Gai Corneli Gal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Gai Corneli Gal (llatí: Caius Cornelius Gallus) fou un general, poeta i orador romà, del segle I aC. Va néixer a Forum Livii (Forlì)[nota 1] o a Forum Julii (Frejús) i probablement era fill d'un llibert de Sul·la o de Cinna. Com que va morir el 26 aC amb uns 40/43 anys, va haver de néixer després del 70 aC (entre 69 i 66 aC).

Anys de formació[modifica | modifica el codi]

Va tenir com a mestre a l'epicuri Siró, junt amb Vari i Virgili dels qui fou molt amic.[2] Va començar a compondre poesies al tomb dels 20 anys i va cridar l'atenció d'homes com Gai Asini Pol·lió.

Relació amb Octavi[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Juli Cèsar el 44 aC va abraçar el partit d'Octavi al qui va seguir fins a Apol·lònia, a l'actual Albània. El 41 aC Octavi el va nomenar triumvir pel repartiment de terres a la província d'Àfrica, i en aquesta època es va distingir per la protecció concedida als habitants de Mantua i també a Virgili. En la seva tasca va acusar Alfè Var de ser injust amb els habitants de Mantua en les mesures de les terres.

Estava amb Octavi a la batalla d'Àccium (31 aC) i va dirigir un destacament de l'exèrcit. August el va enviar a Egipte amb l'exèrcit, perseguint a Marc Antoni. Estant a prop de Cirene, el lloctinent de Marc Antoni, Pinari Escarp es va rendir amb quatre legions.[3] Gal va prendre possessió de l'illa de Faros i va atacar Paraetonium, ciutat de la qual es va apoderar amb tots els seus tresors. Tot seguit va atacar la flota d'Antoni al port de Paraetonium i va destruir molts vaixells fins que el Marc Antoni es va retirar i aviat es va suïcidar.

Gal i Proculeu van ajudar August a tenir presonera a Cleòpatra, però aquesta va aconseguir suïcidar-se i llavors August va declarar Egipte província romana amb regulacions especials, i va nomenar com a primer prefecte governador a Gal.[4]

Tot seguit aquest va anar cap a la Tebaida[5] a reprimir una revolta causa perquè el poble es resistia al pagament de les taxes a les quals estaven subjectes. Va romandre a Egipte uns quatre anys (30 a 26 aC) i va dictar diverses regulacions del govern provincial.[6]

Finalment es va enemistar amb August al qui, segons diu Cassi Dió, va parlar en forma ofensiva. Gal es va fer erigir nombroses estàtues a Egipte i va fer gravar els seus èxits a les piràmides,[nota 2] fet que va despertar l'hostilitat del seu amic Valeri Llarg, qui el va denunciar a l'emperador,[8] el qual el va destituir i va nomenar al seu lloc a Petroni, i li va prohibir romandre a la província. Una vegada caigut en desgràcia, les acusacions es van succeir i les investigacions es van portar al senat. Fou condemnat a l'exili i les seves terres foren confiscades; en saber-ho es va suïcidar tirant-se sobre la seva espasa (26 aC).[9]

Obra poètica[modifica | modifica el codi]

Ovidi el considerava el més gran dels poetes elegíacs romans i Parteni de Nicea era un altre dels seus admiradors. Se sap que va escriure una col·lecció de poesies elegíaques en quatre llibres, però no es conserven.[nota 3]Sembla que va prendre com a model el poeta Euforió de Calcis que practicava un estil de poesia de difícil comprensió. Quintilià va dir d'ell que tenia un estil dur.[12]

Durant un temps es va pensar que eren seves sis elegies que avui s'atribueixen al poeta elegíac del segle VI Maximià Etrusc: això fa que en algunes edicions d'aquests poemes consti com a autor Corneli Gal. A l'Antologia llatina hi ha quatre epigrames atribuïts a Gal, però cap d'ells li correspon i a l'Antologia grega hi ha dos epigrames que són dubtosos pel que fa a l'autoria.

De la seva obra només es coneixen fragments, però se saben els títols perquè Ovidi els cita:

  • Amores, poesia elegíaca que canta el seu amor desafortunat per la jove Licoride, una esclava de Volumnius Eutrapelus, un amic de Ciceró.
  • In Pollionem, obra de retòrica.
  • In Alfenum Varum, obra de retòrica.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. «Corneli Gal, gran orador i insigne poeta era de Folí: i així mateix sembla que ho afirma, dient que era veí de les muntanyes de la Toscana, Eusebi de Cesarea que en De Temporibus ho demostra amb claredat; així com també: Pietro Baldi del Riccio (Lib. 3 Cap. 42. de Poeti), l'ermità de la "Crònica del món", Vincenzo di Beauvais, Gio. R. Testore, Flavio Biondo, Antonio Mancinelli en el "Comentari a Virgili", Leandro Alberti, Felice Astolfi en el seu comentari a Laerci, Ambrogio Calepino, Fanusio Campani, i universalment tots els altres escriptors.»[1]
  2. Les dues inscripcions conegudes eren inaccessibles als contemporanis d'August: el text de l'obelisc del Vaticà (que en aquell temps estava a Alexandria) estava fet en lletres de bronze unides a la pedra per claus. Probablement van ser arrencades després de sentenciar a Gal. És a través de l'estudi de les marques dels claus que l'epigrafista italià Magi va poder desxifrar aquesta inscripció, més de dinou segles després. Les empremtes van ser cobertes posteriorment per una nova inscripció de Calígula. La segona inscripció estava a la ciutat de Philae i havia estat retirada del seu lloc original, la pedra tallada en dues parts per la meitat de la seva llargada, les dues peces s'havien reutilitzat en el paviment del temple d'Isis l'any 13 (durant la prefectura de Publius Rubrius Barbarus)[7]
  3. L'any 1978 es va trobar un fragment de vuit versos[10] en un papir descobert a Qasr Ibrim, a l'Alt Egipte.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. P. Bonoli, Storia di Forlì, Bordandini, Forlì, 1826, volum I, p. 46.
  2. Alberto Angela, Amore e Sesso nell'Antica Roma, Milano, Mondadori, 2012, p. 175
  3. Cassi Dió "Història de Roma" LI, 9
  4. Plutarc "Vides paral·leles: Antoni" LXXXIX
  5. Estrabó "Geografia" XVII 53
  6. L'Année épigraphique(AE) 1992, 01725
  7. Boucher, 1966, p. 38-39.
  8. Cassi Dió "Història de Roma" LIII 23
  9. Suetoni, "August", 66
  10. Fredouille; Zehnacker, 1993, p. 184-185.
  11. Fabre-Serris, 1998, p. 104.
  12. Quintilià, Marc Fabi. Institució oratòria, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1961, X, 1, 93

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • L. Nicastri. Cornelio Gallo e l'elegia ellenistico-romana. Studio dei nuovi frammenti, 1984. 
  • F.Rohr Vio. Le voci del dissenso. Ottaviano Augusto e i suoi oppositori. Il poligrafo, 2000. 
  • E. Bresciani. «La stele trilingue di Cornelio Gallo: una rilettura egittologica». Egitto e Vicino Oriente, 12, 1989, pàg. 93-98.
  • Fredouille, Jean-Claude; Zehnacker, Hubert. Littérature latine. PUF, 1993. 
  • Fabre-Serris, Jacqueline. Mythologie et littérature à Rome. La réécriture des mythes aux Iers siècles avant et après J.-C.. Lausana: éditions Payot, 1998.