Ireneu de Lió

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant
Ireneu
Bisbe de Lugdunum
Saint irenee saint irenee.jpg
Vitrall amb la imatge de sant Ireneu a l'església de Sant Ireneu de la ciutat de Lió, França.
Bisbe de Lió i Pare de l'Església
Naixement ca. 126/136
Àsia Proconsular
Mort ca. 200
Lugdunum, Gàl·lia
Sepultura Església de Sant Ireneu, Lió
Religió Cristiana
Educació Deixeble de Policarp d'Esmirna i altres mestres deixebles mediats o immediats dels apòstols.
Ocupació Teòleg i bisbe
Obres notables Adversus haereses
Commemoració en
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Església de Sant Ireneu, Lió
Festivitat
Bisbe de Lugdunum
ca. 177 – ca. 200
Potí

Ireneu de Lió (Àsia Proconsular, ca.130 - Lugdunum, Gàl·lia, 200) va ser un notable religiós, teòleg i bisbe cristià del segle II. Va ser bisbe de Lugdunum, l'actual Lió, entre ca. 177 i el 200. Contrari a les tesis gnòstiques i del montanisme, va ser un profund coneixedor de la tradició catòlica i autor de diverses obres, la més important Adversus haereses. És considerat un dels pares de l'Església i és venerat com a sant en diverses confessions cristianes. La seva festivitat se celebra el 28 de juny a les esglésies occidentals i el 23 d'agost a les orientals.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens i educació[modifica | modifica el codi]

La informació sobre la seva vida són escasses, i en certa mesura les dades de les quals disposem són inexactes. Una de les poques és que va néixer a l'Àsia Proconsular, o bé en una de les províncies amb les que aquesta frontera, durant la primera meitat del segle II, però no hi ha un consens sobre la data exacta:[1] de fet les dates que s'han especulat són molt variades, tant és així que la més matinera és el 97 i la més tardana el 147.[2] En tot cas, va haver de ser abans de la mort de Policarp d'Esmirna, mort vers el 155, doncs durant la seva joventut Ireneu va poder gaudir dels seus discursos.[1] Per aquesta raó i altres consideracions, es podria fixar la seva data de naixement vers el 126 o el 136 com a data tardana més admissible.[2]

La seva educació només es deixa entreveure en els seus escrits posteriors. Demostra cert coneixement del llegat clàssic, concretament de poetes i filòsofs grecs: a les seves obres cita a Homer, Hesíode, Píndar i Plató. De l'àmbit cristià, ell mateix explica, a banda de les ensenyances del bisbe Policarp, va tenir altres mestres, preveres de l'Àsia Menor, els quals esmenta com deixebles mediats o immediats dels apòstols. Es desconeix si realment va conèixer en persona a Pàpies de Hieràpolis, al qual acostuma a esmentar sovint als seus escrits; si l'any 156 era present a Roma, difícilment va poder continuar amb els seus estudis a la seva terra d'origen.[2]

Trasllat a la Gàl·lia[modifica | modifica el codi]

Al cap d'un temps es va traslladar a la Gàl·lia, es desconeix exactament quan però hi havia aleshores estretes relacions entre les esglésies missioneres gal·les i les esglésies mare asiàtiques. Ireneu es va instal·lar a Lugdunum (Lió) i va servir inicialment com a prevere.[2] Durant la persecució de Marc Aureli, el clergat de la ciutat va patir una forta persecució i molts van ser empresonats per les seves creences cristianes.[1] S'ha conjecturat que Ireneu va escriure una carta dels confessors gals a les esglésies d'Àsia Menor i de Frígia que descriu vivament la persecució; es troba estretament relacionada amb un fragment conservat que parla sobre els esforços dels persecutors per fer confessar als màrtirs Sanctus i Blandina.[2] En qualsevol cas, membres no empresonats del clergat van enviar en missió a Ireneu a Roma durant la persecució, l'any 177 o 178, amb una carta a les seves mans adreçada al bisbe romà Eleuteri per intercedir en nom dels montanistes de l'Àsia Menor. Segons Wace i Piercy,[2] alguns autors catòlics romans van afirmar que Ireneu anava també amb l'objectiu de ser consagrat bisbe de Lió; segons Eusebi de Cesarea era, de fet bisbe de totes les esglésies de la Gàl·lia, perquè només hi havia la diòcesi de Lió, però aquesta qüestió no és segura. No obstant això, demostrats els seus mèrits durant la seva missió a Roma, Ireneu a la seva tornada a Lió va succeir a Potí, mort com a màrtir durant la persecució l'any 177, al capdavant de la diòcesi.[1]

Durant el període de pau religiosa que va acompanyar el seu mandat com a bisbe, les dades biogràfiques sobre Ireneu són breus i escasses. Sembla que va dividir les seves activitats entre els seus deures pastorals i missionals com a bisbe,[1] es va distingir especialment pels seus esforços per convertir els infidels pagans i pels seus conflictes i batalles en contra dels heretges amb el propòsit de mantenir la pau en el si de l'Església, que va fer que fos considerat un home de pau.[2] D'altra banda, la seva vida la va dedicar a la seva activitat literària: els seus escrits tractaven majoritàriament d'anar en contra de l'heretgia gnòstica, especialment en contra dels seguidors del gnòstic Valentí, que aleshores s'estava estenent tant a la Gàl·lia com d'altres regions de l'imperi romà,[1] de fet la seva principal obra, Adversus haereses, probablement la va escriure durant el seu mandat com a bisbe i ens informa en el seu prefaci que era la primera vegada que escrivia en qualitat d'autor eclesiàstic.[2]

