Vés al contingut

Dinastia ruríkida

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióDinastia ruríkida
Simargl (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdinastia
casa noble Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació862
FundadorRúrik Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1598 Modifica el valor a Wikidata
Format per
Shuysky (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

La dinastia Rúrik, ruríkida o dels ruríkides (belarús: Ру́рыкавічы, romanitzat: Ryurykavichy; rus: Рю́риковичи, romanitzat: Ryúrikovichi, IPA: [ˈrjʉrʲɪkəvʲɪt͡ɕɪ]; ucraïnès: Рю́риковичі, romanitzat: Riurykovychi; literalment "fills/descendents de Rúrik") fou una dinastia fundada pel príncep dels varegs Rúrik, que es va establir a Nóvgorod cap a l'any 862 d.C.[1] Els ruríkides, que el principi d'herència per agnat[2] van ser la dinastia governant de la Rus de Kíev (després de la conquesta de Kíev per Oleg de Nóvgorod el 882) abans que es desintegrés definitivament a mitjan segle xiii, així com els successors dels principats de Rus i les repúbliques de Rus de Nóvgorod, Pskov, Vladímir-Súzdal, Riazan, Smolensk, Galítsia-Volínia (després del 1199), Txernígov i el Gran Ducat de Moscou (des del 1263).

La branca Romanovich de la dinastia governava la Rus central i occidental. Aquests territoris van ser unificats per Romà el Gran i el seu fill Daniel, que més tard va ser coronat rei de Galítsia- Volínia. Després de l'extinció de la dinastia, Polònia i Lituània van absorbir el regne i el títol del seu rei va passar finalment als sobirans de l'Imperi Austrohongarès. La sobirania continuada dels ruríkides des del segle ix fins al XIV representa part del procés històric d'Ucraïna.[3] En la historiografia ucraïnesa, no es considera que la civilització de Rússia (de vegades anomenada Ucraïna-Rússia) acabés el 1240, sinó que simplement va canviar el centre lleugerament cap a l'oest.[4][3]

Després de la desintegració de la Rus de Kíev, l'estat més poderós que va sorgir finalment va ser el Gran Ducat de Moscou, inicialment una part de Vladímir-Súzdal, que va establir les bases de la moderna nació russa, juntament amb la República de Nóvgorod.[5] Ivan III va abandonar el control de l'Horda d'Or i va consolidar tota la Rus central i del nord, governant-la com a "Príncep de tota la Rus".[6][7] Ivan IV va assumir el títol de "Tsar de tota Rússia" i va transformar l'estat en el Tsarat Rus. La dinastia Rúrik va governar fins al 1598, després del qual van ser succeïts pels Romànov després del Període Tumultuós.[8]

Com a dinastia governant, la dinastia Rúrik es va mantenir en algunes parts de Rus durant un total de vint-i-una generacions en línia masculina, des de Rúrik (mort el 879) fins a Teodor I de Rússia (mort el 1598), un període de més de 700 anys. Són una de les cases reials més antigues d'Europa, amb nombroses branques cadets existents.

Història

[modifica]

Rúrik es va establir a Nóvgorod cap a l'any 862[1]i els seus germans van fundar el Principat de Nóvgorod i va dirigir ls Rus fins a la seva mort cap a l'any 879 o 882, llegant el seu regne al seu parent, el príncep Oleg, com a regent del seu fill petit, Igor. Segons la Crònica Primària, el 880–82, Oleg va dirigir una força militar cap al sud al llarg del riu Dnieper, capturant Smolensk i Liubech abans d'arribar a Kíev, on va deposar i va matar als varegs Askold i Dir establint el que els historiadors posteriors van anomenar Rus de Kíev, que va portar a l'exèrcit de la Rus a la guerra amb l'Imperi Romà d'Orient en 907[9]

Ígor de Kíev va accedir al tron en 912 i va assetjar dos cops la ciutat de Constantinoble, el 941[10] i el 944.[11] Tot i així, la destrucció del seu exèrcit pels estralls del foc grec va obligar el príncep a signar un tractat de pau amb l'emperador romà d'Orient Romà I Lecapè, el qual ha estat recollit a la dita Crònica Primària. D'altra banda, els russos de Kíev van saquejar en els anys 913 i 944 els petxenegs de la mar Càspia mitjançant diverses expedicions a la zona ordenades per Ígor.[12]

