Paracerateri: diferència entre les revisions

Article de qualitat
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 59: Línia 59:
Els paracerateris es diferencien d'altres rinoceronts del seu temps en la forma i posició inusuals de les seves dues [[dent incisiva|incisives]] superiors, que tenen l'aspecte de petits ullals inclinats cap avall.<ref name="Ye2003"/> D'altra banda, les incisives inferiors s'inclinaven cap endavant. Aquesta adaptació de les incisives era molt útil per arrancar fulles dels arbres. La [[premolar]] P1 havia desaparegut i la P2 era triangular.<ref name="Qiu2004"/>
Els paracerateris es diferencien d'altres rinoceronts del seu temps en la forma i posició inusuals de les seves dues [[dent incisiva|incisives]] superiors, que tenen l'aspecte de petits ullals inclinats cap avall.<ref name="Ye2003"/> D'altra banda, les incisives inferiors s'inclinaven cap endavant. Aquesta adaptació de les incisives era molt útil per arrancar fulles dels arbres. La [[premolar]] P1 havia desaparegut i la P2 era triangular.<ref name="Qiu2004"/>


A més de permetre als paracerateris arribar a la vegetació més alta, les seves robustes potes els podrien haver servit per defensar-se dels depredadors;<ref>{{ref-web| url =http://www.thetartan.org/2008/3/24/scitech/findings |autor= Prakash, S. |títol= Findings: Remembering Indricothere |data=24-03-2008 |consulta=23-09-2011 |llengua= anglès |editor= The Tartan}}</ref> una puntada de peu d'aquest enorme animal podria haver matat d'un sol cop la majoria d'atacants. Una diferència clau entre les potes dels paracerateris i les delss rinoceronts és que les [[articulació (anatomia)|articulacions]] del [[turmell]] dels paracerateris eren més flexibles.<ref name="BBC"/><ref>{{ref-web| url = http://www.honoluluzoo.org/white_rhinoceros.htm |títol= White Rhinoceros |editor= Zoo de Honolulu |llengua= anglès |consulta=23-09-2011}}</ref>
A més de permetre als paracerateris arribar a vegetació més alta, les seves robustes potes els podrien haver servit per defensar-se dels depredadors;<ref>{{ref-web| url =http://www.thetartan.org/2008/3/24/scitech/findings |autor= Prakash, S. |títol= Findings: Remembering Indricothere |data=24-03-2008 |consulta=23-09-2011 |llengua= anglès |editor= The Tartan}}</ref> una puntada de peu d'aquest enorme animal podria haver matat d'un sol cop la majoria d'atacants. Una diferència clau entre les potes dels paracerateris i les delss rinoceronts és que les [[articulació (anatomia)|articulacions]] del [[turmell]] dels paracerateris eren més flexibles.<ref name="BBC"/><ref>{{ref-web| url = http://www.honoluluzoo.org/white_rhinoceros.htm |títol= White Rhinoceros |editor= Zoo de Honolulu |llengua= anglès |consulta=23-09-2011}}</ref>


A causa de la seva gran mida i, per consegüent, menor [[relació àrea de superfície-volum]], és molt probable que els paracerateris tinguessin molt poc [[pelatge|pèl]] i una pell clara com la dels rinoceronts actuals, per facilitar la pèrdua de calor i evitar sobreescalfar-se. Finalment, la [[gestació]] dels paracerateris durava uns dos anys.<ref name="AuBrCo">{{ref-web|editor= Australian Broadcasting Corporation |any=2002 | url =http://www.abc.net.au/beasts/evidence/prog3/page2_2.htm |títol=Indricothere evidence |obra= FactFiles |consulta=30-04-2008 |llengua= anglès}}</ref>
A causa de la seva gran mida i, per consegüent, menor [[relació àrea de superfície-volum]], és molt probable que els paracerateris tinguessin molt poc [[pelatge|pèl]] i una pell clara com la dels rinoceronts actuals, per facilitar la pèrdua de calor i evitar sobreescalfar-se. Finalment, la [[gestació]] dels paracerateris durava uns dos anys.<ref name="AuBrCo">{{ref-web|editor= Australian Broadcasting Corporation |any=2002 | url =http://www.abc.net.au/beasts/evidence/prog3/page2_2.htm |títol=Indricothere evidence |obra= FactFiles |consulta=30-04-2008 |llengua= anglès}}</ref>