Encara era bisbe en temps de Víctor I, successor d'Eleuteri a Roma. Ireneu es va postular com a defensor de les esglésies orientals de l'Àsia Menor, regió de la qual era originari, davant de les pretensions romanes. El 190 o 191 va prendre partida de la controvèrsia per la data de la celebració de la Pasqua. Les esglésies asiàtiques la celebraven seguint el costum quartodecimanista, és a dir que era celebrada el 14 de Nissan seguint el calendari hebreu. El bisbe romà volia que ho adaptessin a la pràctica romana, però el bisbe Polícrates d'Efes va comunicar mitjançant una carta la seva negativa i, en conseqüència, Víctor els va excomunicar, una mesura que va ser molt mal vista per altres bisbes.[2] Entre ells hi havia el mateix Ireneu, que es va adreçar per carta al bisbe romà intercedint per les esglésies cristianes de l'Àsia Menor, en la qual demanava l'aixecament de l'excomunió que havia imposat Víctor sobre els cristians asiàtics i va retreure-li l'arrogància que havia demostrat anatematitzant les comunitats asiàtiques.[1] Eusebi de Cesarea esmenta un altre escrit d'Ireneu, sembla que sobre la mateixa temàtica, que va ser adreçada a Blast, líder dels quartodecimans romans.[2]

Mort[modifica | modifica el codi]

Es desconeix la data de la seva mort, que degué produir a finals del segle ii o inicis del III. Malgrat alguns testimonis aïllats i tardans, no és probable que la seva carrera acabés amb el martiri. Tanmateix, és venerat com a sant, la seva festivitat se celebra el 28 de juny en les esglésies occidentals, i el 23 d'agost en les orientals.[1]

Obra[modifica | modifica el codi]

Va escriure:

  • Adversus haereses, sive, De refutatione et eversione falsae scientiae libri V, contra els gnòstics. Traduït és Contra les heretgies i el títol complet del qual és Desemmascarar i refutar la falsament anomenada Ciència (Gnosi en grec).
  • Un discurs contra els gentils titulat περὶ ἐπιστήμης
  • ,Διαλἐξεων διαφόρων

Hi ha altres obres seves, però que només han arribat a nosaltres en fragments. Algunes d'elles, fins i tot, només són conegudes perquè són esmentades en obres posteriors. La llista és la següent:[1]

  • Sobre el coneixement, tractat contra els grecs esmentat per Eusebi.
  • Sobre la monarquia, o com Déu no és la causa del mal, escrit adreçat al sacerdot romà Florí, se'n conserva un fragment en una obra d'Eusebi.
  • Sobre Ogdoad, probablement referit al de Valentí, escrit també per a Florí, que havia passat per la secta valentiniana, conservat també un fragment en Eusebi.
  • Un tractat sobre el cisma, adreçat a Blast, esmentat per Eusebi.
  • Una carta al papa Víctor en contra de Florí, es conserva una fragment siríac.
  • Una altra carta a Víctor sobre les controvèrsies pasquals, hi ha fragments en Eusebi.
  • Un llibre amb diversos discursos, probablement una col·lecció d'homilies, esmentada per Eusebi.

Hi ha altres treballs menors que no són totalment verificables.

Creences[modifica | modifica el codi]

Va explicar que no existeix un Pleroma sobre el Déu Creador. La Regla de la Veritat, es resumeix en el següent: hi ha un sol Déu Sobirà Universal que va crear totes les coses per mitjà del seu Verb, que ha organitzat i fetes del no res totes les coses perquè existeixin. El Déu de l'Antic Testament és el mateix únic Déu del Nou Testament, al contrari del que va afirmar Marció.

Ireneu va confrontar les concepcions segons les quals hi hauria ànimes dolentes destinades a condemnar-se o tres classes d'humans: materials que no poden salvar-se, psíquics que poden salvar-se i espirituals que se salven. Déu ha tancat a tots en la incredulitat, per tenir compassió de tots (Romans 11,32). Especialment va rebutjar la versió gnòstica de Crist, que en feia un ésser espiritual a qui li va ser administrat un cos format amb substància psíquica, però disposat amb un art inefable perquè pogués ser vist, palpat i sofrir i del que es va deslliurar en morir, i que en canvi mai no va prendre res de l'home material, perquè aquest res té que pugui salvar-se. Va mostrar com, segons els arguments que ells proposen, el Verb no s'hauria fet carn. El llibre V exposa la seva escatologia mil·lenarista, heretada dels apòstols: l'Anticrist, la Resurrecció dels justos i el Mil·lenni.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ireneu de Lió Modifica l'enllaç a Wikidata