Dione (titànide)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula personatgeDione

Modifica el valor a Wikidata
Tipustitànide
deïtat aquàtica Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraIlíada Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Família
ParellaZeus Modifica el valor a Wikidata
MareGea i Tetis Modifica el valor a Wikidata
PareUrà, Ocèan i Èter Modifica el valor a Wikidata
FillsAfrodita, Dionís, Níobe i Aphrodite Pandemos (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Hèstia, Dione i Afrodita, escultura del 435 aC, conservada al Museu Britànic de Londres.

Dione (en grec: Διώνη) era una antiga deessa grega, de l'època dels titans,[1] esmentada per primera vegada al llibre V a la Ilíada, on és la qui té cura de les ferides de la seva filla Afrodita. En un altre escrit es diu que era una esposa de Zeus[2], una deessa oracular i fins i tot una oceànide.[3] Cal no confondre-la amb la nimfa Dione i altres personatges mitològics del mateix nom.

El nom[modifica]

El seu nom és la forma femenina del genitiu de la paraula Δίως (Díos, «de Zeus»). Va ser un apel·latiu emprat amb altres divinitats femenines: una nimfa filla d'Atles, i Baaltis, una filla d'Urà.[4][5] Per ser Afrodita, filla seva, se l'anomenava Dionaea.[6] Segons Károly Kerényi el seu nom tindria el mateix origen etimològic que la deessa romana Diana, que li donaria un significat de «deessa del cel diürn» .[7]

Aplicant la lectura de Ventris i Chadwick, s'ha pogut llegir en una tauleta d'argila, la paraula escrita en sistema lineal B Di-u-ja, que podria correspondre a Dione, entesa com una parella de Zeus.[8][9]

Culte[modifica]

En època d'Estrabó, Dione era venerada en un bosc sagrat que hi havia a prop de Leprèion a la costa oest del Peloponès.[10] Era també venerada com a consort als temples de Zeus,[11] en especial a l'oracle de Dodona, ja que potser fos la consort original segons les arrels indoeuropees d'aquest déu.[12] Heròdot va escriure que aquest era l'oracle més antic de tota Grècia i va narrar dues llegendes que explicaven la seva creació. La primera li havien contat uns sacerdots de la Tebes egípcia: li van dir que dues sacerdotesses havien sigut segrestades pels pirates fenicis, una l'havien venut a Líbia i l'altra a Dodona, i en aquests llocs van continuar fent els ritus que acostumaven a fer i les seves profecies. L'altra història li havien contat les sacerdotesses de Dodona, que asseguraven que dos coloms negres havien volat cap a Líbia i Dodona on van impulsar que es construís un oracle dedicat a Zeus.Heròdot[13] i Homer[14] consideraven a Zeus la principal deïtat del lloc, però alguns acadèmics han proposat que en els temps més antics el culte podia haver estat centrat en la Deessa de la Terra, potser la primitiva Dione.[15]

En l'escultura del fris del gran altar de Pèrgam, construït al segle ii, Dione és una de les figures del cantó oest del fris de la paret nord i el seu nom està inscrita a sota, les figures que l'envolten són Afrodita i altres déus olímpics. Aquest lloc és el que li correspon com a primogènita d'Urà i Gaia (segons la llegenda Homèrica), però que entra en contradicció amb la teoria proposada per Erika Simon que diu que aquest altar seguia l'organització d'Hesíode.[16] La possible identificació d'una figura a la banda est del frontó del Partenó[17] també la situaria com a filla d'Urà i Gaia.

Literatura[modifica]

Les diferents versions literàries són tan diferents que no fan possible una mitologia coherent.

Homer

Al llibre V de la Ilíada, durant el darrer any de la guerra de Troia, la deessa de l'amor Afrodita va provar de salvar el seu fill Enees de la ira de l'heroi grec Diomedes igual com havia fet abans amb Paris protegint-lo en el seu combat contra Menelau al llibre III. Diomedes, enrabiat per la frustració, va tirar la seva llança contra Afrodita i se la va ferir a la mà. Escortada per Iris van anar fins on estava Ares, li van demanar els cavalls i van marxar cap a l'Olimp. Dione li va curar la ferida i la va consolar fent-li veure que els mortals tenien més a perdre, ja que arriscaven les seves vides lluitant contra els déus, i li va dir que no era la primera en una situació així, posant-li com a exemple altres ocasions en què els déus havien estat ferits pels mortals o altres éssers: Ares pels Aloïdes, Hera i Hades per Hèracles. Diomedes, després d'haver ferit a Afrodita es va haver d'enfrontar amb Apol·lo i Ares, però se'n va sortir i va viure fins a una edat avançada; però la seva esposa Aegialia, el va rebutjar, va tenir altres homes com a parella i no li va permetre tornar a Argos en acabar la guerra. Zeus també va a parlar amb Afrodita, a la qual anomena filla.

