Batalla del mont Graupius

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla del mont Graupius
Dibuix del segle XIX en el qual es representa el discurs de Calgaco als caledonis al principi de la batalla del Mons Graupius.
Dibuix del segle XIX en el qual es representa el discurs de Calgaco als caledonis al principi de la batalla del Mons Graupius.
Data 84
Localitat Caledònia, (Escòcia), no completament localitzat
Resultat Victòria romana
Bàndols
Pictes Imperi Romà
Comandants en cap
Calgaco Gneu Juli Agrícola
Forces
30.000 20.000
Baixes
10.000 360

La batalla de Mons Graupius (o del mont Graupius, per a alguns) va tenir lloc el 84, en la zona dels Grampians, en Escòcia, durant la conquesta romana de Britània. Un exèrcit de l'Imperi romà format per uns 20.000 homes al comandament de Gneu Juli Agrícola, governador de la província romana de Britània, va vèncer a uns 30.000 membres pictes de les tribus de Caledònia, al comandament del cap Calgaco, causant-los unes deu mil baixes[1] per 360 baixes pròpies. En concret, el relat de Tàcit apareix en la seua obra.

Les hipòtesis més habituals sobre el lloc que es va produir l'episodi bèl·lic ho situen en l'erm de Murdoch, en la zona dels als Grampians, per la troballa de restes arqueològiques corresponents a romans i a britons, i com dos túmuls funeraris.

La Batalla del mont Graupius va suposar el suport definitiu a la conquesta romana de Britània, encara que posteriorment el poder de Roma no s'estenguera al territori escocès, degut essencialment a motius econòmics i de política interna romana.

Després del resultat victoriós de la batalla, el governador Agrícola va ser cridat a Roma pel emperador Domicià, que temia l'augment de la popularitat d'Agrícola entre el Senat de Roma i la plebs de la ciutat. Formalment, no obstant això, l'excusa per a la cridada era l'excessiu cost econòmic de la campanya.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Des del 26 d'agost del 55 aC, que Juli César va desembarcar amb les seues tropes en l'illa avui cridada Gran Bretanya i que en l'antiguitat era coneguda com a Britània es va donar inici a un lent però constant procés expansiu del poder polític i militar de Roma en l'illa, que va tenir no obstant això alguns moments de reculada.

Les primeres campanyes de César, en els anys 55 aC i 54 aC van tenir lloc en l'extrem més meridional de l'illa, contra Cassivelaune, però el seu objectiu era únicament evitar el suport dels habitants de les illes a les tribus cèltiques amb les quals César s'estava enfrontant en la Guerra de les Gàl·lies. Per aquest motiu, es va acontentar, acuitat a més pel seu enfrontament amb Gneu Pompeu Magne i els optimates, amb exigir el pagament de tributs i un jurament de fidelitat a Roma.

Mapa de les campanyes d'Agrícola a Britània
en els anys 78-84.

No és fins a l'any 43, quan l'emperador Claudi, immers en una ampliació dels dominis de l'Imperi, va ordenar a un Exèrcit romà format per quatre legions al comandament de Aule Plauci la conquesta i submissió de l'illa. Aquesta acció va obrir pas a una llarga i sagnant campanya, amb constants lluites amb Cinobel·lí i els seus fills Caratac i Togodumne, que van liderar una confederació de tribus britanes amb capital en Camulodunum. Fins a l'any 49, amb el lliurament de Caratac als romans per la reina dels brigants, Cartimandua, no es va arribar una precària situació d'equilibri.

Novament es va desencadenar la lluita en l'any 61, amb la rebel·lió de Boadicea, reina dels icenis, que va rebre suport de nombroses tribus i que va arribar a conquistar la colònia romana de Londinium, posant en molt seriosos destrets al procónsul romà Gai Suetoni Paulí. Va ser l'ocasió que els britans van tenir més pròxima la possibilitat de llançar als romans de l'illa. Amb la derrota de la rebel·lió i la submissió de la meitat sud de l'illa de Britània (la major part de l'actual Anglaterra), s'obria pas a un nou avanç cap al nord i l'oest (bàsicament els actuals País de Gal·les i Escòcia).