Sviatoslav I de Kíev en 968 va atacar el Primer Imperi Búlgar, va conquerir la capital Preslav[13] i va deixar una part del seu exèrcit[14] però va haver de tornar a Kíev per aixecar el setge que els petxenegs havien establert. El país es va convertir en una gran potència de l'est del continent, i amb aquests impulsos va decidir traslladar, el 969, la capital de Kíev a Pereyaslavets, a la riba del Danubi,[15] deixant al seu fill il·legítim Vladímir com a Príncep de Nóvgorod i al legítim Iaropolk com a Príncep de Kíev.[16] En 971, l'emperador romà d'Orient Joan I Tsimiscés va intervenir en la contesa i va derrotar Sviatoslav durant el setge de Doròstolon. Després d'això, Borís II de Bulgària va ser solemnement destronat a Constantinoble i Bulgària oriental es va convertir en un protectorat de l'imperi.[17] També va provocar la caiguda del País dels Khàzars i amb les campanyes va aconseguir sotmetre també als búlgars del Volga,[18] als alans i a altres tribus eslaves orientals, gràcies a les seves aliances amb els magiars i els petxenegs. Sviatoslav va morir a mans dels petxenegs el 972.

El 977 va esclatar una guerra fratricida entre Iaropolk i el seu germà petit Oleg de Dereva, governant dels drevlians; Vladimir va fugir a l'estranger i va reunir un exèrcit de varegs per ajudar-lo a deposar Iaropolk, contra qui va marxar al seu retorn l'any següent.[19] De camí a Kíev, va enviar ambaixadors a Rogvolod, el príncep de Polotsk, per demanar la mà de la seva filla Rogneda, que estava promesa amb Iaropolk i es va negar a prometre's amb el fill d'una esclava, així que Vladimir va atacar Polotsk, va segrestar Rogneda i va matar els seus pares.[20] Polotsk era una fortalesa clau en el camí cap a Kíev, i capturar-la juntament amb Smolensk va facilitar la presa de Kíev el 978, on va matar Iaropolk a traïció i va ser proclamat knyaz de tota la Rus de Kíev.[21]

El cristianisme, segons la litúrgia de l'Església Ortodoxa, va ser adoptat de forma oficial l'any 988 pel príncep Vladímir I de Kíev. Des d'aquell moment, la gran majoria dels governants van professar aquesta religió, amb poques excepcions.

La batalla de Liubech de 1016

A la mort de Vladimir en 1015 Iaroslau va encapçalar una complicada i sagnant guerra contra el seu mig germà Sviatopolk, qui va rebre el suport del seu sogre, Boleslau I de Polònia[22] Iaroslau va derrotar Sviatopolk en la batalla de Liubech de 1016, i aquest va fugir a Polònia. En poc temps però, tornà amb tropes poloneses subministrades per Boleslau, i després de la batalla del riu Buh prengué Kíev i va empènyer a Iaroslau a Nóvgorod.[22] Finalment, el 1019, Iaroslau va tornar a prendre la iniciativa i va vèncer a Sviatopolk en la batalla del riu Alta, tot establint el seu domini sobre Kíev.[23]

Divisió de la Rus de Kíev

[modifica]

El Rus de Kíev va patir un cisma important després de la mort de Iaroslau I de Kíev el 1054, dividint-se en tres branques sobre la base de la descendència de tres grans prínceps governants successius: Iziaslav I de Kíev (1024-1073), Sviatoslav II de Kíev (1073-1076) i Vsèvolod de Kíev (1078 a 1093). A més, una línia de prínceps Polotsk es va assimilar amb els prínceps de Lituània.

Sviatopolk II va heretar en 1093 el tron ​​de Kíev com a fill gran de la branca superior, però Vladímir II Monòmac es va negar a lliurar el Principat de Txernígov als fills de Sviatoslav II de Kíev, i fins i tot va nomenar el seu propi fill per governar Múrom però Oleg Sviatoslàvitx va decidir lluitar per la seva reclamació i el 1094 va tornar de Tmutarakan amb una exèrcit de kiptxaks, va expulsar Monòmac i va capturar Txernígov. Monòmac es va reassentar a Pereyaslavl i els seus fills encara controlaven l'est de Txernígovia, inclòs Múrom al riu Okà, resistint a Oleg fins que una campanya del 1096 d'Oleg va aconseguir matar el fill de Monòmac, Iziaslav, a Múrom, però quan va envair Rostov-Suzdal, possessió de Pereyaslavl, va ser rebutjat a Múrom per l'altre fill de Monòmac, Mstislav.[24]

