Sant Andreu de Llavaneres

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaSant Andreu de Llavaneres
Bandera de Sant Andreu de Llavaneres Escut de Sant Andreu de Llavaneres
Bandera de Sant Andreu de Llavaneres Escut de Sant Andreu de Llavaneres
Llavaneras.jpg
Ajuntament i església de Sant Andreu de Llavaneres

Localització
Localització de Sant Andreu de Llavaneres respecte del Maresme.svg
41° 34′ 24″ N, 2° 28′ 58″ E / 41.573333333333°N,2.4827777777778°E / 41.573333333333; 2.4827777777778
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme
Entitats de població 1
Població
Total 10.663 (2016)
• Densitat 903,64 hab/km²
Gentilici Llavanerenc, llavanerenca
Geografia
Superfície 11,8 km²
Altitud 125 m
Limita amb
Organització i govern
• Alcalde Bernat Graupera i Fabregas
Indicatius
Codi postal 08392
Fus horari UTC+01:00
Codi INE 08197
Codi IDESCAT 081976
Altres dades
Agermanament Fisterra (Galícia)

Web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

Sant Andreu de Llavaneres, sovint anomenat simplement Llavaneres, és una vila i municipi a 36 km al nord de Barcelona (Catalunya), a la vora de la costa mediterrània. Pertany a la comarca del Maresme. Llavaneres està entre el mar situat a l'est i el Parc Natural del Montnegre i el Corredor a l'oest. La població té bones comunicacions amb Barcelona gràcies a una línia 1 de rodalies de Renfe Operadora així com l'autopista C-32 i la carretera N-II. Els divendres té lloc el mercat setmanal.

Història[modifica | modifica el codi]

El testimoni de poblament més antic és el jaciment neolític de les roques de Sant Magí, a la Serralada del Montalt), que van ser utilitzades com a poblat, construint murs entre els grans blocs de pedra.[1] La romanització va significar l’explotació agrícola a gran escala de la plana litoral, amb el sistema de vil·les com la de Cal Sanç, entre la Riera de Llavaneres i el torrent de les Bruixes. S’hi cultivaven conreus de secà: vinya, olivera i cereals. Si els ibers del Maresme habitaven principalment la muntanya, amb els romans la població es va desplaçar a la plana i a la costa.[1]

Llavaneres és esmentada en documents de finals del segle X. Formava part dels dominis del castell de Mata, que al seu torn era feudatari del de Burriac. La parròquia de Sant Andreu de Llavaneres era una de les tres del terme del castell i incloïa Sant Vicenç de Montalt. El 1480 Ferran el Catòlic incorporà tot el territori de Mataró a la corona, atorgant-li la condició de carrer de Barcelona, i Llavaneres hi va quedar inclosa.[2] A mitjan segle XVI, però, va assolir la independència municipal - a la fi del segle (1599) se’n separà Sant Vicenç.

Des de l’edat mitjana la població era formada per masies disperses pel sector muntanyós, amb l’església parroquial situada sobre un turó. El nou municipi va edificar una nova església parroquial (l’actual Església del cementiri) sobre l’anterior. A partir del segle XVII es començà a formar un nou nucli a la confluència del Torrent de la Vall i la Riera de Llavaneres i al s.XVIII ja es troben definits alguns dels actuals carrers del nucli antic.[3] Fou aleshores quan s'hi construí l'actual església parroquial neoclàssica. Al segle XIX, ja passat el perill que havia representat la pirateria per a les poblacions de la plana, es formà el barri costaner de Cal Sanç, habitat per mariners i pescadors.[3] És un dels pocs barris marítims del Maresme que no s’ha independitzat del poble “de dalt”. En les primeres dècades del s. XX, Llavaneres va esdevenir un centre d’estiueig de la burgesia barcelonina. D'aquí la gran quantitat d'edificis modernistes i noucentistes que s’hi troben. Actualment és un focus residencial i turístic.


