Federació Internacional de Natació
|
|||||
| Lema | United by water  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Dades | |||||
| Nom curt | FINA | ||||
| Tipus | organització esportiva internacional esport aquàtic swimming association (en)  | ||||
| Creació | 19 juliol 1908, Londres | ||||
| Activitat | |||||
| Esport | waterpolo salts cliff jumping (en) natació sincronitzada natació natació en aigües obertes high diving (en) | ||||
| Àmbit | mundial | ||||
| Membre de | Associació Global de les Federacions Esportives Internacionals Associació de Federacions Internacionals Olímpiques d'Esports d'Estiu | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Husain Al-Musallam (en) (2021–) | ||||
| Lloc web | worldaquatics.com | ||||
      | |||||
Localització geogràfica  | |||||
La Federació Internacional de Natació (en francès, Fédération Internationale de Natation, FINA) és l'organització internacional que regula les normes de la natació a nivell competitiu, i, de manera periòdica, organitza competicions i altres esdeveniments.
La seva seu està a Lausana (Suïssa) i compta amb l'afiliació de moltes federacions nacionals. Els principals càrrecs i òrgans de govern de la federació són: el president, el secretari general, els vicepresidents, el congrés (es reuneix cada dos anys), el cos executiu i els comitès tècnics. Des de l'any 2009 el president és el Dr. Julio Maglione, d'Uruguai.
Història[modifica]
La FINA va ser fundada el 19 de juliol de 1908 a Londres per representants de 8 federacions nacionals: Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Hongria, Regne Unit i Suècia.[1] Els campionats de natació han tingut diversos moments rellevants al llarg de la seva història.
El 1912 es van celebrar per primer cop competicions aquàtiques femenines als Jocs Olímpics d'Estocolm.[2] El 1922 Johnny Weissmuller (USA) és el primer esportista en nadar els 100 m lliures per sota del minut (58.6).[3] Gertrude Ederle (USA) és la primera dona que neda al Canal de la Mànega, en un temps dues hores, el 1926, més ràpid que el rècord de l’home anterior en aquesta travessia.[4]
El 1956 l'estil papallona de natació entra per primer cop a la competició olímpica als Jocs Olímpics de Melbourne.[5] Dawn Fraser (AUS) completa el seu hat-trick sense precedents als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964 tercera victòria olímpica consecutiva als 100 metres lliures.[6] Quatre anys més tard als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968 es formalitza el control temps electrònic en el control de les competicions de natació.[7]
En la dècada el 1970, Mark Spitz (USA) és el primer atleta a guanyar set medalles d'or de natació en una edició dels Jocs Olímpics de Múnic (GER) de 1972. Totes les seves victòries van anar acompanyades del rècord mundial.[8] El 1973 se celebrà el primer Campionat del Món de natació a Belgrad (Iugoslàvia), amb la participació de 686 atletes de 47 països.[9] El 1979 s'organitzà la primera Copa del Món de waterpolo, a Rijeka (Iugoslàvia).[10]
Als 80'es comencen amb el trencament record de Vladimir Salnikov (URSS). Va ser el primer nedador que ha superat el límit de 15 minuts als 1500 m lliures: marca 14: 58,27 pel seu títol als Jocs Olímpics de Moscou.[11]La natació sincronitzada aparegué per primer cop en un programa dels Jocs Olímpics a Los Angeles 1984.[12] Dos anys més tard s'obria l'Oficina permanent de la FINA a Lausana.[13] El 1988 Greg Louganis (USA) se li reconeix una cinquena medalla olímpica com a saltador als Jocs Olímpics de Seul. També va estar cinc vegades al podi d’un Campionat del Món FINA.[14]