Revisió del 13:10, 10 oct 2015

Infotaula d'ésser viuParacerateri
Paraceratherium Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Longitud7,4 m Modifica el valor a Wikidata
Alçada5,25 m Modifica el valor a Wikidata
Pes30 t Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdrePerissodactyla
FamíliaParaceratheriidae
SubfamíliaIndricotheriinae
GènereParaceratherium Modifica el valor a Wikidata
Forster Cooper, 1911
Distribució

Modifica el valor a Wikidata
Mida

Els paracerateris (Paraceratherium) són un gènere extint de perissodàctils prehistòrics que inclouen alguns dels mamífers terrestres que han existit mai. Visqueren durant l'Oligocè i se n'han trobat fòssils a gran part d'Euràsia, des dels Balcans fins a la Xina. Els paracerateris formen part dels indricoterins, una subfamília d'hiracodòntids. El nom Paraceratherium significa 'proper a la bèstia sense banyes' i es refereix a Aceratherium, un gènere que anteriorment es considerava que estava relacionat amb aquests animals.

La manca de completesa dels seus fòssils fa que no es conegui amb certesa la mida dels paracerateris. Es calcula que pesaven un màxim de 15–20 tones. Mesuraven uns 4,80 m a l'espatlla i feien uns 7,40 m de llargada. Tenien potes llargues que semblaven pilars. El seu llarg coll sostenia un crani d'aproximadament 1,30 m. Disposaven de dents incisives grans i similars a ullals i una incisió nasal que suggereix que tenien un llavi superior prènsil o una probòscide. L'estil de vida dels paracerateris hauria pogut ser semblant al que segueixen mamífers grans d'avui en dia, com ara els elefants i els rinoceronts. La seva mida feia que tinguessin pocs depredadors i un ritme reproductiu lent. Els paracerateris eren animals brostejadors que s'alimentaven principalment de fulles, plantes toves i matolls. Els seus hàbitats anaven des dels deserts àrids amb pocs arbres fins als boscos subtropicals. No s'han determinat les causes de la seva extinció, tot i que s'han avançat diverses teories.

La història de la taxonomia del gènere Paraceratherium i les espècies que conté és llarga i complicada. S'han descrit altres gèneres d'indricoterins de l'Oligocè, com ara Baluchitherium, Indricotherium i Dzungariotherium, però no se n'ha trobat cap espècimen complet, cosa que en dificulta la comparació i la classificació. La majoria de científics actuals creuen que aquests gèneres són sinònims júnior de Paraceratherium i que aquest últim inclou quatre espècies distintes: P. bugtiense (espècie tipus), P. transouralicum, P. prohorovi i P. orgosensis, tot i que l'última podria pertànyer a un altre gènere. L'espècie més coneguda és P. transouralicum, de manera que la majoria de reconstruccions del gènere es basen en aquest animal. Les diferències entre P. bugtiense i P. transouralicum podrien ser un cas de dimorfisme sexual, cosa que significaria que en realitat conformen una sola espècie.

Taxonomia

Il·lustració del maxil·lar inferior girat cap avall de P. bugtiense, en el qual es basà la seva separació del gènere Aceratherium.

La història taxonòmica de Paraceratherium és complexa pel caràcter fragmentari dels fòssils que se n'han trobat, així com pel fet que els científics occidentals, soviètics i xinesos es passaren gran part del segle XX treballant cadascun per la seva banda i publicaven les seves investigacions majoritàriament en els seus respectius idiomes.[2] Encara que alguns científics de diferents parts del món intentaren comparar les seves troballes per fer-se una idea millor de com eren aquests animals, es trobaren amb obstacles de caràcter polític i bèl·lic.[3] L'ús dels mètodes taxonòmics diametralment oposats d'agrupament i desglossament agreujaren el problema.[4] Dades geocronològiques errònies feren pensar als científics que algunes formacions geològiques pertanyien a diferents períodes quan avui en dia se sap que tenen la mateixa antiguitat. Es descrigueren molts gèneres basant-se en diferències subtils en les característiques de les dents molars (trets que varien en el si de poblacions d'altres rinocerotoïdeus) que la majoria de científics no accepten com a vàlides per distingir entre espècies.[5]

