

Els esfíngids (Sphingidae)^[1] són una família de lepidòpters ditrisis de la superfamília dels bombicoïdeus (Bombicoidea) coneguts vulgarment com a borinots i també com a borinos (Mallorca) o barrinols (Eivissa i Formentera).^{[cal citació]} La família conté uns 200 gèneres, amb unes 1.450 espècies.

Morfologia[modifica]

Els esfíngids acostumen a ser d'una grandària considerable i tenen un cos robust i pelut. Les ales són normalment estretes i poderoses, i es moure a grans velocitats. La majoria d'espècies tenen una espiritrompa allargada. Utilitzant aquesta trompa, es passen el seu últim estat de la metamorfosi (imago) xuclant el nèctar de les flors activament. Per a xuclar les flors, els esfíngids executen vols estacionaris amb batecs molt ràpids de les ales. Així, un borinot xuclant les flors s'assembla molt a un colibrí. Les flors adaptades a aquest tipus de pol·linització solen ser tubulars, de colors pàl·lids o blancs i s'obren durant el vespre i la nit. Aquest conjunt de caràcters és un síndrome floral anomenat esfingofília.

Altres espècies tenen l'espiritrompa atrofiada i és parcialment funcional o no ho és gens. El primer cas afecta unes poques espècies com el borinot de la mort (Acherontia atropos), que té una trompa curta i robusta que l'obliga a alimentar-se de mel (s'infiltra als ruscs d'abelles) i saba dels arbres. En el segon cas els adults viuen uns pocs dies, el temps just per trobar parella i fer la posta; és el cas del borinot ocel·lat (Smerinthus ocellata) o del borinot del til·ler (Mimas tiliae), entre d'altres.

Desenvolupament[modifica]

Les erugues dels esfíngids són relativament grans i gruixudes. Tenen un apèndix similar a una banya a la zona caudal que fa que siguin fàcils d'identificar, encara que en alguns casos estigui molt reduïda. Són insaciables devoradors de fulles i si es presenten en grans nombres la defoliació pot ser molt important, ara bé, aquest fet no és habitual, ja que les femelles solen pondre els ous individualment i en plantes diferents.

El nom de la família prové de la postura que adopten aquestes erugues quan se senten amenaçades i de les taques grans que semblen ulls que tenen algunes espècies, com el borinot morat. Aquesta postura és molt estranya i els dona l'aspecte d'animal fabulós, com l'esfinx, la figura de la mitologia grega i egípcia.

Acabat l'estat larvari, molts borinots romanen en estat de crisàlide subterrània fins a una profunditat de 12 cm. Les espècies d'esfíngids que viuen a les zones temperades de la Terra acostumen a passar l'hivern en aquest estat,^[2] a excepció de casos concrets com l'esfinx colibrí (Macroglossum stellatarum), que pots hibernar com a adult infiltrant-se en construccions humanes.

Distribució[modifica]

Els esfíngids tenen una distribució geogràfica molt àmplia a totes les zones temperades. Estan presents a tots els continents de la Terra, llevat de l'Antàrtida. Alguns borinots, com el borinot del baladre, són migratoris i poden cobrir distàncies considerables a velocitats de fins a 55 km/h.^[3] Malgrat que gairebé totes les espècies són nocturnes, hi ha uns quants esfíngids diürns, com el bufaforats.