Col·lecció privada

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Col·lecció particular)
Fotografia de William Randolph Hearst, el controvertit magnat que va col·leccionar art de manera compulsiva.

Una col·lecció privada és una col·lecció (en general d'obres d'art) de propietat particular. Si figura aquesta procedència en la descripció d'una obra, significa que encara que la vegem en un museu públic realment no li pertany, sinó que és un manlleu d'una font no revelada.

La font serà normalment un col·leccionador d'art, encara que pot ser una empresa. El col·leccionisme d'art va florir durant el Renaixement i continua avui dia. Habitualment, la noblesa i els eclesiàstics eren els únics que col·leccionaven art, i després es va imposar aquesta afició entre la burgesia acomodada; així va ocórrer als Països Baixos en l'època de Rembrandt. Encara que el col·leccionisme s'ha estès a la classe mitjana, la creixent inflació de preus ha restringit després l'art de qualitat a rics industrials, de tal manera que ni tan solament els aristòcrates compten amb mitjans suficients per a formar o mantenir col·leccions importants.

« Col·leccionar és una forma de coneixement que està íntimament lligada a la memòria, i que es caracteritza per la seva riquesa, per la seva capacitat de mobilització, d'afavorir associacions sobtades i de produir vincles no anticipats entre una experiència del present i una del passat. Tota col·lecció s'allunya doncs, de la mera acumulació de records i materials morts, i pot constituir una reserva d'experiències i d'imatges immensa, polimòrfica i oberta. »
Walter Benjamin[1]

Col·leccions reals i col·leccions privades[modifica]

Isabella Stewart Gardner, fundadora d'un museu a Boston, en un retrat de John Singer Sargent.

Tradicionalment, l'art s'ha produït amb el suport de les classes altes, tant per exigències econòmiques com perquè era emprat amb fins propagandístics i decoratius associats al poder. Així ocorria ja en l'època dels faraons, a Mesopotàmia i en totes les civilitzacions antigues, incloent les precolombines.

L'art és tan antic com la Humanitat, però com era article de luxe (no un bé bàsic), les classes humils no tenien fàcil accés a ell. El col·leccionisme sempre s'ha vinculat a les classes domintants, relacionant-lo a l'art i la cultura dels diferents cicles històrics, influint en la creació de judicis estètics i en la mateixa creació artística.[2]

Els primers col·leccionistes van ser els sacerdots i prínceps mesopotàmics i posteriorment els egipcis. Aquests, es feien instal·lar els tallers dels artesans al costat dels seus palaus i esglésies per controlar la producció artística.[3] El col·leccionisme d'art com afició sorgeix de manera bastant clara en el Renaixement, quan es comença a apreciar el mèrit i originalitat de les obres, més enllà de la seva funció original. A partir de llavors, moltes obres d'art ja no es produïen per encàrrec, sinó per a un mercat obert format per col·leccionistes. També llavors va sorgir l'arqueologia, que recuperava vestigis antics per a formar col·leccions que conjuminaven bellesa i història.

Gairebé tots els grans museus europeus estatals deuen el seu origen al col·leccionisme desenvolupat pels reis i governants. És el cas del Museu del Prado, Museu del Louvre de París, Uffizi de Florència, el Museu d'Història de l'Art de Viena, l'Ermitage de Sant Petersburg, etc. Van ser col·leccions que estrictament no es podien anomenar "privades", perquè els reis ostentaven la seva propietat però havien de mantenir-les com béns de la Corona, de tipus hereditari i simbòlic.

Actualment, Elisabet II d'Anglaterra és titular de la Royal Collection, però no pot manejar-la lliurement com col·lecció privada doncs està lligada al patrimoni de la Corona. Es pot dir que és una col·lecció pública, d'ús personal regulat.

De col·lecció privada a museu[modifica]

És en els segles XIX i XX quan sorgeixen museus creats o impulsats per col·leccionistes particulars. Eren mecenes sense gran historial familiar, però gràcies al seu poder econòmic i a la seva sagacitat, arribaven a reunir grans col·leccions. Aquest és l'origen de gairebé tots els museus nord-americans i de diversos europeus com el Museu Thyssen-Bornemisza.

Les col·leccions privades d'importància es van contar per desenes en els segles XIX i XX, però en la seva majoria es van anar dissolent per peripècies hereditàries o revessos econòmics. Algunes s'han mantingut unides gràcies a la seva exhibició en museus públics, després de donació o compra. És el cas ja citat de la col·lecció Thyssen i de certes col·leccions americanes (Lehman, Kress), incorporades en museus com el Metropolitan Museum de Nova York, que les exhibeixen en sales diferenciades batejades amb el seu nom.[4]

Museus d'origen privat[modifica]

Alguns museus d'origen privat són:

Catalunya[modifica]

Espanya[modifica]

  • Museu Thyssen-Bornemisza, inaugurat el 1992 a Madrid, després d'un atípic acord d'arrendament entre la família Thyssen i l'Estat espanyol. Un any després, la col·lecció va passar a titularitat estatal gràcies a un acord de compravenda.
  • Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, formada per la vídua del baró Thyssen. Encara que estrictament no és un museu encara, sinó una col·lecció prestada a diversos museus distints, és presumible el seu futur com museu amb personalitat pròpia.
  • Museu Lázaro Galdiano, també a Madrid. Instituït cap a 1951, amb els béns llegats per un magnat de la premsa. S'exhibeix en la seva mansió, que de fet va ser construïda amb aquest objectiu.
  • Museu Cerralbo a Madrid, alberga les col·leccions d'art, arqueologia, numismàtica, etc. reunides pel marquès de Cerralbo, promotor d'excavacions.
  • Palau de Llíria, a Madrid. Residència principal de la Casa d'Alba, alberga les col·leccions d'art familiars, gestionades per una fundació. Està teòricament obert al públic, però en una modalitat restringida amb cita prèvia.
  • Museu Camón Aznar de Saragossa, fundat amb el llegat de l'historiador de l'art del mateix nom. Destaca per les seves obres de Goya.

Regne Unit[modifica]

El museu Peggy Guggenheim de Venècia, que alberga les col·leccions formades per aquesta dama i que va donar a condició que es mantinguessin en aquesta ciutat.

Europa[modifica]

Estats Units[modifica]

Referències[modifica]

  1. Manuel J. Borja-Villel; Perelló Ferrer, Antònia M. Col·lecció MACBA: [itinerari]. MACBA, Museu d'Art Contemporani de Barcelona, 2002. ISBN 978-84-89771-00-0 [Consulta: 11 abril 2012]. 
  2. León (1978) p.15
  3. León (1978) p.16
  4. Porcel, Violant «L'empenta del col·leccionisme privat». Bonart [Girona], núm. 115, maig 2009, p.15. ISSN: 1885-4389.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Col·lecció privada