Abans de dita nova pas cap al nord, es va procedir a la construcció d'una calçada, que permetria l'adequat contacte amb la rereguarda romana, assegurant la possibilitat de rebre reforços i subministraments. Eixa va ser una de les missions del nou governador romà, Gneu Juli Agrícola, que substituïa a Sext Juli Frontí, juntament amb la d'ampliar al territori sotmès a control de l'Imperi Romà. Agrícola va optar inicialment per suprimir la possible amenaça per al seu flanc esquerre que podia suposar la tribu dels ordòvics, assentada al nord de l'actual País de Gal·les i insubmisa davant el poder de Roma.

Posteriorment, al llarg d'un total de sis campanyes de caràcter anual, va consolidar el control sobre el nord de l'actual Anglaterra, arribant a consolidar una línia dotada de fortificacions defensives tan al nord com el Firth of Forth, ja en en interior de Escòcia. Addicionalment, davant la possibilitat d'un desembarcament de les tribus de Hibernia (l'actual Irlanda) es van establir llocs defensius al llarg de la costa oest de Britània, enfront de les costes irlandeses.

D'aquesta manera, durant la seua sisena campanya, en l'any 83, les legions d'Agrícola van entrar en contacte amb els caledonis o pictes, que van reaccionar assaltant el campament que havia construït en el seu territori la IX Legió romana, la Legió IX Hispana. A pesar que els caledonis van ser rebutjats, estava clar que no anaven a acceptar fàcilment la submissió a Roma, amb el que Agrícola va planificar per a l'any 84 una campanya contra ells.

La campanya va incloure una exploració de les costes nord de l'illa, amb la finalitat de confirmar que es tractava d'una illa i que no s'unia a Europa, i la seua finalitat era la pacificació definitiva de l'illa, el que permetria una possible futura conquesta de Hibernia i l'alliberament així de part dels recursos militars, que ja començaven a ser necessaris en la línia del riu Rin, enfront dels [ enfront dels germans.

Iniciat l'avanç, que comptava amb el suport de la flota de guerra romana, les tropes d'Agrícola van penetrar de nou en territori dels pictes, fent avançar a la infanteria romana acompanyada dels seus auxiliars britans, amb la clara intenció de presumir de la seua potència militar, fins a trobar un fort exèrcit picte desplegat en defensa d'un lloc que Tàcit denomina mons Graupius, i que la historiografia no ha pogut identificar amb seguretat.

Al llarg de la campanya, les legions van veure com, de forma sistemàtica, els pictes eludien els enfrontaments directes amb les tropes, ja que eren conscients de la seua inferioritat en termes militars. No obstant això, en aquesta ocasió els caledonis es van veure forçats a entaular batalla, davant l'amenaça de quedar aïllats de les seues pròpies fonts d'aprovisionament, a pesar que disposaven en els seus magatzems allunyats dels recursos suficients. Del relat de Tàcit es desprèn que, en la manera que era habitual entre els cèltics i altres pobles antics, els pictes combatien acompanyats de les seues famílies, el que incrementava la càrrega sobre els seus recursos.

En qualsevol cas, seguint a Tàcit, podem suposar que l'exèrcit romà rondava la xifra de 20.000 combatents, entre legionaris romans i tropes auxiliars (en la seua major part britanes), mentre que la massa combatent caledoni pot estimar-se en uns 30.000 combatents.

Desenvolupament de la batalla[modifica | modifica el codi]

Gneu Juli Agrícola va col·locar en el centre del seu dispositiu a uns 8.000 soldats auxiliars de infanteria, ocupant un vessant muntanyenc, protegits en les seues ales per uns 3.000 auxiliars de cavalleria, alhora que mantenia a les tropes legionaries (la Legió XX Valeria Victrix) com reserva, al costat dels murs del campament fortificat. Al capdavant de les seues línies havia una xarxa de rases, per a protegir-les dels caledonis.

Per la seua banda, Calgaco va disposar als guerrers pictes en altre vessant al capdavant, en posició més elevada, amb la cavalleria més baix i la infanteria desplegada darrere.

Veient el desplegament caledoni, i tement un assalt frontal alhora que un envoltament per les seues ales, tenint en compte de la superioritat numèrica dels seus enemics, Agrícola va prendre la decisió d'estendre les seues línies per a dificultar el seu envoltament, assumint el risc calculat d'afeblir el seu front defensiu.

En les primeres fases de la batalla, es va produir un intercanvi de tirs de llanças (el pilum per als legionaris) i fletxas, sense descartar el llançament de pedres per part dels caledonis, que va provocar pocs efectes en ambdues parts.

