Sant Pol de Mar

Sant Pol de Mar

Escut d'armes
Localització
41° 36′ 12″ N, 2° 37′ 28″ E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Província	província de Barcelona
Àmbit funcional territorial	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Maresme
Capital	Sant Pol de Mar
Població humana
Població	5.791 (2023) (772,13 hab./km²)
Llars	70 (1553)
Gentilici	Santpolenc, Santpolenca
Idioma oficial	català
Geografia
Part de	Mancomunitat Intermunicipal d'abastament d'aigua de l'Alt Maresme
Superfície	7,5 km²
Banyat per	mar Mediterrània
Altitud	15 m
Limita amb	Sant Cebrià de Vallalta Calella Canet de Mar
Organització política
• Alcalde	Albert Zanca i Brossa
Identificador descriptiu
Codi postal	08395
Fus horari	UTC+01:00
Codi INE	08235
Codi IDESCAT	082359
Altres
Agermanament amb	Andorra la Vella
Lloc web	santpol.cat

Sant Pol de Mar és una vila i municipi de la comarca del Maresme, a la província de Barcelona, situat al litoral, entre Calella i Canet de Mar, a Catalunya. Deu el seu origen, així com el nom, al Monestir de Sant Pau del segle x. Els divendres té lloc el mercat setmanal.

Ermita de Sant Pau

Vista

Entitat de població	Habitants
Bellavista i Bellaguarda	19
Can Roca	27
Can Balmanya	124
Can Villà	291
Casarell, el	103
Farell, el	45
Jardins de Sant Pol	53
Marina	43
Morer, el	99
Polígon Industrial	0
Roques Blanques, les	52
Sant Pol de Mar	3.872
Sot de Golinons, el	27
Urbapol	315

Els límits del terme municipal són:

	Sant Cebrià de Vallalta	Calella
Canet de Mar		Mar Mediterrània

Platja a Sant Pol l'any 1912

Història

Època Romana

El Jaciment del Morè fou un centre de producció vitivinícola que incloïa tant les estances per produir el vi com també els forns i les instal·lacions per a la producció d'àmfores i envasament del vi. Les excavacions fetes en aquest jaciment, el daten entre els segles I aC i V dC.

Període visigot

Entre els segles V i VI cavallers coptes procedents d'Egipte van establir-se en una casa de recolliment i oració a la desembocadura de la riera de Vallalta que formava un port natural. Van posar aquest monestir benedictí sota l'advocació de Sant Pol en una zona propera a dues vil·les romanes que seguien amb la seva activitat agrícola. El monestir fou destruït al final del període amb la invasió islàmica.

Primer període franc

Amb la conquesta franca i la recuperació del domini cristià el monestir va ser reconstruït i s'hi instal·là una comunitat. El 950 consta en un document de donació. Però a principis del s. XI entra en decadència, fet que va portar a Ermessenda a cedir-lo el 1048 a Víctor de Marsella; el 1053 consta documentalment la seva situació de misèria. L'any 1068 va ser cedit al Monestir de Sant Honorat de Lerins per refundar-lo, reconstruir-lo i establir-hi una nova comunitat.

Cartoixa

L'interés del Vaticà i la Inquisició per crear un condomini a la Vallalta va fer que en aquesta zona es canviessin de mans diverses propietats durant el segle xiii. En el cas de Sant Pol es va afavorir la venda del monestir el 1265 a Guillem de Montgrí, sagristà major de Girona. Els monjos benets van retornar a Lerins i el monestir va quedar desocupat fins que quatre anys més tard, el 1269, Guillem el va cedir a la Cartoixa de Vallparadís de manera que les terres del monestir a la Vallalta van esdevenir un priorat autònom de l'abadia. D'altra banda el monestir va ser regit directament pel Vaticà que nomenà priors procedents de famílies del condomini. Durant aquest període en les terres propietat del monestir es van crear diversos pous de llances utilitzats per a la repressió inquisitorial. Hi ha constància que el 1348 i 1367 Jaume Raüll, de la família del Mas Raüll a Sant Cebrià de Vallalta, era prior del monestir.