Els primers descobriments d'indricoterins es feren a través d'enllaços colonials amb Àsia.[3] El 1846, un soldat anomenat Vickary trobà els primers fòssils d'indricoterí coneguts al Balutxistan (part de l'actual Pakistan), però no es pogueren identificar.[6] Els primers fòssils actualment reconeguts com a part de paracerateris foren descoberts pel geòleg britànic Guy Ellcock Pilgrim el 1907–1908, també al Balutxistan, i consistien en un maxil·lar superior, dents inferiors i el darrere d'una mandíbula. Aquests fòssils foren trobats a la formació de Chitarwata (Dera Bugti), que havia sigut explorada per Pilgrim. El 1908 féu servir els fòssils com a base d'una nova espècie de rinoceront extint anomenada Aceratherium bugtiense. En aquell moment, Aceratherium ja era un tàxon calaix de sastre que contenia diverses espècies no relacionades de rinocerotoïdeus sense banyes. Moltes d'elles es classifiquen actualment en altres gèneres.[2][7] Més tard es demostrà que unes dents incisives fòssils que Pilgrim havia assignat a Bugtitherium, un gènere no relacionat, pertanyien en realitat a la nova espècie.[8]

Il·lustració del 1913 d'un astràgal, un metatars i un os atles, part del material en el qual es basà la descripció de Baluchitherium osborni.

El 1910, una expedició del paleontòleg britànic Clive Forster-Cooper descobrí més fòssils parcials a Dera Bugti. Forster-Cooper es basà en aquestes restes per traslladar A. bugtiense al nou gènere Paraceratherium, que significa 'proper a la bèstia sense banyes', en referència a Aceratherium.[2][9] Aquesta reclassificació es basà principalment en la forma característica dels ullals inferiors de l'espècie, que es corbaven cap avall.[8] El 1913, Forster-Cooper descrigué un nou gènere i una nova espècie, Thaumastotherium ('bestia meravellosa') osborni a partir de fòssils més grans obtinguts durant les mateixes excavacions, però li canvià el nom per Baluchitherium el mateix any en adonar-se que Thaumastoterium ja s'havia fet servir per a un insecte hemípter.[10][11] Els fòssils de Baluchitherium eren tan fragmentaris que Forster-Cooper només el pogué identificar com a perissodàctil, però reconegué la possibilitat de confusió amb Paraceratherium.[12] El paleontòleg estatunidenc Henry Fairfield Osborn, en honor de qui s'havia anomenat B. osborni, suggerí que podia ser un titanotèrid.[3]

Una expedició posterior de l'Acadèmia Russa de les Ciències trobà fòssils a la formació de l'Aral, a prop del mar d'Aral (Kazakhstan). Era l'esquelet d'indricoterí més complet fins aleshores, però tot i així mancava de crani. El 1916, Aleksei Borissiak descrigué el gènere Indricotherium, que anomenà en referència a l'índrik, un monstre llegendari. No li assignà el nom específic I. asiaticum fins al 1923, encara que Maria Pàvlova ja l'havia anomenat I. transouralicum el 1922.[2][13] El 1923, Borissiak establí la subfamília dels indricoterins per incloure-hi les diverses formes relacionades que se n'havien descobert fins aleshores.[14] Setze anys més tard, Borissiak descrigué una nova espècie de Paraceratherium del Kazakhstan, P. prohorovi.[15]

El 1922, l'explorador estatunidenc Roy Chapman Andrews encapçalà una expedició ben documentada que es dirigí a la Xina i Mongòlia amb el patrocini del Museu Americà d'Història Natural. Els investigadors trobaren restes d'indricoterins al desert del Gobi (Mongòlia), incloent-hi les potes d'un espècimen conservat dempeus, cosa que indicava que havia mort en quedar-se atrapat en sorres movedisses, així com un crani molt complet. Osborn es basà en aquestes restes per descriure Baluchitherium grangeri el 1923.[16][17]

