Fundació Arqueològica Clos

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióFundació Arqueològica Clos
Dades
Tipusfundació Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicafundació Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Ubicació geogràfica

La Fundació Arqueològica Clos va néixer, l'any 1994, per la iniciativa individual del mateix Jordi Clos arran de la seva passió per Egipte i la volutat de crear un espai d'interés cultural i social dedicat al món egipci.[1]

Des del seu inici, la Fundació s'ha compromès amb la investigació, l'estudi i la difusió de l'antic Egipte; i ha desenvolupat, amb recursos totalment privats, un ampli ventall d'activitats a favor de la cultura i l'art del món antic.

Sens dubte, el Museu Egipci de Barcelona és el símbol distintiu de la Fundació Arqueològica Clos; però també el Màster en Egiptologia, el programa d'estudis, el Campus Arqueològic, la companyia de teatre Philae Theatrum, la biblioteca, la botiga especialitzada o Arqueotravel, l'agència de viatges del Museu, formen part de les propostes culturals que planteja la Fundació per donar resposta a les inquietuds que desperta el llegat per l'Egipte faraònic.

Gradualment el museu segueix creixent tant en nombre de peces com en instal·lacions.

Recerca[modifica]

Missions arqueològiques[modifica]

La Fundació Arqueològica Clos –Museu Egipci de Barcelona finança, incentiva y promou una tasca d'investigació mitjançant una sèrie de missions arqueològiques.

Investigacions arqueològiques en el jaciment de Kom al-Ahmar, Sharuna (Egipte Mitjà) 2006-2012[2][modifica]

Fruit de la col·laboració entre la Fundació Arqueològica Clos i l'Institut Egiptològic de la Universitat de Tübingen, Alemanya. El projecte té com a objectiu l'excavació i l'estudi del sector sud de la necròpolis de l'Imperi Antic i de l'ocupació copta en Deir el Qarabin, ambdós jaciments situats a la zona d'Al Kom al-Ahmar, propera a l'actual ciutat de Sharuna (a 60 quilòmetres al nord de Minia). Kom al-Ahmar va ser la capital de 18è només de l'Alt Egipte.

Projecte d'excavació i restauració de la Piràmide de Meidum (Egipte) 1997-2004[3][modifica]

En col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya, la Fundació Arqueològica Clos va traçar un complex projecte d'intervenció arqueològica en Meidum basat en l'elaboració d'un mapa topogràfic general del jaciment i una prospecció sistemàtica d'una projecte de restauració de les mastabes número 16 i 17, corresponents a la tomba del príncep Nefermaat i la seva esposa Itet.

Projecte d'excavació "En busca de los Faraons negres" (Sudan) 1995-1996[4][modifica]

El 1995, la Fundació Arqueològica Clos va excavar a Dyebel Barkal (Karima), jaciment arqueològic situat a l'altura de la quarta cataracta. Com a resultat de les prospeccions, es va localitzar una tomba reial i diverses tombes privades que van ser excavades i degudament documentades.

Projecte d'excavació catalano-egipcia a Oxirrinc (El Bahnasa, Egipte) 1992-1994[5][modifica]

Entre el 1992 i 1994, la Fundació Arqueològica Clos va participar juntament amb la Universitat de Barcelona en l'execució de les tres primeres campanyes arqueològiques en el jaciment d'Oxirrinc, situat a uns 180 quilòmetres al sud d'El Cairo. Els treballs d'excavació es van centrar a la necròpolis Saïta i en la documentació de diversos arquitectònics de la ciutat grecoromana.

Projectes d'Investigació[modifica]

El compromís de la Fundació Arqueològica Clos – Museu Egipci de Barcelona amb l'art i la cultura antiga ha permès que es desenvolupi una tasca d'investigació de forma paral·lela a la resta de propostes.

Dins de tots els treballs, cal destacar el d'investigació i restauració de peces del museu, de les quals els seus resultats solen estar ubicats en monografies o revistes especialitzades.

D'entre tots els projectes, el més significatiu és l'estudi interdisciplinari realitzat a la mòmia romana coneguda com "La dama de Kemet". El treball es va iniciar l'any 1998 sota la direcció del Doctor Félix Escalas (Hospital Quirón Barcelona) i va tenir continuïtat el 2004 sota la direcció del Dr. Alber Isidro (Hospital Universitari Sagrat Cor).

