Ida Vitale
 (2015)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 2 novembre 1923 (101 anys) Montevideo (Uruguai) |
| Residència | Austin (1990–2016) Ciutat de Mèxic (1973–1983) Montevideo |
| Activitat | |
| Camp de treball | Poesia, crítica literària, traducció de l'italià i traducció del francès |
| Ocupació | escriptora, poetessa, professora, crítica literària, traductora |
| Activitat | 1962 - |
| Gènere | Poesia, crítica literària i assaig |
| Moviment | Generació del 45 |
| Família | |
| Cònjuge | Enrique Fierro (1970–) Ángel Rama (1950–1969) |
| Fills | Claudio Rama Vitale (  ) Ángel Rama |
| Premis | |
| |
Ida Vitale (Montevideo, 2 de novembre de 1923) és una escriptora, crítica, assagista, traductora i poetessa uruguaiana, destacada per pertànyer al moviment literari de l'Uruguai conegut com a Generació del 1945.
Biografia
[modifica]Va estudiar Humanitats i el seu mestre per excel·lència a la universitat va ser José Bergamín, exiliat de la Guerra Civil Espanyola, de qui es considera deixebla.[1] Vitale es va exiliar a Mèxic el 1973 com a resultat del cop d'Estat d'aquell any al seu país de naixença. Va viure 30 anys a Austin, Texas.[2][3] I el 2016 tornà a Montevideo, on viu actualment.[4]
Activitat literària
[modifica]El seu primer llibre de poesia va ser La luz de esta memoria (1949), on ja apareixen algunes de les constants de la seva obra: la precisió i la subtilesa, la ironia i el joc, el ressò de les avantguardes i la influència de Juan Ramón Jiménez. Seguiren una trentena de llibres de poesia al llarg de gairebé sis dècades, entre els quals: Procura de lo imposible (1988) i Mella y criba (2010). La seva poesia completa, Obra reunida, està disponible des del 2017.
Com a crítica literària, va col·laborar en el setmanari Marcha; entre 1962 i1964 va dirigir la pàgina literària del diari uruguaià Época. Va ser codirectora de la revista Clinamen i formà part de la direcció de la revista Maldoror. Ja a Mèxic, participà en la fundació del periòdic Unomásuno. Ha publicat crítica literària també a El País, les revistes Crisis, de Buenos Aires, Eco, de Bogotá... Ha fet classes i seminaris, ha traduït llibres per al Fons de Cultura Econòmica, ha impartit conferències i lectures...
El 2019 ha publicat les seves memòries: Shakespeare Palace. Mosaicos de mi vida en México, on Vitale mescla en un desordre aparent records atzarosos i anàlisis clarividents, en una literatura radicalment contemporània[5]
Reconeixements
[modifica]El 2009 guanyà el IX Premi Internacional Octavio Paz de Poesia i Assaig (compartit amb el català Ramon Xirau i Subias).[6] I el 2014, el Premi al Mèrit Cultural de la Ciutat de Mèxic. El 2015 va rebre el Premi Reina Sofía de Poesia Iberoamericana, el 2016 el Premi Internacional de Poesia Federico García Lorca i l'any següent, el Max Jacob de París.
El 2018 guanyà el Premi Cervantes,[7] segons el jurat, «per la seva paraula precisa i circumscrita a l'essencial», «una forma d'expressió que és alhora intel∙lectual i popular, universal i personal, transparent i profunda».[8][9]
El mateix any obtingué també el premi que atorga la Feria Internacional del Libro de Guadalajara (Premi FIL) de literatura en llengües romàniques.[10]
El 2019 va ser inclosa a la llista anual de la BBC de 100 dones més inspiradores, influents i innovadores del món.[11]
Obra
[modifica]Poesia
[modifica]- La luz de esta memoria, 1949.
- Palabra dada, 1953.
- Cada uno en su noche, 1960.
- Oidor andante, 1972.
- Fieles (antologia), 1977.
- Jardín de sílice, 1978.
- Elegías en otoño, 1982.
- Fieles, 1982.
- Entresaca, 1984.
- Sueños de la constancia, 1988 (Antologia).
- Procura lo imposible, 1988.
- Serie del sinsonte, 1992.
- Paz por dos, 1994 (en col·laboració amb Enrique Fierro).
- Donde vuela el camaleón, 1996.
- Reducción del infinito, 2002.
- Plantas y animales, 2003.
Crítica i assaig
[modifica]- Juana de Ibarbourou. Vida y obra. Capítol Oriental Núm. 20, Montevideo, CEDAL, 1968.
- José Santos González Vera o El humor serenísimo, San Juan de Puerto Rico, 1974.
- Enrique Casaravilla Lemos, Mèxic, Universitat Autònoma de Mèxic, 1984.
- Léxico de afinidades, Mèxic, 2014.
Memòries
[modifica]- Shakespeare Palace. Mosaicos de mi vida en México. Lumen, 2019
Referències
[modifica]- ↑ «Ida Vitale, autora del mes al Versòdrom». Llegeix Barcelona, 11-02-2016. [Consulta: octubre 2019].
- ↑ Vitale I. «Reason Enough», Host Publications 2007.
- ↑ Massot, Josep «Ida Vitale, la llum de la memòria». La Vanguardia, 16-05-2014, pàg. 40.
- ↑ Fernández, Maria Eugenia «Ida Vitale: "La poesía es para todos, no puede ser especializada o recóndita"». eldiario.es, 05-09-2018.
- ↑ «Shakespeare Palace. Mosaicos de mi vida en México. Ida Vitale» (en castellà). el cultural, 11-01-2019. [Consulta: octubre 2019].
- ↑ (castellà) AFP (25 de novembre de 2009). «Uruguaya Ida Vitale y mexicano Ramón Xirau ganan el Premio Octavio Paz 2009» Arxivat 2009-11-29 a Wayback Machine., Diari de Yucatán. Consultat el 28 de novembre de 2009 (castellà)
- ↑ «Ida Vitale, premio Cervantes 2018» (en castellà). , 15-11-2018 [Consulta: 15 novembre 2018].
- ↑ García, Fernando «Vitale guanya el Cervantes per la seva poesia de precisió». La Vanguardia, 16-11-2018, pàg. 42 i 43.
- ↑ «continuació». la Vanguardia, 16-11-2018, pàg. 43.
- ↑ «La poetessa uruguaiana Ida Vitale, Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques». Casa Amèrica Catalunya, 04-09-2018. [Consulta: octubre 2019].
- ↑ «"Siempre he pensado que el humor salva": Ida Vitale, la poeta uruguaya en apogeo a los 96 años» (en castellà). BBC, 30-01-2020 [Consulta: 4 febrer 2020].