Dzungariotherium orgosensis fou descrit el 1973 a partir de fòssils (principalment dents) trobats a Jungària (nord-oest de la Xina ).[18] Des d'aleshores s'han encunyat molts altres noms específics i genèrics per a restes d'indricoterins. La majoria es basen en diferències de mida, la forma del musell o la configuració de les dents anteriors. Es continuen descobrint arreu d'Euràsia fòssils que es poden atribuir al paracerateri, però la situació política del Pakistan s'ha tornat massa inestable per dur-hi a terme noves excavacions.[6]

Espècies i sinònims

El preparador Otto Falkenbach amb un crani de P. transouralicum (espècimen AMNH 18650), anteriorment assignat a Baluchitherium grangeri (Museu Americà d'Història Natural)

El 1936, els paleontòlegs estatunidencs Walter Granger i William K. Gregory suggeriren que Baluchitherium osborni, descrit per Forster-Cooper, era probablement un sinònim júnior de Paraceratherium bugtiense perquè els seus espècimens havien sigut trobats a la mateixa localitat i possiblement pertanyien a una mateixa espècie de morfologia variable.[19] William Diller Matthew i el mateix Forster-Cooper ja havien expressat dubtes en aquest sentit uns anys abans. Tot i que ja havia sigut declarat un sinònim júnior, el nom genèric Baluchitherium mantingué la seva popularitat a diversos mitjans a causa de la publicitat que suscità l'espècie B. grangeri, d'Osborn.[20][21]

Il·lustració del 1911 d'una incisiva de P. bugtiense en dues vistes

El 1989, els paleontòlegs Spencer G. Lucas i Jay C. Sobus publicaren una revisió dels tàxons d'indricoterins que encara és utilitzada per la majoria de científics occidentals d'avui en dia. Arribaren a la conclusió que Paraceratherium, el nom més antic, era l'únic gènere d'indricoterí vàlid de l'Oligocè i que contenia quatre espècies: P. bugtiense, P. transouralicum, P. prohorovi i P. orgosensis. Consideraren que la majoria dels altres noms eren o bé sinònims júnior o bé noms dubtosos que es basaven en material massa fragmentari per ser identificat amb certesa. Lucas i Sobus analitzaren les presumptes diferències entre els gèneres i les espècies descrits. Conclogueren que probablement es tractava de variacions en el si de les mateixes poblacions i que la majoria de caràcters no es podien distingir entre un espècimen i l'altre, com ja s'havia dit a la dècada del 1930. La morfologia còncava de l'únic crani assignat a P. transouralicum o Indricotherium (mentre que els altres tenien la part de dalt plana) es considerà un cas de dimorfisme sexual. Per tant, és possible que els fòssils de P. bugtiense pertanyin a femelles i les restes de P. transouralicum a mascles, però de la mateixa espècie.[20][15]

Morfologia

Pota posterior de P. transouralicum

Els paracerateris són els mamífers terrestres més grans coneguts.[22] Els mascles eren lleugerament més grans que les femelles i tenien un crani còncau reforçat, cosa que podria indicar que combatien de manera semblant a les girafes actuals.[22] Igual que els rinoceronts, la seva vista no estava tan desenvolupada com l'olfacte; de fet, els seus passatges nasals eren més grans que el cervell.[23]

Els paracerateris es diferencien d'altres rinoceronts del seu temps en la forma i posició inusuals de les seves dues incisives superiors, que tenen l'aspecte de petits ullals inclinats cap avall.[24] D'altra banda, les incisives inferiors s'inclinaven cap endavant. Aquesta adaptació de les incisives era molt útil per arrancar fulles dels arbres. La premolar P1 havia desaparegut i la P2 era triangular.[25]

A més de permetre als paracerateris arribar a vegetació més alta, les seves robustes potes els podrien haver servit per defensar-se dels depredadors;[26] una puntada de peu d'aquest enorme animal podria haver matat d'un sol cop la majoria d'atacants. Una diferència clau entre les potes dels paracerateris i les delss rinoceronts és que les articulacions del turmell dels paracerateris eren més flexibles.[27][28]

A causa de la seva gran mida i, per consegüent, menor relació àrea de superfície-volum, és molt probable que els paracerateris tinguessin molt poc pèl i una pell clara com la dels rinoceronts actuals, per facilitar la pèrdua de calor i evitar sobreescalfar-se. Finalment, la gestació dels paracerateris durava uns dos anys.[23]

