Serralada de l'Atles

Serralada de l'Atles

Tipus	serralada
Part de	Cinturó Alpídic
Localització
Continent	Àfrica
Localització	Àfrica del Nord
31° 03′ 43″ N, 7° 54′ 58″ O
Característiques
Altitud	4.165 m
Dimensió	300 () × 2.550 () km
Punt més alt	Toubkal  (4.167 m )
Travessa	Marroc, Algèria i Tunísia
Història
Període	Precambrià

Petit poble de l'Atles situat a la ruta que uneix Marràqueix i Ouarzazate

La serralada de l'Atles/Atlas (amazic chelha: ⵉⴷⵓⵔⴰⵔ ⵏ ⵡⴰⵟⵍⴰⵙ, Idrarn n Waṭlas; amazic cabilenc: ⵉⴷⵓⵔⴰⵔ ⵏ ⵡⴰⵟⵍⴰⵙ, Idurar n waṭlas; àrab: جبال الأطلس, jibāl al-Aṭlas), massís de l'Atles/Atlas o simplement Atles/Atlas, és un sistema de serralades del nord d'Àfrica d'uns 2.700 km de llargada. El pic més alt és el Toubkal, de 4.167 m d'altitud, el qual es troba al sud-oest del Marroc. És l'únic exemple africà d'una formació muntanyenca alpina.

La serralada de l'Atles separa els litorals del Mediterrani i l'oceà Atlàntic del desert del Sàhara. La població de l'Atles és principalment d'ètnia amaziga. El terme per a designar muntanya i muntanyes en alguns idiomes amazics és adrar i adras, que es creu que està relacionat amb el topònim.

S'estén des del sud-oest al nord-est, i s'inclina progressivament sobre els tres països del Magrib: el Marroc, Algèria i Tunísia.

El seu nom evoca el mite grec del gegant Atles, condemnat per Zeus a sostenir sobre les espatlles la volta celeste. El seu punt culminant és el Djebel Toubkal (4.167 m).

Toponímia

Segons una tradició de la mitologia grega, Perseu, que anava a la recerca de les pomes d'or de les filles d'Atles, guardades en un bell jardí custodiat per un drac. Va utilitzar el cap de Medusa per a convertir en pedra al Tità Atles, condemnat a subjectar l'arc del firmament, transformant-lo en muntanyes i les cadenes de les quals es diu que són les que van formar la serralada d'Atles en aquest llavors, d'aquí el seu nom. No obstant això, la denominació medieval sembla haver estat una altra. Per exemple en el Cantar de mio Cid (v. 1181-1182), es denomina a aquesta serralada Monts Clars: «Pel rei del Marroc van obviar a enviar amb el dels Monts Clars hi havia guerres tan grans».

Durant l'expansió de l'islam, els geògrafs àrabs consideraven l'extrem nord-oest de l'Atles com una illa situada entre la mar Mediterrània al nord i el desert àrid al sud. També esmentaven en les seves idees que aquesta illa s'aixecava contra el país muntanyenc d'Al Ándalus. Aquesta part del món era per a ells, els seus límits exteriors. D'altra banda, aquests geògrafs àrabs han estès el concepte de l'Atles cap a l'est, més enllà dels seus límits naturals.

Geologia

⁷Plaques Euroasiàtica i l'Africana, distingides per colors. El seu xoc va produir l'elevació de la serralada de l'Atles.

El basament de roca es va formar en el període precambrià (fa uns 4,5 milers de milions d'anys). Primer es va formar l'Antiatles (en el paleozoic, fa uns 300 milions d'anys), com a resultant de la col·lisió dels continents. La serralada de l'Atles es va formar quan Àfrica i Amèrica van col·lidir; les restes d'aquesta col·lisió encara es poden veure a Amèrica en les muntanyes Apalatxes.

Durant el Mesozoic, hi va haver una segona fase de formació de les muntanyes.

Finalment, en el període terciari (entre -65 milions a -1,8 milions d'anys), es va acabar d'alçar l'Atles amb la col·lisió d'Àfrica i Europa pel sud de la península Ibèrica.

Aquests límits tectònics convergents es produeixen quan dues plaques llisquen una cap a l'altra formant una zona de subducció (si una placa es mou per sota de l'altra) i/o una col·lisió continental (quan les dues plaques contenen escorça continental). En el cas de la col·lisió Àfrica-Europa, és evident que la convergència tectònica és parcialment responsable de la formació de l' Alt Atles, així com del tancament de l' estret de Gibraltar i la formació dels Alps i els Pirineus.

Tanmateix, hi ha una manca d'evidència de la naturalesa de la subducció a la regió de l'Atles, o de l'engrossiment de l'escorça terrestre generalment associat a col·lisions continentals. Una de les característiques més sorprenents de l'Atles per als geòlegs és la relativa petita quantitat d'engrossiment de l'escorça i escurçament tectònic malgrat l'altitud important de la serralada. Estudis recents suggereixen que els processos profunds arrelats al mantell terrestre poden haver contribuït a l'elevació de l'Alt i Mitjà Atles.

