Francisco Javier Azpiroz
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 8 novembre 1797  València | ||
| Mort | 14 octubre 1858 (60 anys) Madrid | ||
_Version_with_Golden_Fleece_and_Order_of_Charles_III_Collars.svg){kind=small} Capità general de València | |||
| setembre 1853 – 22 gener 1854 ← José Luciano Campuzano y Herrera – Antonio María Blanco Castañola → | |||
 Senador vitalici d'Espanya | |||
| 15 agost 1845 – 14 octubre 1858 | |||
 Ministre de Guerra | |||
| 29 agost 1840 – 11 setembre 1840 ← Valentín Ferraz – Facundo Infante Chávez → | |||
 Diputat a les Corts del Regnat d'Isabel II | |||
| 17 gener 1837 – 4 novembre 1837 Circumscripció electoral: província de Segòvia | |||
| Patge del Rei d'Espanya | |||
| | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític, militar | ||
| Partit | Partit Moderat | ||
| Carrera militar | |||
| Lleialtat | Restauració borbònica | ||
| Branca militar | Exèrcit de Terra espanyol | ||
| Grau militar | tinent general | ||
| Conflicte | Batalla d'Alpuente | ||
| Premis | |||
Francisco Javier Azpiroz (València, 8 de novembre de 1797 - Madrid, 14 d'octubre de 1858) fou un militar valencià, diputat, senador i ministre interí durant la minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya.
Azpiroz va prendre part a les guerres carlines i distingint-se sobretot en el setge i rendició d'Alpont, per la qual cosa li va ser concedit el comtat d'aquest nom. Va ser nomenat ministre de la Guerra el 1841, durant la minoria d'edat d'Isabel II, però va estar al càrrec només un mes en triomfar la revolta liberal. Azpiroz va ser empresonat a causa de la seva adhesió a la reina governadora Maria Cristina. Va combatre el regent i general Baldomero Espartero, i la caiguda del mateix va suposar el seu ascens a tinent general, incorporant-se al Partit Moderat. Va ser successivament director general d'artilleria, capità general de València, membre del Consell Suprem de Guerra i Marina i diputat en diverses ocasions.[1] Va ser senador vitalici des de 1845.[2]
Biografia
[modifica]Era fill de Francisco Javier de Azpiroz i Garroberea, intendent general del regne de València i corregidor i justícia major de la seua capital, i María Fausta de Jalón i Bañuelos, filla dels marquesos de Castroforte.[3]
S'educà en la Real Casa de Pajes, on va ingressar el 1806 com a cavaller patge. Va causar baixa el 1811 com a conseqüència de la dissolució d'aquest establiment a causa de la guerra del Francès. Va completar els seus estudis al liceu de Pau[4] i a París.[1][3]
Feta la pau, retornà a Espanya. Al novembre de 1815 es va reincorporar a l'exèrcit com a capità del Regiment d'Infanteria Voluntaris de Castella, formant part de la guarnició de les places del Ferrol i La Corunya. A partir de 1821 va passar a Palència i Burgos.[3]
El 1822 va combatre les partides realistes a Biscaia, rebent una baionada a la mà dreta. Va tornar a ser ferit en lluites contra aquestes partides a la província de Segòvia, on va rebre set ferides de sabre en combat cos a cos contra un dels comandants enemics.[3]
El 1823 es va enfrontar al Cura Merino a Aguilar de Campoo. Posteriorment va participar als setges de Medinaceli i de Sagunt, d'on va passar a La Alpujarra. Allí va esperar l'arribada de les tropes franceses del duc d'Angulema, va aconseguir travessar les seves línies i va evitar caure presoner. Es va incorporar al 2n Exèrcit d'Operacions a Orce, però aquest ja havia capitulat. No obstant, Azpiroz es va negar a fer-ho ell mateix i va intentar dirigir-se a Cadis, però va ser fet presoner per la cavalleria francesa i tancat a l'Alhambra. Posteriorment va rebre la llicència indefinida a Vélez-Málaga.[3]
El 5 de gener de 1826 va casar a Segòvia amb Maria del Pilar Montalvo y del Mello, el pare de la qual era regidor perpetu d'Arévalo. Van tenir dos fills, Fausta i Francisco.[3]
En beneficiar-se de l'amnistia per als delictes d'Estat que la reina Maria Cristina va decretar el 1832, va poder accedir un any més tard al càrrec de tinent coronel del Regiment Provincial de Segòvia.[3]
Primera guerra carlina (1833-1840)