Comportament

A partir de l'estudi del comportament dels rinoceronts actuals, la morfologia corporal dels paracerateris i la mida del seu cervell, es pot suggerir un probable patró de comportament d'aquests enormes animals de l'Oligocè. Les dimensions del seu cervell indiquen que era un animal sense el complex comportament social dels elefants, i que per tant no vivia en ramats.[23]

Les femelles demostraven que estaven receptives per mitjà de feromones als fems. A l'hora de lluitar pel dret a aparellar-se amb una femella, els mascles rivals combatien envestint-se l'un a l'altre amb el coll i el cap, de manera similar a com combaten les girafes avui en dia. Aquest és el motiu pel qual els mascles tenien un crani més reforçat i més còncau que el de les femelles.[27] Aquests combats podien durar diverses hores. En canvi, l'aparellament en si devia durar poc, a causa del gran pes que havia de suportar la femella.

Igual que alguns rinoceronts i hipopòtams d'avui en dia, els paracerateris tenien ocells que els desparasitaven.

Les cries s'alimentaven amb llet de la seva mare durant un període d'un any, després del qual havien de començar a aprendre a menjar aliment vegetal. Aproximadament al mateix temps, la mare començava a esdevenir fèrtil de nou, la qual cosa atreia els mascles.[23] L'aparellament hauria estat un fet perillós per les cries, car els mascles podien fer-los mal o fins i tot matar-les si les cries intentaven interposar-se entre ells i la seva mare. Encara que es quedés embarassada, la mare permetia a la seva cria quedar-se amb ella i continuar creixent al seu costat mentre durés la gestació.[29] Tanmateix, una vegada naixia la nova cria, la mare foragitava l'anterior, que es veia obligada a començar a viure en solitari. Això és perquè les dures condicions del seu hàbitat feien que les mares dels paracerateris haguessin de concentrar-se en una sola cria a la vegada per maximitzar-ne les possibilitats de supervivència.[23]

Per eliminar els paràsits que s'acumulaven a la seva pell, els paracerateris devien confiar en ocells com ara el gruïforme Eogrus, que s'alimentaven d'aquests paràsits. Això és similar al comportament simbiòtic que tenen els rinoceronts i hipopòtams actuals amb certes espècies d'ocells.[29]

Finalment, els paracerateris comptaven amb un parell d'adaptacions clau que els permetien resistir les àrides condicions del seu hàbitat; a més de poder romandre períodes llargs sense beure aigua, es creu que els paracerateris tenien una gran memòria que els ajudava a recordar on es trobaven els pous i oasis del desert. D'aquesta manera, podien retrobar el camí de tornada si mai no hi havia escassetat d'aigua.[29]

Hàbitat

El clima al centre d'Àsia era àrid amb poca vegetació.

Els paracerateris visqueren a les extenses planes del centre asiàtic de l'Oligocè. Al principi de l'Oligocè, el clima global era molt més sec i fred que el de l'època precedent,[30] a causa d'un procés de refredament que havia començat a l'Eocè i que continuaria durant el Miocè. Les jungles i els boscos que cobrien el planeta començaren a obrir-se, deixant el seu lloc a bosquets d'arbres caducifolis i planes obertes. Les planes eren bastant diferents de les sabanes actuals, car l'herba tot i ser present, encara era molt rara. L'expansió de l'herba no tindria lloc fins al Miocè,[31] de manera que la majoria d'animals que vivien a les planes eren brostejadors. Al mar, el refredament del clima i la separació de l'Antàrtida i Austràlia pertorbaren dràsticament el flux dels corrents oceànics, causant l'extinció de moltes espècies d'animals marins.