Recursos naturals

L'Atles és ric en recursos naturals. Hi ha jaciments de mineral de ferro, plom, coure, plata, mercuri, sal gema, fosfat, marbre, carbó antracita i gas natural entre altres recursos.

Subserralades de l'Atles

Vista de la serralada

Fotografia per satèl·lit de l'Alt Atles i l'Antiatles. El nord es troba a la part inferior; la ciutat de Goulmima es pot veure al centre esquerre

Alt Atles (Marroc)

Vista panoràmica del típic poble berber de la part marroquina de l'Alt Atles

Neu a les muntanyes de l’Atles al Marroc el 9 de gener de 2018

Muntanyes d'Aurés

Aquesta serralada es pot dividir en quatre regions d'oest a est:

• Atles Mitjà, Alt Atles, i l'Antiatles o Petit Atles (Marroc)
• Atles Saharià (Algèria)
• Atles Tell (Algèria, Tunísia)
• Aurès (Algèria, Tunísia)

Antiatles

Article principal: Antiatles

L'Antiatles s'estén des de l'oceà Atlàntic al sud-oest del Marroc cap al nord-est fins als alts de Ouarzazate i més a l'est fins a la ciutat de Tafilalt (en total una distància d'aproximadament 500 quilòmetres). Al sud limita amb el Sàhara. El punt més oriental de l'Antiatles és la serralada Jbel Saghro i el seu límit nord està flanquejat per seccions de la serralada de l'Alt Atles. Inclou el Djebel Siroua, un massís d'origen volcànic amb el cim més alt de la serralada a 3.304 m. El Jebel Bani és un serralada més baixa que recorre la banda sud de l'Antiatles.

Alt Atles

Article principal: Alt Atles

L'Alt Atles, al centre del Marroc, s'eleva a l'oest a la costa atlàntica i s'estén en direcció est fins a la frontera marroquina-algeriana. Té uns quants cims de més de 4.000 m, incloent el cim més alt del nord d'Àfrica, el Toubkal (4.167 m) i més a l'est l'Ighil M'Goun (4.071 m) el segon cim més important de la serralada. A l'Atlàntic i al sud-oest, la serralada cau bruscament i fa una transició cap a la costa i la serralada Antiatles. Cap al nord, en direcció a Marràqueix, la serralada baixa menys bruscament. Als alts de Ouarzazate, el massís està travessat per la vall de Draa, que s'obre cap al sud. Està habitada principalment per berbers, que viuen en petits pobles i conreen les altes planes de la vall d'Ourika.

Els pobles i ciutats més grans de la zona són Ouarzazate, Tahannaout, Amizmiz, Imlil, Tinmel i Ijoukak.

Atles mitjà

Article principal: Atles Mitjà

L'Atles Mitjà es troba completament al Marroc i és la més septentrional de les principals serres de l'Atles. La serralada es troba al nord de l'Alt Atles, separat pels rius Muluia i Oum er Rebia, i al sud de les muntanyes del Rif, separades pel riu Sebou. A l'oest es troben les principals planes costaneres del Marroc amb moltes de les principals ciutats i, a l'est, l'altiplà àrid que es troba entre el Sàhara i el Tell Atles. El punt culminant de la serralada és el Jbel Bou Naceur (3.340m). L'Atles Mitjà experimenta més pluges que les serres del sud, cosa que el converteix en una important captació d'aigua per a les planes costaneres i important per a la biodiversitat. Allotja la majoria de la població mundial de macacos de Berberia.

Atles saharià

Article principal: Atles Saharià

L'Atles saharià d'Algèria és la part oriental de la serralada de l'Atles. La serralada és molt més imponent que la serralada Tell Atles que s’estén al nord i més a prop de la costa. El pic més alt de la serralada és el Djebel Aissa de 2.236 m d’alçada. Marca la vora nord del desert del Sàhara. Les muntanyes veuen algunes precipitacions i són més adequades per a l'agricultura que la regió de l'altiplà al nord. Avui en dia, la majoria de la població de la regió són amazics.

Atles Tell

Article principal: Atles Tell

Muntanya Tubqal, pic més alt de l'Atles, en l'Alt Atles.

L'Atles Tell és una cadena muntanyosa de més de 1.500 quilòmetres de longitud, pertanyent a les serralades de l'Atles i que s'estén des del Marroc, passant per Algèria fins a Tunísia. És paral·lela a la costa mediterrània i forma la més septentrional de dues serres més o menys paral·leles que s’acosten gradualment cap a l'est. La més meridional de les dues serralades és l'Atles del Sàhara, i les dues es fusionen a l'est d'Algèria. Les muntanyes principals es troben a la regió de Cabília, el Djurdjura i Biban. El seu pic més alt és el Lalla Kredidja (2.308 m). L'extrem occidental de l’Atles Tell és a prop de la serralada de l’Atles mitjà al Marroc. La zona que es troba immediatament al sud de l'Atles Tell és l'altiplà de les Terres Altes (Hautes Plaines), amb llacs en època humida i salines en època seca.