Origen del nom[modifica | modifica el codi]

Llavaneres és esmentat l'any 968 com Levandarias, i el 988 com Labandarias.[2] Igual que altres topònims Llavanera o Llavaneres dels Països Catalans, deriva probablement del mot català llavanera, dona que es dedica a rentar roba, el qual procedeix del llatí lavandaria, amb el mateix sentit[4] Segons la llegenda, el nom de Llavaneres a l'inrevés ("Serena Vall") indicaria la vall situada enmig de dues muntanyes. Una altra explicació el fa provenir d'Heras de Llevant, nom que li haurien posat els primers pagesos que van treballar la terra de la zona.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Els límits del terme municipal són:

Dosrius Sant Vicenç de Montalt
Brosen windrose-fr.svg
Mataró mar

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
30 - 64 952 960 1.439 1.226 1.206 1.129 1.196
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
1.314 1.508 1.609 1.758 2.003 2.575 2.918 4.389 4.447 5.301
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
6.194 6.418 7.161 8.091 8.707 9.463 10.009 10.303 10.541 10.590
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Població i activitat econòmica[modifica | modifica el codi]

Des de l’antiguitat, Llavaneres era un poble essencialment agrícola. A la plana alternaven els conreus de secà, entre els quals van tenir força importància el garrofer i la vinya. Arran de la crisi de la fil·loxera, i aprofitant el microclima i la disponibilitat d’aigua, els conreus es van reorientar cap a l’horta i, a partir dels anys 20 del segle passat, el clavell. Actualment l’agricultura ha retrocedit notablement davant la pressió urbanística, però es manté la producció de flor tallada, planta ornamental i hortalisses, en petites explotacions familiars.[1]

En les darreres dècades, l'activitat econòmica s’ha enfocat cap als sectors comercial i serveis, lligada sobretot al turisme i al caràcter residencial del poble. En són exponents el Club de Golf Llavaneres (1945) i el port esportiu del Balís, construït a la dècada de 1970.[2]

Monuments i curiositats[modifica | modifica el codi]

Com s'ha comentat, Sant Andreu de Llavaneres compta amb una bona quantitat de cases d'estueig de principis del s.XX, modernistes com la Torre Gran, la Torre del Sot -ambdues de Josep Coll i Vilaclara-, Ca l'Alfaro, can Farnés, ca l'Utzet, o noucentistes com les ‘Torres Bessones' de Cal Matas, obra de Joaquim Lloret i Homs.

En el terme es conserva una trentena de masies com Ca n'Amat, Can Casals, Can Catà de la Torre, Can Catà de la Vall, Can Tries, Can Lloreda, Can Berenguer, algunes amb elements gòtics i fins romànics, o amb elements de fortificació com torrellons, matacans o restes de muralla.

També s'hi troben grans cases residencials barroques com Can Bacardí, amb esgrafiats, o Can Caralt, que allotja actualment el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

L'església del cementiri (segle XVI), situada en un turó fora de la vila, és d'estil gòtic tardà, amb una façana austera i campanar de base quadrada. Després que fos consagrada es va dotar d'un retaule barroc, considerat un dels millors del seu estil a Catalunya,[1] obra de l'escultor Gaspar Huguet i amb pintures de l'italià Joan Baptista Toscano.[2] Actualment es troba a la nova església parroquial (s.XVIII-XIX), al centre del poble. Fora vila es troben també l'antiga església de Sant Sebastià, on es celebrava un important aplec per la festa del sant, i les ruïnes de la capella de la Mare de Déu de Lorita, en una carena prop de Can Lloreda, del segle XVI o anterior.[2]

La població és també coneguda pel seu pèsol dolç, el pèsol de Llavaneres o pèsol garrofal (es realitza una festa del pèsol anualment) i per la seva coca anomenada Coca de Llavaneres, farcida de crema i coberta de massapà, sucre i pinyons, molt tova al tacte.

El torrent de les Bruixes recorda el pes llegendari que la figura de les 'bruixes' ha tingut en terres del Maresme. El club de golf (a més de dos camps més de pitch&putt) i el port esportiu del Balís col·laboren a donar un aire elitista a Llavaneres.

Fou sacerdot de la parròquia el que després seria abat del Monestir de Montserrat dom Gabriel Maria Brasó i Tulla[5]

Festes[modifica | modifica el codi]

  • Festa Major: Se celebra el cap de setmana més proper al 30 de novembre.
  • Festa Major de la Minerva: 3r diumenge de juliol
  • Festa del Pèsol: un cap de setmana del mes d'abril
  • Mostra Gastronòmica del Pèsol: mes d'abril

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Castanyer, Francesc; Amat, Xavier. Ajuntaments de St. Andreu de Llavaneres, St. Vicenç de Montalt i Caldes d’Estrach. Les 3 viles – Guia Turística (pdf), 2009 [Consulta: 28 març 2016]. , pg 36
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Sant Andreu de Llavaneres». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 30 març 2016].
  3. 3,0 3,1 Plana web de l'Ajuntament de Llavaneres - Història Local
  4. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Llavanera». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  5. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 104. ISBN 84-393-5437-1. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Andreu de Llavaneres Modifica l'enllaç a Wikidata