Al Pol Sud, l'Antàrtida començà a transformar-se en el desert glaçat que és avui en dia,[32] mentre que el Pol Nord encara no estava cobert amb el seu casquet polar actual. Mentrestant, i a latituds més baixes, el clima començà a diferenciar-se en diversos tipus de climes. L'increment del gradient tèrmic de la Terra provocà una major variació entre els biomes de latituds diferents, creant els climes equatorial, tropical, temperat i polar que existeixen actualment. Mentrestant, les variacions en els corrents atmosfèrics de l'hemisferi nord i l'hemisferi sud causaren modificacions en les aigües properes a l'equador, fent que les aigües riques en nutrients pugessin a la superfície.[33]

En aquesta època, sembla que existia un pont terrestre entre Àsia i Nord-amèrica, a jutjar per les marcades semblances entre les faunes d'ambdós continents. El nord d'Àsia tenia un clima temperat, l'oest tenia un clima paratropical, el centre i l'est tenien un clima àrid i el sud tenia un clima tropical. Tant el nord com el sud del continent estaven coberts de vegetació.

Com moltes altres parts del món de l'Oligocè, el centre d'Àsia s'havia convertit en una regió amb grans canvis estacionals, amb una època seca i una època de pluges.[34] Les herbes i els arbusts eren les formes vegetals dominants. Això condicionà els organismes que hi habitaven, beneficiant els éssers vius que havien evolucionat per adaptar-se a l'escassetat d'aigua.

Les restes fòssils permeten saber que els paracerateris compartien aquest àrid hàbitat amb animals de gran mida com ara calicoteris (un grup de perissodàctils) o entelodonts (relacionats amb els porcs actuals). Els depredadors també eren de grans dimensions, amb l'aparició de hienodonts (un grup de creodonts) i amfiquiònids (un grup de carnívors).

Fòssils

Hsanda Gol, a Mongòlia, destaca pel nombre de fòssils de paracerateris que s'hi han trobat.

S'han trobat restes fòssils de les diferents espècies de Paraceratherium a l'Índia, el Kazakhstan, Mongòlia, el Pakistan i la Xina. Tanmateix, el jaciment més important pel que fa als paracerateris és el de Hsanda Gol.[29]

Hsanda Gol

Article principal: Hsanda Gol

L'exploració paleontològica del segle XIX i prinipis del segle XX s'havia concentrat principalment en jaciments europeus i nord-americans. Tanmateix, Roy Chapman Andrews, del Museu Americà d'Història Natural, aconseguí reunir fons per fer una expedició al desert del Gobi, fins aleshores ignorat pels perills que representava. Andrews esperava trobar al Gobi l'enllaç perdut entre els simis i els humans. El que descobrí fou uns estrats que permeteren ampliar molt la informació coneguda sobre la fauna asiàtica de l'Oligocè. Tanmateix, la recerca científica a Hsanda Gol es veié interrompuda el 1930 per l'agitació política de la zona i el jaciment no tornà a quedar obert als científics estrangers fins als anys noranta.[29]

En documentals

Una cria de paracerateri i la seva mare són uns dels protagonistes del tercer episodi de la sèrie de paleontologia de la BBC Walking with Beasts. L'episodi narra el naixement i posterior creixement de la cria.

L'episodi comença amb la mare donant a llum en la nit després de dos anys de gestació. El naixement de la cria, que és un mascle, aviat atreu l'atenció de dos depredadors que arriben de la foscor: es tracta d'un parell de Hyaenodon que intenten distreure la mare per poder arribar a la cria. La mare la protegeix mantenint-la entre les seves potes, on els Hyaenodon no poden arribar. Malgrat la persistència dels creodonts, la mare aconsegueix protegir la cria fins que finalment se'n van.

Fitxer:Paracerateri a Walking with Beasts.jpg
A Walking with Beasts

Com que la cria encara no està acostumada a mantenir-se dempeus, es passa el seu primer matí aprenent a caminar. Després es posa a mamar de la seva mare, de la qual dependrà durant la totalitat dels seus primers tres anys de vida. Quan la seva mare no hi és, el seu instint li dicta fer-se el mort, romanent totalment immòbil per no cridar l'atenció dels depredadors. Més endavant, la seva mare decideix abandonar el canyó en què donà a llum i sortir a les grans planes on viuen els paracerateris adults.

Delerosa per explorar el nou terreny, la cria es troba amb un Amphicyon, que l'espanta. A les planes, la cria desenvolupa les seves habilitats de supervivència imitant tot el que fa la seva mare. Apareix un paracerateri jove; es tracta del germà gran de la cria, però la mare el foragita perquè només es pot permetre cuidar d'un fill a la vegada. Quan la cria es torna a separar de la mare intentant menjar fulles, no s'adona de la presència d'un Hyaenodon. Tanmateix, el predador ataca i mata finalment un calicoteri, tot i que després un grup d'entelodonts li roben la presa.