En la dècada dels 90 se celebrà el primer Campionat del Món de natació en aigües obertes, a Perth (Austràlia) el 1991.[15] A les Olimpíades de Barcelona del 1992 Matt Biondi (USA) esdevé llegenda amb 11 medalles als Jocs i 11 premis al Campionat del Món FINA.[16] El 1993 se celebrà el primer Campionat del Món de natació en piscina curta, a Palma, amb la participació de 313 atletes de 46 països diferents.[17] El mateix any se celebren els primers Campionats del Món de natació en piscina curta a Palma.[17] El 1996 tanca la seva carrera el waterpolista Manel Estiarte, per molts considerats el millor jugador de waterpolo de la història, guanyant l’or als Jocs d’Atlanta. Va ser present a sis Jocs Olímpics (1980-2000).[18]
El 2004 Alexander Popov (RUS) deixa les piscines després d’una exitosa carrera que inclou nou medalles olímpiques i 11 premis al Campionat Mundial FINA.[19] Michael Phelps (EUA) supera Mark Spitz i es converteix en l'únic atleta de la història que ha guanyat vuit medalles d'or en una edició dels Jocs, a Beijing (CHN) del 2008. Quatre anys després, a la conclusió dels Jocs de Londres, anuncia el final de la seva carrera de natació, amb un total de 22 premis olímpics, inclosos 18 d’or, el millor de la història olímpica.[20] El 2016 va tornar als Jocs Olímpics de Rio eixamplant el seu palmarès de medalles.[21] El 2011 Guo Jingjing (CHN) tanca la seva brillant carrera de saltadora, després de sis medalles olímpiques i 11 mundials. Segueix sent la millor saltadora de la història.[22]
Esports[modifica]
La FINA controla sis esports aquàtics:
Campionats[modifica]
La FINA organitza diferents campionats i proves de totes les disciplines que controla.
Campionat del món[modifica]
El campionat més important organitzat per la FINA se celebra cada any imparell. Abans de l'any 2000 se celebraba cada quatre anys.
Campionats per disciplines[modifica]
- Natació: El Campionat del Món de natació en piscina curta, es disputa cada dos anys tradicionalment a finals d'un any parell, en piscina de 25 metres.
- Waterpolo:La Lliga Mundial de waterpolo se celebra cada any, amb un campionat masculí i un de femení.
- Salts: La FINA World Diving Series és una competició de salts disputada cada any en diferents proves voltant del món.
- Aigües Obertes:El Campionat del Món d'aigües obertes van ser uns campionats disputats entre els anys 2000 i 2010 cada dos anys.
- Natació Sincronitzada:La Copa del Món de natació sincronitzada és un campionat organitzat cada 4 anys.
La FINA organitza altres esdeveniments en categoria absoluta com Copes del món i Grand Prix. També s'encarrega dels mundials de categoria júnior i dels màsters.
Membres[modifica]
Els membres estan agrupats per continent, i hi ha 5 associacions continentals[23] a les quals cada federació nacional pot adscriure's com a membre.
- Africa (52): Confederació Africana de Natació (CANA)
- Americas (45): Confederació Americana de Natació (ASUA)
- Asia (45): Federació Asiàtica de Natació (AASF)
- Europe (52): Lliga Europea de Natació (LEN)
- Oceania (15): Associació Oceànica de Natació (OSA)
Nota: El nombre que segueix a cada nom continental és el nombre de membres de la FINA que pertanyen a l'àrea geogràfica determinada. No és necessàriament el nombre de membres de l'associació continental.
