Hèstia

Hèstia

Hèstia, dibuix del 1894.
Tipus	deïtat grega deïtat de la llar déu olímpic
Context
Mitologia	Religió a l'antiga Grècia
Dades
Gènere	femení
Residència	Delfos o Mont Olimp
Família
Mare	Rea
Pare	Cronos
Germans	Posidó, Hades, Demèter, Hera, Zeus, Quiró
Altres
Part de	divinitat olímpica
Domini	hearth (en) , cuinar, foc, enfornat i allotjament
Símbol	Un cor en flames, torxa
Equivalent	Vesta

Hèstia (en grec antic Ἑστία, 'llar') era la deessa de la llar en la mitologia grega; en la mitologia romana fou anomenada Vesta.

Era la filla gran dels titans Cronos i Rea, i per tant, va ser la primera a ser devorada pel seu pare Cronos. Tot i ser desitjada per altres déus com Posidó o Apol·lo, Hèstia va jurar el seu vot de castedat per Zeus. Segons la tradició grega, Hèstia va ser la inventora de la construcció de cases i la protectora dels sentiments més íntims i profunds, i a més a més d'ella depenia que hi hagués harmonia tant en el matrimoni, com en les cases i les ciutats. Al cap dels anys va acabar portant l'harmonia arreu de l'univers.

Hi havia diversos temples arreu del territori grec en honor d'Hèstia, on els ambaixadors estrangers hi trobaven asil i un lloc per retre culte als déus. Alguns dels santuaris dedicats a Hèstia més famosos es troben a Atenes, Esparta o Olímpia. Quan alguna polis grega enviava expedicions per colonitzar noves terres, els seus integrants anaven al temple d'Hèstia més proper i hi encenien una torxa que s'havia de mantenir encesa fins a arribar al lloc adequat per fundar la colònia. Aquesta torxa simbolitzava la unió entre la nova colònia i la seva metròpoli. En el cas que s'apagués la torxa s'havia d'encendre mitjançant rituals sagrats en honor de la deessa verge. Hèstia també podia ser objecte de culte a qualsevol temple de qualsevol déu. Mentre la resta de les divinitats anaven i venien pel món, Hèstia s'estava immòbil a l'Olimp: així com la llar domèstica era el centre religiós d'una residència, Hèstia era el centre religiós de la residència divina.

Hèstia i Príap

Ovidi narra una escena en què Príap, borratxo, havia intentat violar sexualment Hèstia en una festa en què havien acudit tots els déus i després de la qual molts s'havien quedat adormits. El ritual de l'ase de Silè despertà la deessa just quan el seu agressor se li llançava al damunt, i tingué prou temps per fugir esperitada originant una situació força còmica. Tanmateix, és possible que aquesta història sigui una deformació llatina posterior d'una escena protagonitzada per la nimfa Lotis.

L'escena també explica que en comptes de ser Hèstia qui escapava, fou Príap, atès que en despertar la deessa, començà a cridar-li i ell fugí. Aquest fet provocà que l'ase fos l'animal favorit d'Hèstia i durant les seves festivitats aquests animals eren guarnits amb garlandes.

Homer i Plató

Al diàleg de Fedre, Plató hi descrigué com Zeus divideix tots els déus, semidéus i criatures divines en 12 esquadrons capitanejat per un déu olímpic. Tanmateix, només onze surten de l'Olimp, quedant-se el d'Hèstia a la llar dels déus. Quan Hèstia cedeix el seu lloc a Dionís, aquest esquadró s'uneix als restants.

Segons els himnes homèrics, la mansió d'Hèstia estava ubicada a la part més alta de l'Olimp. A més a més, es mostra com Hèstia, que tot i que mantingué un tracte cordial amb tots els déus i sempre es mantingué neutral en les disputes tant divines com humanes, mantenia una relació diferent amb els déus. Sens dubte, Hermes fou el seu nebot favorit i qui, quan aquest romania a l'Olimp, passava molt de temps a casa de la seva tia explicant-li les seves aventures o les notícies que els passaven als déus, semidéus o humans. A més, tia i nebot eren qui organitzaven els banquets i s'encarregaven de reunir els altres déus. Al contrari, Afrodita fou una deessa el comportament de la qual sempre desaprovà i no hi hagué cap ocasió en què ella pogués convèncer o enganyar perquè la virginal Hèstia es permetés un affaire amorós.

Culte

Hèstia inventà l'art de construir, per la qual cosa amb ella finalitzaven sempre les oracions als déus. D'ella en depenia la felicitat conjugal i l'harmonia de la família. Estengué la seva protecció sobre els altars, els palaus dels governants i, per analogia, sobre els estats entesos com la llar de cada poble. D'ella, per tant, depenia l'harmonia i la felicitat dels habitants d'una ciutat. Amb el pas del temps àdhuc s'amplià la seva protecció a tot l'univers, assumint que un foc sagrat místic donava vida a tota la natura. En aquest sentit, en un estadi de la religió més evolucionat, es confonia el seu culte amb el de deesses com Cíbele, Gea, Demèter o Àrtemis.

Als seus temples (els pritaneus), situats al centre de les ciutats a l'aire lliure, s'hi rebia els ambaixadors estrangers, essent un lloc d'especial culte i d'asil, fins al punt que se'ls considerava el temple de tots els déus, però presidits per Hèstia. Quan els habitants d'una polis partien per colonitzar altres terres, portaven una torxa amb el foc de l'altar d'Hèstia, encenent amb ell el nou altar de la colònia, com a símbol d'unió amb la metròpoli. Si aquest foc s'apagava, no podia tornar a ser encès amb medis tradicionals, sinó que s'establia un ritu sagrat i se n'encenia un de nou mitjançant fricció o amb cristalls escalfats al sol.

Foren famosos els temples d'Hèstia construïts a Atenes, Oropos, Hermíone, Esparta, Olímpia, Larisa i Ténedos. La regió del nord d'Hestiaotis, a Tessàlia, fou un lloc que estava sota la protecció de la deessa.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hèstia