Comença l'època de sequera, que provoca que la mare deixi de produir llet. Quan la cria intenta mamar, la mare li ho impedeix. Quan cau la nit, ambdós es mouen per buscar aigua, guiats per una femella vella que s'hi ha unit. Gràcies a l'experiència de la femella vella, arriben al que queda d'un llac gairebé sec. La mare torna a produir llet. Setmanes més tard, arriba l'època de pluges que omple els llacs i els rius. Precisament, els paracerateris es veuen obligats a creuar un riu per arribar a l'aliment. La cria és capaç de travessar el riu sense problemes, però té moltes dificultats per pujar a la riba a l'altra banda, a causa del seu pes. Tanmateix, ho aconsegueix.

Quan la cria compleix un any, la mare deixa d'alimentar la cria amb llet, i aquesta ha de començar a menjar fulles. Quan la mare torna a tenir l'estre, un mascle s'intenta aparellar amb ella. Aleshores apareix un altre mascle i els dos mascles combaten. El triomfador es dirigeix a aparellar-se amb la femella, i la cria intenta evitar-ho sense èxit.

La femella es queda embarassada. Dos anys més tard, quan està a punt de donar a llum de nou, la mare foragita la cria igual que ho féu amb el seu germà. La cria, que ara ja és un mascle jove, es veu obligada a aventurar-se tota sola pel món. Poc després, el mascle es fereix una cama i intenta tornar amb la seva mare. Aquesta el torna a foragitar, però el mascle aconsegueix sobreviure fins que se li cura la cama. Gràcies a la seva mida, ara ja és capaç de cuidar-se a si mateix.[35]