Aurès

Article principal: Aurès

Les muntanyes de l’Aurès són la part més oriental de la serralada de l’Atles. Cobreix parts d'Algèria i Tunísia. El pic més elevat és el Mont Xelia (Djebel Chelia), de 2.328 m. La regió natural de l'Aurès rep el nom de la serra.

Flora i fauna

L'Atles és l'hàbitat de moltes espècies endèmiques, sovint amenaçades.

Entre els animals s'inclouen el macaco de Gibraltar (Macaca sylvanus), el lleopard de Berbería (Panthera pardus panthera), el cérvol de Berbería (Cervus elaphus barbarus), el arruí (Ammotragus lervia), gaseles de Cuvier (Gazella cuvieri), ibis eremita (Geronticus eremita), el senglar,la merla aquàtica (Cinclus cinclus) i l'escurçó de l'Atles (Vipera monticola). Alguns estan completament extints, però continuen sent icònics: l'ós de l'Atles (Ursus arctos crowtheri) única espècie d'ós africà, que va desaparèixer al final del segle xix, el lleó de l'Atles (Panthera leo leo) va desaparèixer de l'hàbitat salvatge en 1943 , l'elefant nord-africà que va ser usat per Anníbal en la Segona Guerra Púnica i el uro del nord d'Àfrica (Bos primigenius africanus), desaparegut des de l'antiguitat.

Les espècies d'arbres característiques són el cedre de l'Atles (Cedrus atlantica), pi salgareño de l'Atles (Pinus nigra subsp. Salzmannii var. Mauretanica) o el roure andalús (Quercus canariensis).

Bibliografia

• Emmanuel, John «A Survey of Population and Habitat of the Barbary Macaqu Macaca Sylvanus L. In North Morocco». Biological Conservation, 1, 9-1982, pàg. 45–66. DOI: 10.1016/0006-3207(82)90046-5.
• Akerman, J. R.. «Atlas, la genèse d'un titre». A: Bibliothèque des Amis du Fonds Mercator. Gerardi Mercatoris, Atlas Europae, 1994, p. 15–29. 
• Apollodorus, Apollodorus, The Library, with an English Translation by Sir James George Frazer, F.B.A., F.R.S. in 2 Volumes. Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd. 1921. Online version at the Perseus Digital Library.
• Diodorus Siculus Harvard University Press. Diodorus of Sicily: The Library of History. 12 Vols., 1933. 
• Gantz, T.. Johns Hopkins University Press. Early Greek Myth: A Guide to Literary and Artistic Sources, 1993. ISBN 978-0-8018-4410-2. OCLC 917033766. LCCN 92026010. 
• Harvard University Press. The Classical Tradition, 2010. ISBN 978-0-674-07227-5. OCLC 957010841. LCCN 2010019667. 
• Hesiod, Theogony, in The Homeric Hymns and Homerica with an English Translation by Hugh G. Evelyn-White, Cambridge, Massachusetts., Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd. 1914. Online version at the Perseus Digital Library.
• Hesiod; Works and Days, in The Homeric Hymns and Homerica with an English Translation by Hugh G. Evelyn-White, Cambridge, Massachusetts., Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd. 1914. Online version at the Perseus Digital Library.
• Oxford University Press. The Oxford Classical Dictionary, 2012. ISBN 978-0-19-954556-8. OCLC 799019502. LCCN 2012009579. 
• Hyginus, Gaius Julius, De Astronomica, in The Myths of Hyginus, edited and translated by Mary A. Grant, Lawrence: University of Kansas Press, 1960. Online version at ToposText.
• Hyginus, Gaius Julius, Fabulae, in The Myths of Hyginus, edited and translated by Mary A. Grant, Lawrence: University of Kansas Press, 1960. Online version at ToposText.
• Keuning, J. «The History of an Atlas: Mercator. Hondius». Imago Mundi, 1, 1947, pàg. 37–62. DOI: 10.1080/03085694708591880. ISSN: 0308-5694. JSTOR: 1149747.
• Lemprière, J.. G. & C. & H. Carvill [etc.]. A Classical Dictionary, 1833. OCLC 81170896. LCCN 31001224. 
• Mercator, G.; Lessing J. Rosenwald Collection (Library of Congress). Octavo. Atlas sive Cosmographicæ Meditationes de Fabrica Mundi et Fabricati Figura: Duisburg, 1595, 2000. ISBN 978-1-891788-26-0. OCLC 48878698. LCCN map55000728.  Arxivat 10 de març 2016 a Wayback Machine.
• Ogden, D.. Routledge. Perseus, 2008. ISBN 978-0-415-42724-1. OCLC 163604137. LCCN 2007031552. 
• Ogden, D.. Oxford University Press. Drakon: Dragon Myth and Serpent Cult in the Greek and Roman Worlds, 2013. ISBN 978-0-19-955732-5. OCLC 799069191. LCCN 2012277527. 
• Ramachandran, A.. University of Chicago Press. The Worldmakers: Global Imagining in Early Modern Europe, 2015. ISBN 978-0-226-28879-6. OCLC 930260324. 
• Smith, William; Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, London (1873). "Atlas"

Enllaços externs

• Atles Mountains a peakbagger.com (anglès)