El Concili de Liubech de 1097 va dur la pau dividint Rutènia en diversos principats autònoms que tenien els mateixos drets per obtenir el tron de Kíev. Des d'aquell moment, el territori de l'actual Ucraïna va quedar dividit en diferents principats, que van mantenir en comú, però, l'autoritat del Gran Príncep de la Rus de Kíev introduint de forma clara el feudalisme a la Rus de Kíev. Sviatopolk II va rebre Kíev, Turov, Pinsk i el títol de Gran Príncep, Vladímir II Monòmac va rebre Pereiaslavl, les terres de Rostov-Suzdal, Smolensk i Beloozero, el seu fill Mstislav va rebre el Gran Nóvgorod, Oleg, David i Iaroslav, tots dos fills de Sviatoslav II de Kíev i considerats els "prínceps marginats", van rebre Txernígov, Tmutarakan, Riazan i Múrom, David de Volínia, va rebre Volodímir, i Volodar i Vasilko Rostislavich van rebre Peremíshl, Terebovl i Txerven.[25]

Invasió mongola de la Rus de Kíev

[modifica]
Article principal: Invasió mongola de la Rus de Kíev

El govern ruríkida a la Rus de Kíev va acabar amb Invasió mongola de la Rus de Kíev. L'estiu de 1238, Batu Kan va devastar Crimea i pacificar Mordòvia, i l'hivern de 1239, va saquejar Txernihiv i Pereiàslav. Després de molts dies de setge, va prendre Kíev el desembre de 1240.[26] Malgrat la resistència ferotge del príncep Daniel de Galítsia, Batu Kan va conquistar dues de les seves ciutats, Hàlytx i Volodímir abans d'envair Hongria i Polònia. Els invasors van decidir romandre, i van construir una capital, anomenada Vella Sarai, al costat del riu Volga. Van anomenar als territoris conquerits l'Horda d'Or, com a secció occidental de l'imperi mongol, sota la majestat del Kan qui vivia amb la Gran Horda a la vall del riu Orkhon del riu Amur. En Sarai tenien els seus caps i des d'allà van sotmetre Rússia fins el 1480.[27]

El final de la dinastia

[modifica]

Ivan IV de Rússia va ser succeït pel seu fill Teodor I,[28] que no tenia interès a governar i possiblement era deficient mental. El poder real va passar al cunyat de Fiódor, el boiar Borís Godunov,[29] a qui s'atribueix l'abolició del Dia de Iuri (l'únic moment de l'any en què els serfs eren lliures de passar d'un terratinent a un altre). Teodor va proclamar el Patriarcat de Moscou en 1589.[30] La creació del patriarcat va suposar el punt culminant de l'evolució d'una Església ortodoxa russa separada i totalment independent. En 1598, Teodor va morir sense hereu, posant fi a la dinastia ruríkida.

La següent llista inclou tota la saga de la dinastia ruríkida que varen derivar en el posterior Imperi Rus, i l'actual territori de Rússia: Nóvgorod, Kíev, Vladímir-Súzdal i Moscou. Descendeixen tots òbviament de Rúrik.

Prínceps de Nóvgorod

[modifica]

Grans Ducs de Kíev

[modifica]

Prínceps de Galítsia-Volínia

[modifica]

Grans Prínceps de Vladímir-Súzdal

[modifica]

Prínceps i Grans Prínceps de Moscou

[modifica]