[modifica]El 1834 va sorprendre el Cura Merino a Fresno de Cantespino. Tot i trobar-se en una situació d'inferioritat numèrica, Azpiroz va aconseguir apoderar-se de cavalls i impedimenta i fer diversos presoners. Aquest fet d'armes li va valer la concessió de la Creu Llorejada de Sant Ferran i el nomenament com a comandant general de la província, càrrec que va mantenir fins que el mes d'octubre del mateix any va ser ascendit a coronel i posat al capdavant del Regiment Provincial de Plasència.[3]
El 1835, va comandar d'una columna, amb la qual va combatre les partides carlines que recorrien la província de Burgos, ia les quals es va enfrontar a Huerta del Rey, Monasterio, Pumarejos i Puentedura. En aquesta última acció va rebre cinc ferides d'arma de foc i sabre. A l'any següent se li va encomanar el comandament d'una brigada i la comandància militar de la Serra de Burgos, enfrontant-se als caps carlins Vicente Batanero i Basilio García fins a obligar-los tornar a Navarra, fent nombrosos presoners. Tot i això, un enfrontament verbal amb el general en cap del Cos d'Exèrcit de Reserva el va obligar a dimitir del comandament que exercia ia sol·licitar el retir, encara que això últim no li seria admès.[3]
Va ser triat diputat a Corts per la província de Segòvia a les eleccions del 2 d'octubre de 1836, jurant el càrrec el 18 de gener de 1837. Una setmana més tard va ser nomenat comandant general de la província de Càceres, càrrec que va compatibilitzar amb el seu escó de diputat fins a novembre de 1837 en què va causar baixa. La situació de perill creada per l'expedició de Zaratiegui va fer que a primers d'agost oferís els seus serveis a la Reina, quedant al comandament d'una columna que s'havia d'incorporar a les forces del capità general de Castella la Nova. Posteriorment va prendre el comandament d'una brigada al front de la qual va intervenir en la persecució del general Zaratiegui, a qui va combatre en les accions de Las Rozas, Nebreda, Aranzueque, Aranda de Duero i Retuerta. També va participar en la persecució de l'Expedició Reial al comandament d'una divisió. Va tornar a la província de Burgos, on va tornar a fer-se càrrec de la Comandància de la Serra, continuant en operacions fins al seu ascens a brigadier al mes de setembre. Abans d'acabar l'any va sol·licitar quedar aquarterat a Madrid, Segòvia o Valladolid, a causa de la fatiga del llarg període en combat, així com les ferides que havia rebut, però la seva petició va ser denegada, per la qual cosa va haver de continuar al capdavant de la comandància.[3]
A principis del 1838 se'l va nomenar comandant militar de la província de Conca i se li va encomanar el comandament de la Brigada d'Operacions de Castella la Vella. Amb ella es va batre al febrer amb gran valentia en l'acció d'Úbeda i Baeza contra les tropes del general Basilio García, el coronel Tallada i el comandant Palillos. Aquests fets li van acreditar amb la Creu de Sant Ferran de 3a classe, sent destinat a continuació a l'Exèrcit d'Operacions del Centre, amb les forces del qual va continuar la persecució de les de García.[3]
El 1838 va fer presonera tota la guarnició de Cañete. Al capdavant d'una brigada de la 1a Divisió va prendre part en l'infructuós intent de reconquesta de Morella per l'Exèrcit del general Oráa, distingint-se especialment en les accions del 3 d'agost, per les quals va ser proposat per al càrrec de mariscal de camp. En aquest mateix mes se li va confiar el comandament de la Divisió de Reserva, aconseguint dos mesos després que Cabrera aixequés el setge posat a Casp.[3]
Al febrer de 1839 li va ser concedit el grau de mariscal de camp. Al comandament de la 1a Divisió de l'Exèrcit del Centre va intervenir a la província de Castelló, conduint combois a la assetjada població de Llucena i enfrontant-se al general Forcadell, que ocupava Onda. Seguidament va emmalaltir de gravetat i va haver de lliurar el comandament de la divisió, si bé va tornar a fer-se càrrec abans de trobar-se totalment recuperat per emprendre l'aixecament del setge de Llucena. Al mes de juliol, la seva actuació durant l'acció de les Useres li va suposar la concessió de la Gran Creu d'Isabel la Catòlica.[3]