Hesíode

Dione no és esmentada per Hesíode quan parla sobre les titànides, però està present en la "Teogonia" com una de les oceànides, les filles d'Oceà i de Tetis.[3]

Apol·lodor

A la "Biblioteca" del Pseudo-Apol·lodor Dione és considerada una de les titànides, filla de Gaia i Urà.[18] Segons aquest text, Dione va ser una de les relacions adúlteres que va tenir Zeus i de la seva unió va néixer Afrodita.[19]

Gai Juli Higí

En la genealogia que va escriure Higí en el segle i aC, sobre la base d'uns textos antics actualment perduts, es diu que Dione era filla de Gaia i Eter,[20] però es creu que això podria ser un error de tipogràfic o de transcripció.[21]

Hesiqui i Píndar

El gramàtic del segle v, Hesiqui d'Alexandria va definir Dione com la mare de Bacchus.[22] De forma independent, Píndar, va coincidir en aquest aspecte.[23]

Referències[modifica]

  1. ↑ Smith, 1873, p. 224.
  2. ↑ Willcock.
  3. ↑ 3,0 3,1 Hesíode "Teogonia", 353
  4. ↑ Διώνη
  5. ↑ Greek Myth Index
  6. ↑ Harry Thurston Peck. 1898, Harpers Dictionary of Classical Antiquities", Dione Arxivat 2014-12-19 a Wayback Machine.
  7. ↑ Kerény, 1974, p. 68-69.
  8. ↑ Ventris i Chadwick, 1973, p. 463.
  9. ↑ Budin, 2004, p. 235-236.
  10. ↑ Estrabó "Geografia", VIII
  11. ↑ Estrabó "Geografia", VII
  12. ↑ Thompson, 1982, p. 155–219.
  13. ↑ Heròdot "Històries" II, 54–57
  14. ↑ Homer, "Ilíada", XVI; "Odissea", XIV, XIX
  15. ↑ Gommers, 2001, p. 53.
  16. ↑ Simon, 1986, p. 411-413.
  17. ↑ Carpenter, 1962, p. 265-268.
  18. ↑ Pseudo-Apol·lodor, "Biblioteca", llibre I, capítol I.3
  19. ↑ Pseudo-Apol·lodor, "Biblioteca", llibre I, capítol III
  20. ↑ Higí, FabulaePrefaci
  21. ↑ Atsma, Aaron J. Theoi Project: Dione
  22. ↑ Hesiqui, Lexicon, entrada:«Bákkhou Diṓnēs»
  23. ↑ Píndar "Oda pítica" 3. 177

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dione
  • Budin, Stephanie Lynn. "The Ancient Greeks. New Perspectives. Understanding Ancient Civilizations". ABC-CLIO, 2004. ISBN 1576078140. 
  • Carpenter, Rhys «On Restoring the East Pediment of the Parthenon». American Journal of Archaeology, 66, 3, 1962. DOI: 10.2307/501452.
  • Gommers, Peter H. "Europe, What's in a Name". Leuven University Press, 2001. 
  • Kerény, K. The Gods of the Greeks. Thames and Hudson, 1974. ISBN 0-500-27048-1. 
  • Willcock, Malcolm M. "A companion to the Iliad : based on the translation by Richard Lattimore". Chicago: University of Chicago Press, 1976. ISBN 0-226-89855-5. 
  • Simon, Erika. "Lexicon Iconographicum Mythologiae Classicae" (LIMC), volum III, 1986. 
  • Smith, William. "A New Classical Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology". Londres: John Murray, 1853. 
  • Thompson, Dorothy B. «Studies in Athenian Architecture, Sculpture and Topography: A Dove for Dione». Hesperia Supplements, 20, 1982.
  • Ventris, Michael; Chadwick, John. "Documents in Mycenaean Greek", document nº172 de Pilos, 1973. 

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dione_(titànide)&oldid=32397704»