Tsars russos

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Rurik Dynasty (medieval Russian rulers)]» (en anglès). Encyclopedia Britannica. [Consulta: 6 octubre 2024].
  2. ↑ Francia. Forschungen zur westeuropäischen Geschichte (en anglès). Deutsches Historisches Institut Paris, 1999, p. 144. 
  3. ↑ 3,0 3,1 Magocsi, Paul Robert. University of Toronto Press. A History of Ukraine: The Land and Its People (en anglès), 2010, p. 23–24. 
  4. ↑ Wilson, Andrew. Yale University Press. The Ukrainians: Unexpected Nation (en anglès), 2015, p. 2. 
  5. ↑ Excerpted from Glenn E. Curtis. Russia: A Country Study: Kievan Rus' and Mongol Periods. Washington, D.C.: Federal Research Division of the Library of Congress, 1998 [Consulta: 20 juliol 2007]. 
  6. ↑ Grey, Ian. IVAN III AND THE UNIFICATION OF RUSSIA. (en anglès). First. English Universities Press, 1964. 
  7. ↑ May, T. «Khanate of the Golden Horde». accd.edu. [Consulta: 27 desembre 2007].
  8. ↑ «Rurik Dynasty Lays Claim to Kremlin», 16-06-2010. [Consulta: 6 octubre 2024].
  9. ↑ J. M. Hussey. The Cambridge Medieval History: The Byzantine Empire (en anglès). University Press, 1966, p. 505. 
  10. ↑ Skylitzes, John. A Synopsis of Byzantine History (en anglès). Cambridge University Press, 2010, p. 221. 
  11. ↑ Martin, Janet. Treasure of the Land of Darkness: The Fur Trade and Its Significance for Medieval Russia (en anglès), 2004, p. 115-116. 
  12. ↑ Cartechini, Matteo. «La Rus de Kiev, el origen común de Rusia y Ucrania» (en castellà). National Geographic, 24-02-2023. [Consulta: 28 setembre 2024].
  13. ↑ Cedrè, Jordi. Sinopsi d'Històries. 
  14. ↑ Crònica Primària, p. 53-54
  15. ↑ Stephenson, Paul. Byzantium's Balkan Frontier: A Political Study of the Northern Balkans, 900-1204. Cambridge University Press, 2000, p. 56. ISBN 978-0-521-77017-0. 
  16. ↑ Feldbrugge, Ferdinand J. M.. A History of Russian Law: From Ancient Times to the Council Code (Ulozhenie) of Tsar Aleksei Mikhailovich of 1649 (en anglès). BRILL, 2017, p. 473. ISBN 978-90-04-35214-8. 
  17. ↑ McGrath, Stamatina. «The Battles of Dorostolon». A: T. Miller, J. Nesbitt. Peace and War in Byzantium (en anglès). The Catholic University of America, 1995, p. 154. 
  18. ↑ A History of Russia: Since 1855, Walter Moss, pg 29
  19. ↑ Fennell, John L. A History of the Russian Church to 1488 (en anglès). Routledge, 2014. ISBN 978-1-317-89720-0. 
  20. ↑ Levin, Eve. Sex and Society in the World of the Orthodox Slavs 900–1700 (en anglès). Cornell University Press, 1995. ISBN 978-1-5017-2762-7. 
  21. ↑ Hanak, Walter K. The Nature and the Image of Princely Power in Kievan Rus', 980-1054: A Study of Sources (en anglès). BRILL, 2013, p. 15. ISBN 978-90-04-26022-1. 
  22. ↑ 22,0 22,1 Kazimierz, Tymieniecki. «Bolesław Chrobry.». A: Polski slownik biograficzny: Rudowski Jan-Rząśnicki Adolf (en polonès). Skład główny w księg, Gebethnera i Wolffa, 1935, p. 252. ISBN 978-83-04-00148-0. 
  23. ↑ Martin, Janet. Medieval Russia: 980–1584 (en anglès). Second Edition.. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 26. ISBN 978-0-511-36800-4. 
  24. ↑ Martin, Janet. Medieval Russia: 980–1584 (en anglès). Second Edition.. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 35. ISBN 978-0-511-36800-4. 
  25. ↑ Martin, Janet. Medieval Russia: 980–1584 (en anglès). Second Edition.. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 37. ISBN 978-0-511-36800-4. 
  26. ↑ Martin, Janet. Medieval Russia, 980–1584 (en anglès). Cambridge University Press, 1995, p. 139. ISBN 978-0521368322. 
  27. ↑ Halperin, Charles J. Russia and the Golden Horde The Mongol Impact on Medieval Russian History (en anglès). Indiana University Press, 1987, p. 7. ISBN 9780253013668. 
  28. ↑ Bushkovitch, Paul. Succession to the Throne in Early Modern Russia: The Transfer of Power 1450–1725 (en anglès). Cambridge University Press, 18 març 2021, p. 106-107. ISBN 978-1-108-47934-9. 
  29. ↑ Pavlov, A. P.. «Fedor Ivanovich and Boris Godunov (1584–1605)». A: Perrie, Maureen. The Cambridge History of Russia (en anglès). Volume 1: From Early Rus' to 1689. Cambridge University Press, 2006, p. 266. ISBN 978-1-107-63942-3. 
  30. ↑ Fagan, Geraldine. Believing in Russia Religious Policy After Communism (en anglès). Routledge, 2013, p. 8. ISBN 9780415490023. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia ruríkida
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dinastia_ruríkida&oldid=36575137»