A l'agost de 1839 va prendre el castell de Tales, passant a continuació a la Serrania, on va expulsar els carlins de Xelva i Xulilla. A l'any següent va prendre els castells d'Alpont i Begís. Per aquests fets d'armes va ser condecorat amb la Gran Creu de Sant Ferran.[3]
Després de lliurar de partides carlines la província de València, es va dirigir a Aragó per ocupar les poblacions de Barbastre i Monsó, per tal d'impedir el pas de les tropes de Cabrera cap a Catalunya. Mentrestant va ser elegit senador a les eleccions d'agost de 1839, càrrec que mai va jurar.[3]
Després de la primera guerra carlina
[modifica]En acabar la guerra, Azpiroz va tornar amb la seva divisió a València, on el mes d'agost de 1840 va arribar la Reina Regent, que el va nomenar el dia 28 ministre de la Guerra i interí d'Hisenda, però va ser cessat per la Junta provisional de Madrid al mes següent, passant a Segòvia en situació d'aquarterat. Per la província de Segòvia va tornar a presentar-se per al Congrés dels Diputats a les eleccions de febrer de 1841.[3]
El 7 d'octubre del 1841 es va produir a Madrid un pronunciament contra la regència del general Espartero, conegut com la octubrada. Si bé Azpiroz no hi va tenir part -s'havia traslladat el dia 5 a Ciudad Real i no era a Madrid- va ser inicialment privat de la seva feina i sotmès a un consell de guerra, en què va resultar absolt el mes de febrer de l'any següent. No obstant això l'arrest li va impedir presentar-se al Congrés, i no es va poder donar d'alta com a diputat fins al 30 d'abril de 1842, càrrec que va exercir fins al 3 de gener de 1843 en què van ser dissoltes les Corts. Va tornar novament a sortir elegit a les eleccions d'abril de 1843, en què Espartero va perdre la majoria que gaudia al Congrés, adherint-se llavors Azpiroz a l'aixecament contra el regent. Azpiroz va ser novament triat diputat per Segòvia per al bienni 1844-1845, alhora que era ascendit a tinent general; va exercir a continuació els càrrecs de capità general de Galícia i director general d'Artilleria, encara que va renunciar al de capità general de Cuba, per al qual havia estat proposat.[3]
En 1845, recentment declarada la seva majoria d'edat, Isabel II va concedir a Azpiroz la Creu de Sant Hermenegild i el va nomenar gentilhome de Sa Majestat. En una maniobra orientada a controlar el Senat, ja que després de l'aprovació de la Constitució del 1845 la Sobirana perdia la seva hegemonia sobre el Congrés, el va nomenar senador amb caràcter vitalici. Un any després, va rebre l'hàbit de l'Ordre d'Alcántara. Finalment, el 22 de febrer de 1849, el va nomenar de comte d'Alpont amb el vescomtat previ de Begís, per les seves accions al final de la Primera Guerra Carlina.[3]
Es va mantenir en el càrrec de director d'Artilleria fins al setembre de 1853, quan va assumir la Capitania General de València, que va abandonar l'agost del següent any. A continuació va passar a exercir el càrrec de ministre del Tribunal Suprem de Guerra i Marina. Entre 1856 i 1858, va tornar a exercir el càrrec de director general d'Artilleria, per seguidament passar aquarterat a Madrid.[3]
Amb la salut molt trencada, el mes d'abril del 1858 se li va concedir llicència per prendre aigües medicinals i termals a Espanya i l'estranger. Va morir a Madrid, en ruta de Segòvia a Alhama de Múrcia.[3]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Azpiroz (Francisco Javier)». A: Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (en castellà). Tom 6. Madrid: Espasa-Calpe, 1909, p. 1386. ISBN 978-84-239-4506-1.
- ↑ España, Senado de. «Senado de España: home» (en castellà). [Consulta: 19 novembre 2025].
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 «Francisco Javier de Azpiroz y Jalón» (en castellà). Historia Hispánica. Real Academia de la Historia. [Consulta: 19 novembre 2025].
- ↑ Ovilo y Otero, Manuel. «Don Francisco Javier de Azpiroz». A: Historia de las Cortes de España y biografías de todos los diputados y senadores más notables contemporáneos (en castellà). Tom II. Madrid: Imprenta y establecimiento de grabado de D. Baltasar González, 1847, p. 154 a 163.
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}