Enginyeria aeroespacial
L'enginyeria aeroespacial és la branca principal de l'enginyeria darrere el disseny, construcció i ciència d'aeronaus i naus espacials.[1] Es divideix en dues branques principals superposades: l'enginyeria aeronàutica i l'enginyeria astronàutica. La primera tracta de vehicles que es queden dins de l'atmosfera de la Terra, i la segona de vehicles que operen fora de l'atmosfera terrestre.
L'enginyeria aeroespacial tracta amb el disseny, construcció, i l'aplicació de la ciència darrere les forces i propietats físiques dels avions, coets, aeronaus i vehicles espacials. El camp també cobreix les seves característiques aerodinàmiques i comportaments, superfícies sustentadores i de control, sustentació, resistència i altres propietats. L'enginyeria aeroespacial no s'ha de confondre amb els diversos altres camps d'enginyeria que intervenen en el disseny d'aquests vehicles complexos. Per exemple, el disseny d'aviònica d'aeronaus, encara que sens dubte fa part del sistema globalment, seria més aviat considerat enginyeria elèctrica, o potser enginyeria informàtica. El sistema de trens d'aterratge d'un avió pot caure en el camp de l'enginyeria mecànica, i així successivament. És típicament una àmplia combinació de moltes disciplines que constitueix l'enginyeria aeronàutica.
Mentre que l'«enginyeria aeronàutica» va ser el terme original, el terme més ampli «aeroespacial» l'ha superat en l'ús, mentre la tecnologia de vol avançava per incloure operacions de vehicles a l'espai exterior. L'enginyeria aeroespacial, especialment la branca d'astronàutica, es coneix col·loquialment en anglès com rocket science («ciència de coets»).[2]
Informació general[modifica]
Les aeronaus sofreixen condicions severes, com les diferències en la pressió atmosfèrica i temperatura, amb càrregues estructurals aplicades als components del vehicle. Consegüentment, són normalment els productes de diverses disciplines tecnològiques i d'enginyeria incloent-hi aerodinàmica, propulsió, aviònica, ciència de materials, anàlisi estructural i manufactura. Aquestes tecnologies es coneixen col·lectivament com l'«enginyeria aeroespacial». A causa de la complexitat del camp, l'enginyeria aeroespacial es porta a terme per un equip d'enginyers, cada un especialitzat en les seves pròpies branques de ciència.
El desenvolupament i fabricació d'un vehicle aeri modern és un procés extremadament complex i requereix acurat equilibri i compromís entre capacitats, disseny, tecnologia disponible i costos. Els enginyers aeroespacials dissenyen, proven i supervisen la fabricació d'aeronaus, naus espacials i míssils. Els enginyers aeroespacials desenvolupen noves tecnologies per al seu ús en aviació, sistemes de defensa i d'exploració espacial.[3]
Referències[modifica]
- ↑ Encyclopedia of Aerospace Engineering. Wiley & Sons. Octubre de 2010. ISBN 978-0-470-75440-5
- ↑ «What is Rocket Science?» (en anglès). WiseGeek. [Consulta: 5 agost 2011].
- ↑ «Àmbit de l'Enginyeria Aeroespacial». Universitat Politècnica de Catalunya. Arxivat de l'original el 2010-06-04. [Consulta: 4 agost 2011].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enginyeria aeroespacial |
- Enginyeria aeronàutica[Enllaç no actiu]
- «Rocket Science 101» - a la NASA, ensenya com muntar una varietat de models de coets. Arxivat 2011-08-05 a Wayback Machine. (anglès)