Llista de presidents[modifica]
| Presidents de la FINA | ||
|---|---|---|
| Nom | País | Mandat |
| George Hearn |  Regne Unit |
1908–1924 |
| Erik Bergvall |  Suècia |
1924–1928 |
| Émile-Georges Drigny |  França |
1928–1932 |
| Walther Binner |  Alemanya |
1932–1936 |
| Harold Fern | Regne Unit |
1936–1948 |
| Rene de Raeve |  Bèlgica |
1948–1952 |
| M. L. Negri |  Argentina |
1952–1956 |
| Jan de Vries |  Països Baixos |
1956–1960 |
| Max Ritter | Alemanya |
1960–1964 |
| William Berge Phillips |  Austràlia |
1964–1968 |
| Javier Ostos |  Mèxic |
1968–1972 |
| Dr. Harold Henning |  Estats Units |
1972–1976 |
| Javier Ostos | Mèxic |
1976–1980 |
| Ante Lambasa |  Iugoslàvia |
1980–1984 |
| Robert Helmick | Estats Units |
1984–1988 |
| Mustapha Larfaoui |  Algèria |
1988–2009 |
| Dr. Julio Maglione |  Uruguai |
2009-actualitat |
Referències[modifica]
- ↑ «About FINA: Overview and history» (en anglès). fina.org. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ «The 1912 Olympic Games in Stockholm» (en anglès britànic). europeana.eu, 15-07-2021. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ Safire, William. The New York Times guide to essential knowledge. St. Martin's Press, 2007, p. 943. ISBN 978-0-312-37659-8.
- ↑ «Gertrude Ederle becomes first woman to swim English Channel» (en anglès). History.com, Agost 2006. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ Colwin, Cecil. Breakthrough Swimming (en anglès). Human Kinetics, 2002, p. 31. ISBN 978-0-7360-3777-8.
- ↑ «Dawn Fraser | Biography, Records, Olympic Medals, & Facts» (en anglès). britannica.com. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ «Omega, the Olympics, and the innovations required to time the Earth’s Best» (en anglès). SecondTime. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ Large, David Clay. Munich 1972: Tragedy, Terror, and Triumph at the Olympic Games (en anglès). Rowman & Littlefield Publishers, 2012-04-16, p. 285. ISBN 978-0-7425-6741-2.
- ↑ Serowik, Lauren. «Swimming World Presents "Remembering the 1st World Championships: Belgrade 1973"» (en anglès americà). swimmingworldmagazine.com, 05-06-2019. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ Nauright, John; Parrish, Charles. Sports Around the World: History, Culture, and Practice (en anglès). ABC-CLIO, 2012, p. 403. ISBN 978-1-59884-300-2.
- ↑ Lohn, John. The 100 Greatest Swimmers in History (en anglès). Rowman & Littlefield, 2018-08-24, p. 55. ISBN 978-1-5381-1383-7.
- ↑ Whitney-Wei, Jordan. Katharine Whitney Curtis: Mother of Synchronized Swimming (en anglès). McFarland, 2020-01-17, p. 184. ISBN 978-1-4766-3823-2.
- ↑ «FINA Headquarters» (en anglès). Fina.org. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ O'Neill, Tracy. «Greg Louganis: Far From Falling» (en anglès americà). rollingstone.com, 04-08-2015. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ Asmuth, Paul Andrew. Marathon Swimming The Sport of the Soul: Inspiring Stories of Passion, Faith, and Grit (en anglès). Elm Hill, 2019-01-08, p. 183. ISBN 978-1-59555-763-6.
- ↑ «MATT BIONDI (USA): 1997 Honor Swimmer» (en anglès americà). ishof.org. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ 17,0 17,1 Sports: The Complete Visual Reference (en anglès). Québec Amerique, 2005, p. 73-74. ISBN 978-2-7644-0897-1.
- ↑ Manresa Jódar, Carles. «Juegos Olímpicos: Estiarte, apellido olímpico» (en castellà). marca.com, 03-08-2016. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ Arribas, Carlos «La última zambullida del zar» (en castellà). El País [Madrid], 23-12-2004. ISSN: 1134-6582.
- ↑ «Michael Phelps vol aconseguir vuit ors a Pequín i batre el rècord de Mark Spitz». 324cat, 08-08-2008. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ TV3. «La llegenda: Michael Phelps, 28 medalles olímpiques». ccma.cat/tv3/a, 14-08-2016. [Consulta: 5 setembre 2021].
- ↑ «Guo may dive on after record gold» (en anglès). News BBC, 17-08-2008.
- ↑ «Continental Organisations» (en anglès). Fina.org. [Consulta: 5 setembre 2021].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Federació Internacional de Natació |