Poblament

Quan l'augment de població en la zona va posar en perill l'activitat inquisitorial del condomini, aquesta es va concentrar a Sant Cebrià abandonant els pous de llances i construint un nou edifici, enllestit el 1430, que substituïa les funcions que s'havien fet al monestir. Així aquest podia ser venut el 1434 a Miquel Teulada, mentre que l'església passava a mans del Bisbat de Girona. La resta del monestir va ser completament derruït i les terres es van vendre a rebassaires i gent de la zona que van anar urbanitzant l'entorn de l'església.

Guerra de successió

El 15 de febrer del 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola, dues galeres borbòniques van arribar a Sant Pol de Mar arrasant la vila «no van deixar pedra sobre pedra», diuen els pocs escrits que en fan referència.

Les tropes borbòniques anaven empeses per l'esperit de revenja i els soldats de Felip V no van permetre reconstruir les cases fins ben acabada la guerra. Els homes i dones s'havien d'aixoplugar sota tendes fetes amb mantes i pals que feien a la sorra de la platja i que havien de recollir a corre-cuita cada cop que tornaven els enemics.

Un dels pocs textos que han arribat a l'actualitat d'aquests fets el va publicar la revista «El Santpolench» el març del 1890 i hi afegeix una altra història, amb certs tocs de llegenda, que rebat l'episodi burleta de la frase «Sant Pol, quina hora és?». La tradició malintencionada explica que els prohoms del municipi van fer construir un bonic rellotge de sol al qual van fer posar un sostre de teula perquè la meteorologia no el fes malbé, sense adonar-se que no hi passava la pluja, però tampoc el sol. Pels borbònics, els santpolencs eren gent «berganta», hi ha teories, no confirmades completament, que diuen que d'aquí vénen les dites «Sant Pol, la manta i la gent berganta» i «Sant Pol quina hora és». :

«	15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill. La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població. Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse. Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment. Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra. Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar: ”A Sant Pol la manta Y la gent berganta” D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana. Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?: La hora de que Catalunya recobri lo perdut.	»
— Revista "El Santpolench", març de 1890

Una altra explicació sobre la frase «Sant Pol, quina hora és?» la relacionen amb el càstig que Felip V va ordenar contra els santpolencs que s'havien defensat a toc de sometent utilitzant les campanes del poble. Felip V va ordenar que es fonguessin les campanes i no se'n poguessin posar unes altres. Durant molt de temps, castellans i botiflers, per fer escarni i befa dels santpolencs els demanaven "quina hora és?"

Demografia

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910 - - 70 375 992 1.483 1.408 1.471 1.249 1.492

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994 1.571 1.658 1.613 1.723 1.845 2.041 2.248 2.535 2.469 2.469

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 2.819 3.170 3.594 4.035 4.464 4.773 4.970 5.076 5.073 4.997

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034 4.951 5.178 5.428 5.680 - - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Llocs d'interès

• Museu de Pintura de Sant Pol de Mar
• Ermita de Sant Pau

Agermanament

• Andorra la Vella ( Andorra). Sant Pol s'agermanà amb Andorra la Vella culminant l'acte en el marc de la festa major de Sant Pol el dia 24 de juliol de 2010 quan fallaires andorrans iniciaren el correfoc de la vila.

Vegeu també

• Escut de Sant Pol de Mar

Bibliografia

• Parera i Cusí, Lluís. La insòlita història de Sant Cebrià. Sant Cebrià de Vallalta: Centre d'Estudis Sant Cebrià, Febrer 2008. ISBN 978-84-621-2663-4. 

Enllaços externs

• Pàgina web de l'Ajuntament
• Informació de la Generalitat de Catalunya
• Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
• Patrimoni arquitectònic de Sant Pol de Mar
• El Nou Santpolenc / ENS Digital, revista editada per l'Ajuntament de Sant Pol de Mar