Francesc Palau i Quer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
beat Francesc Palau i Quer, o
Francesc de Jesús, Maria i Josep
Palaugran.JPG
Retrat
Fundador
Naixement 29 de desembre de 1811
Aitona, Província de Lleida, Catalunya
Mort 20 de març de 1872(1872-03-20) (als 60 anys)
Tarragona (Camp de Tarragona)
Sepultura Capella de les Carmelites Missioneres Teresianes (Tarragona)
Ocupació sacerdot catòlic
Commemoració en Església Catòlica Romana
Beatificació 24 d'abril de 1988 , Roma per Joan Pau II
Lloc de pelegrinatge Tarragona (tomba); Aitona (casa natal i cova); santuari des Vedrà (Eivissa)
Festivitat 7 de novembre; 20 de març (al Martirologi romà)
Fets destacables Fundador de les Carmelites Missioneres Teresianes i les Germanes Carmelites Missioneres
Orde Carmelites descalços
Iconografia Hàbit de carmelita descalç
Modifica dades a Wikidata

Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) va ser un sacerdot, frare carmelita descalç, fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va ser beatificat per Joan Pau II en 1988.

Vida[modifica | modifica el codi]

Francesc Palau era el setè dels nou fills de Josep Palau i Maria Antònia Quer, que formaven una família modesta dedicada a l'agricultura. Va créixer en un ambient molt devot i freqüentant l'església. Va estudiar a Lleida i als 17 anys va decidir de fer-se sacerdot.

Va entrar al seminari de Lleida l'octubre de 1828 i va obtenir una beca que li permeté de seguir els estudis. El 1832, va renunciar a la beca per a ingressar a l'orde dels carmelites descalços, a Barcelona.

Vida religiosa[modifica | modifica el codi]

Entrà a l'orde carmelita com a postulant el 23 d'octubre de 1832, prenent el nom religiós de Francesc de Jesús, Maria i Josep. Va professar com a frare el 15 de novembre de 1833, estudiant teologia i filosofia al Convent de Sant Josep de Barcelona. El 1835, va tenir lloc la desamortització dels convents d'Espanya, amb alguns episodis d'anticlericalisme: el Convent de Sant Josep va ser incendiat i l'orde va ser suprimit.

Va recomençar la seva vida de retir ascètic a Aitona, a una cova vora de l'ermita romànica de sant Joan de Carratalà. Va ser ordenat sacerdot a Barbastre el 2 d'abril de 1836. Llavors va fer tasques pastorals i d'apostolat per Catalunya i Aragó. En 1840 es va exiliar a França, on visqué com a eremita fins a l'abril de 1851, als pobles pirinencs de Montdesir, Livron i Cantayrae. Les autoritats eclesiàstiques van criticar el seu estil de vida, retirat, com a contrari al sacerdoci i a les noves tendències del cristianisme, i Palau va escriure com a defensa la seva La vida solitaria no se opone a las funciones de un sacerdote sobre el altar, on defèn l'ascetisme.

Va tornar a Espanya el 21 d'abril de 1851. Va ser director del Seminari Conciliar de Barcelona i, a l'església de Sant Agustí Nou, funda l'anomenada Escola de la Virtut, on cada diumenge predica i publica el Catecismo de las virtudes, entre 1851 i 1854. Va tenir molt èxit i, a més d'assumptes religiosos, va tractar en les seves conferències i publicacions qüestions d'actualitat, com els els moviments i ideologies del moment: Kant, els falansteris de Fourier, protestantisme, deïsme, associacions i sindicats, comunisme, dret d'associació, etc. Les autoritats polítiques, que buscaven un cap de turc de les revoltes obreres de 1854, van acusar l'Escola de la Virtut com a incitadora dels esvalotaments i la van prohibir. Malgrat que l'opinió majoritària a la premsa de la ciutat qualificava d'absurda la decisió, Palau va ser exiliat a Eivissa de 1854 a 1861.

Eivissa[modifica | modifica el codi]

L'exili li va permetre de fer apostolat a l'illa, i després a Mallorca i Menorca. Freqüentment es retirava a l'illot d'es Vedrà a meditar-hi. Va fundar una casa i ermita a es Cubells i va entronitzar la Mare de Déu de les Virtuts. En 1860-1861, va reorganitzar els eremites de Sant Honorat de Randa i va meditar sobre la fundació d'una congregació que, vinculada a les carmelites descalces, es dediqués a l'apostolat actiu, l'ensenyament i l'assistència. Així, va fundar l'Orde Tercer de Germans i Germanes de la Mare de Déu del Carme i Santa Teresa de Jesús, en les seves branques masculina (1860, ja desapareguda) i femenina (1861), dividida després en les actuals congregacions de Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va escriure Mis relaciones con la Iglesia, de caràcter autobiogràfic.

Últims anys[modifica | modifica el codi]

Va ser nomenat director dels Carmelites Terciaris espanyols el 1867. En 1868 va començar la publicació del setmanari El ermitaño, que va dirigir i, en bona part, escriure. Entre el gener i el març de 1872 redacta i prepara per a la publicació les regles i constitucions dels Carmelites Descalços Terciaris, que veuen la llum a Barcelona el mateix any.

Immers a la seva tasca d'apostolat i direcció de la congregació que havia fundat, el febrer de 1872 va anar fins a Calassanç (Osca) per assistir els empestats d'una epidèmia, on va contraure la malaltia. El 20 de març de 1872 moria a Tarragona.

Va ser beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.

Obres[modifica | modifica el codi]

Va escriure diverses obres (se'n donen el títol i el lloc i any de la primera edició; estan en orde cronològic):

  • de caràcter pastoral i espiritual:
    • Lucha del alma con Dios, editada a Montauban en 1843.
    • Catecismo de las Virtudes, Barcelona 1852.
    • La escuela de la virtud vindicada, Madrid 1859.
    • Mes de María: flores del mes de mayo, Barcelona 1862.
    • La Iglesia de Dios figurada, Barcelona 1865.
  • De caràcter autobiogràfic:
    • La vida solitaria.
    • Mis relaciones con la Iglesia.
    • Cartas.

I els reglaments per a les congregacions de germans carmelites, en diverses redaccions: 1851, 1862, 1863, 1866-1867 i 1872.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Palau i Quer Modifica l'enllaç a Wikidata