Agrícola va reforçar llavors les seues primeres línies amb cinc Cohors quinquagenaria peditata formades per auxiliars batavis i tungris, als quals va donar ordre de prendre contacte amb els pictes, fent ús de la seua superioritat quan armament, arribant a la lluita cos a cos, per a així poder copejar en el rostre als seus enemics amb la vora dels seus escuts, ja que les ferides en la cara eren particularment temudes pels guerrers pictes de l'època.

Efigie figurada de Tàcit, l'autor del relat sobre la batalla.

Quan les primeres línies pictes van iniciar un replegue, Calgaco va enviar al combat a la seua cavalleria i a les seues carros, en els quals combatia la noblesa caledònia. No obstant això, la cavalleria romana va assolir arruixar als atacants, que es van veure a més entorpits per la fragositat del terreny i per la xarxa de rases i defenses romanes, fins al punt que l'ímpetu de la seua càrrega va quedar completament aniquilat.

Veient l'oportunitat d'atacar avantatjosament les línies romanes, excessivament desplegades després de l'atac, el gruix de l'exèrcit caledoni, que fins a aqueix moment es mantenia a l'expectativa en el cim del pujol, es va llançar contra el flanc esquerre romà, assolint dispersar a la cavalleria que cobria dit flanc. Agrícola va enviar llavors al sector a quatre turmes o esquadrons de cavalleria que tenia en reserva, amb el que, segons el relat de Tàcit, els caledonios es van replegar en desordre, contagiant la seua desmoralització a tot l'exèrcit caledoni, no només en el sector sinó al llarg de tota la línia. Així, l'exèrcit caledoni va deixar de ser un grup cohesionat de combat, quedant indefensos davant la cavalleria romana.

D'aquesta manera, la cavalleria romana va poder concentrar-se a acabar amb els últims nuclis de resistència, mentre que els caledonis supervivents fugien per a refugiar-se en els boscs propers. Alguns grups de guerrers caledonis van llançar càrregues suïcides contra els romans, que van començar a capturar un gran nombre de presoners, fins al punt que, davant el temor de no poder manejar amb seguretat a una massa tan nombrosa d'ells, van començar la matança de part dels mateixos.

Tàcit compte que la matança tan sols va concloure entrada la nit, amb els romans cansats de matar i el camp cobert de cadàvers i de sang caledonia. S'estima que uns 10.000 caledonis van morir en el combat, per únicament 360 soldats romans.

Conseqüències de la batalla[modifica | modifica el codi]

En principi, tenint en compte que es tractava, segons les indicacions de Tàcit, d'una victòria esclafadora, tot semblava indicar que la primera conseqüència de la batalla i de tota la campanya de l'any 84 en la zona seria la incorporació de l'actual Escòcia a l'Imperi Romà. Pacificat el territori, s'obriria pas al seu romanització i a la fundació de colònies romanes en el territori, al que s'afegiria la construcció de les corresponents vies de comunicació.

No obstant això, segons segueix referint Tàcit, Gneu Juli Agrícola va ser cridat a Roma per l'emperador Domicià, aparentment preocupat per les despeses econòmiques de les successives campanyes, però en realitat molest i gelós per la popularitat arribada per Agrícola que, al seu retorn a Roma, va viure en una situació de retir a la vida privada, en una espècie d'exili interior fins a la seua defunció en l'any 93, mort que Tàcit insinua fou provocat encobertament per Domicià, que seguia recelant d'algú a qui l'opinió pública veia com l'únic militar capaç de redreçar la delicada situació en Germania. L'historiador Cassi Dió, per la seua banda, indica explícitament que Agrícola va ser assassinat per Domicià (66.20).

Igualment, part de les legions desplegades en el nord de Britània van ser retirades del lloc, per a ser transferides a la Gàl·lia, la línia del riu Rin o altres llocs de l'Imperi que es pensava eren necessàries, afeblint les possibilitats romanes a Caledònia.

Per a substituir a Agrícola es va enviar a un substitut, possiblement Sal·lusti Lucul·le, antic governador de la província hispana de Bètica, el que va permetre als pictes reorganitzar-se i superar la crisi patida amb motiu de les campanyes d'Agrícola, perdent així la iniciativa estratègica. L'exèrcit romà va abandonar els llocs avançats en l'interior de la Caledònia per a ja mai més intentar ocupar l'actual Escòcia.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla del mont Graupius Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]