Referències

  1. ↑ Entrada «Paraceratherium» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: {{{consulta}}}].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Prothero, 2013. p. 17–34
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Manias, C «Building Baluchitherium and Indricotherium: Imperial and International Networks in Early-Twentieth Century Paleontology» (en anglès). Journal of the History of Biology, 2014. DOI: 10.1007/s10739-014-9395-y.
  4. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Prothero 2013 67 86
  5. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Prothero 2013 87 106
  6. ↑ 6,0 6,1 Prothero, 2013. p. 35–52
  7. ↑ Pilgrim, G. E «Notices of new mammalian genera and species from the Tertiaries of India» (en anglès). Records of the Geological Survey of India, 40, 1, 1910, pàg. 63–71.
  8. ↑ 8,0 8,1 Cooper, C. F «On the Skull and Dentition of Paraceratherium bugtiense: A Genus of Aberrant Rhinoceroses from the Lower Miocene Deposits of Dera Bugti» (en anglès). Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 212, 391–401, 1924, pàg. 369–394. DOI: 10.1098/rstb.1924.0009.
  9. ↑ Forster-Cooper, C «LXXVIII.—Paraceratherium bugtiense, a new genus of Rhinocerotidae from the Bugti Hills of Baluchistan.—Preliminary notice» (en anglès). Annals and Magazine of Natural History Series 8, 8, 48, 1911, pàg. 711–716. DOI: 10.1080/00222931108693085.
  10. ↑ Forster-Cooper, C «XLIV.— Thaumastotherium osborni, a new genus of perissodactyles from the Upper Oligocene deposits of the Bugti hills of Baluchistan. —Preliminary notice» (en anglès). Annals and Magazine of Natural History Series 8, 12, 70, 1913, pàg. 376–381. DOI: 10.1080/00222931308693412.
  11. ↑ Forster-Cooper, C «Correction of generic name» (en anglès). Annals and Magazine of Natural History Series 8, 12, 71, 1913, pàg. 504. DOI: 10.1080/00222931308693431.
  12. ↑ Forster-Cooper, C «Baluchitherium osborni (? syn. Indricotherium turgaicum, Borrissyak)» (en anglès). Philosophical Transactions of the Royal Society of London, 212, 1923, pàg. 35–66. DOI: 10.1098/rstb.1924.0002. JSTOR: 92060.
  13. ↑ Pàvlova, M «Indricotherium transouralicum n. sp. provenant du district de Tourgay» (en francès). Bulletin de la Societe des Naturalistes de Moscou, Section Geologique, 31, 1922, pàg. 95–116.
  14. ↑ Borissiak, A. A «Über die Unterfamilie Indricotheriinae Boriss. = Baluchitheriinae Osb» (en alemany). Zentralblatt für Mineralogie, Geologie und Paläontologie, 18, 1924, pàg. 571–575.
  15. ↑ 15,0 15,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Lucas & Sobus
  16. ↑ Prothero, 2013. pàg. 1–16
  17. ↑ Osborn, H. F «The extinct giant rhinoceros Baluchitherium of Western and Central Asia» (en anglès). Natural History, 23, 1923, pàg. 208–228.
  18. ↑ Zhan-Xiang, Q «A new genus of giant rhinoceros from oligocene of Dzungaria, Sinkang» (en xinès amb un resum en anglès). Vertebrata Palasiatica, 2, 1973, pàg. 182–191.
  19. ↑ Granger, W.; Gregory, W. K «Further notes on the gigantic extinct rhinoceros, Baluchitherium, from the Oligocene of Mongolia» (en anglès). Bulletin of the American Museum of Natural History, vol. 72, 1936, pàg. 1–73.
  20. ↑ 20,0 20,1 Prothero, 2013, p. 67–86.
  21. ↑ Forster-Cooper, C «The Extinct Rhinoceroses of Baluchistan» (en anglès). Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, vol. 223, 494–508, 1934, pàg. 569–616. DOI: 10.1098/rstb.1934.0013.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Indricothere» (en anglès). Animal wildfacts. ABC. [Consulta: 19 abril 2008].
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 «Indricothere evidence» (en anglès). FactFiles. Australian Broadcasting Corporation, 2002. [Consulta: 30 abril 2008].
  24. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Ye2003
  25. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Qiu2004
  26. ↑ Prakash, S. «Findings: Remembering Indricothere» (en anglès). The Tartan, 24-03-2008. [Consulta: 23 setembre 2011].
  27. ↑ 27,0 27,1 BBC. «Paraceratherium transouralicum». Wildfacts. BBC, 2002. Arxivat de l'original el 2013-04-19. [Consulta: 30 abril 2008].
  28. ↑ «White Rhinoceros» (en anglès). Zoo de Honolulu. [Consulta: 23 setembre 2011].
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 Haines, Tim. «Land of Giants». A: Walking with Beasts. Londres: BBC Books, 2001 [Consulta: 1r maig 2008]. 
  30. ↑ Kazlev, Alan. «The Oligocene». Paleos, 2002. [Consulta: 30 abril 2008].
  31. ↑ Kazlev, Alan. «The Cenozoic». Paleos, 2002. [Consulta: 30 abril 2008].
  32. ↑ Oligocene Climate. Paleomap Project.
  33. ↑ «Ocean Cores May Give Clues on Climate Change». SpaceDaily, 2002. [Consulta: 1r maig 2008].
  34. ↑ Oligocene Period - American Museum of Natural History
  35. ↑ BBC. «Walking with Beasts». Walking with Beasts al web de l'ABC. BBC, 2002. [Consulta: 30 abril 2008].

Bibliografia

  • Forster Cooper, C.. The extinct rhinoceroses of Baluchistan. Philosophical Transactions of the Royal Society. 223, pàg. 569-616, 1934. 
  • Forster Cooper, C.. Giant rhinoceros from Loping, Yunnan, and discussion on the taxonomic characters of Indricotherium grangeri. Vert. Pal. Asiat. 6 (1), pàg. 57-71, 1962. 
  • Xu, Y. X.; Wang, J. W.. New materials of giant rhinoceros. Mem. Inst. Vert. Paleont. Paleoanthrop. 13, pàg. 132-140, 1978. 
  • Lucas, S. G.; Sobus, J. C.. The Systematics of Indricotheres (dins The Evolution of Perissodactyls. Prothero, D. (Oxford University Press). Oxford University Press, 1989. 
  • Lucas, S. G.. Chinese Fossil Vertebrates. Columbia University Press, 2001. ISBN 0231084838. 

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Paracerateri&oldid=15861726»