Els objectius dels dos estudis eren avaluar la salut i les causes de la mort de "La Dama de Kemet", així com obtenir l'ADN mitocondrial. A partir de la Tomografia Axial Helicoidal (TAC), el doctor Wesly Neville, especialista en medicina forense dels EUA, va realitzar la reconstrucció facial de "La Dama de Kemet". Amb això es va demostrar la relació entre el retrat del personatge (col·locat sobre els cap de la mòmia) i les restes humanes conservades[6]

A més, es va poder conèixer que la dama tenia uns 15-16 anys al moment de la seva mort, edat que correspondria a una dona jovençana. Mesurava un 160 cm i la seva estructura era esvelta, de trets fins. Va ser momificada de forma sofisticada per a l'època en què va viure, com s'aprecia per la tècnica empleada i la decoració del recobriment d'estuc. Per això podem deduir que va pertànyer a una classe corresponent amb l'alta burgesia.[7]

El projecte de "La Dama de Kemet" no ha estat, això no obstant, l'únic. El febrer del 2003, el Museu Egipci de Barcelona va restaurar la vestidura fúnebre d'un egipci anomenat Bes, permetent la recuperació d'una obra que pràcticament podria haver-se donat per perduda.

El fragment de la vestidura fúnebre es troba incomplet, en un format equiparable a una "L" invertida – quan en origen hauria d'haver tingut una forma rectangular. L'element central és la figura del difunt ossificat, una imatge que va estar flanquejada per dos registres verticals delimitats per línies negres, que contenen jeroglífics pintats també en negre. Per tant, la possible proposta de restitució passaria per seguir el criteri que predominava la composició simètrica dels elements representats a la vestidura fúnebre.[8]

Un altre projecte va ser el treball d'obertura i restauració-conservació del Papir de la Dama Bary, el qual va estar a càrrec de Domènech Palau i Tana Andrades. Aquests van aconseguir obtenir un llarg fragment de papir (uns 4 metres) a partir de tres peces gruixudes de papir enrotllat, que va ser l'estat en el qual va ingressar en el Museu Egipci de Barcelona l'any 2002.

A partir d'allà, va ser possible determinar el nom de la seva propietària, una senyora anomenada Bary, i la reconstrucció hipotètica de la peca. Es tractava del capítol 168B del Llibre dels Morts, un fragment d'excepcional raresa, ja que no està integrat en les quatre seccions en les quals s'agrupen els gairebé 200 capítols que componen l'elenc complet del Llibre dels Morts; pel que només va ser sol·licitat en casos molt puntuals.[9]

Referències[modifica]

  1. «Fitxa de la fundació a l'Institut Valencià d'Egiptologia». Arxivat de l'original el 2009-01-06. [Consulta: 27 octubre 2010].
  2. Gonzálvez, L.M., “Kom el-Ahmar/Sharuna. Primera misión de la Misión de la Universidad de Tübingen/Museu Egipci de Barcelona”, en ArqueoClub 8, pp. 18-21, Barcelona, 2007.
  3. Gonzálvez, L.M., “La misión arqueológica del Museu Egipci de Barcelona en Meidum”, en Revista de Arqueología, 231.
  4. Berenguer, F. y Gonzálvez, L.M., "Misión Arqueológica en Dyebel Barkal", Revista de Arqueología 169, pp. 58-61, Madrid, 1995
  5. Padró, J.; Hamza, M.; Subías, E.; Gonzálvez, L.M.; Mascort, M.; Erroux-Morfin, M.; Ibrahim, H.; y Taulé, M., "Excavacions arqueològiques a Oxirrinc (El Bahnasa, Egipte)" en Tribuna de Arqueologia., 1994-1995, pp.161-173, Barcelona, 1995
  6. Alegre, S. “¿Quién fue la Dama de Kemet? Una momia de El Fayum en el Museo Egipcio de Barcelona” en ArqueoClub 4, p. 20, Barcelona, 2001.
  7. Escalas, F. “Estudio de la Dama de Kemet”, en ArqueoClub 4, pp. 21-22, Barcelona, 2001.
  8. Balust, L. y Alcántara, G. (2006), “Examen organolèptic i procés de restauració”, en ArqueoClub 7, pp. 60-65, Barcelona.
  9. Gonzálvez, L.M., “El papiro de la Dama Bary”, en ArqueoClub 7, pp. 57-59, Barcelona.

Bibliografia[modifica]

  • GARCIA i MARRASÉ, Neus-Elisabeth, Fundació Arqueològica Clos, Aportación d'una entidad privada a la egiptología española, Hesperia culturas del Mediterráneo, ISSN 1698-8795, Nº. 4, 2006, pags. 201-212

Enllaços externs[modifica]