Jazz rock

Jazz rock

Mahavishnu Orchestra, un grup de jazz rock dels anys 1970.
Orígens estilístics	Jazz, soul, R&B i rock progressiu
Orígens culturals	Finals dels 60, i dècada dels 70 als Estats Units
Instruments típics	Trompeta, trombó, saxo, guitarra, teclats, baix elèctric, bateria, i veu.
Popularitat al Mainstream	Alta als Estats Units, Europa i Japó, durant els anys 70
Creació	dècada del 1960
Part de	rock
Gèneres de fusió
Funk i acid jazz

El jazz-rock és un dels subgèneres musicals que es van desenvolupar en els últims anys des de 1963 fins als anys 1970 i enllà. Emmarcat inicialment dins d'un corrent més ampli, el Rock Progressiu, va conformar el seu propi llenguatge i va desenvolupar diverses línies de característiques ben definides. Els principals grups van raure als Estats Units, però els orígens del gènere es van plantejar a Anglaterra, a partir de 1963, i més tard trobem exemples del mateix en altres països arreu al món.

La dècada dels 70 va ser la més visible per a la fusió, però l'estil ha estat també ben representat durant èpoques més recents.

Característiques musicals

En relació amb l'estructura del ritme

Tot i que el ritme va seguir generalment el típic compàs quaternari propi del rock, les línies del baix i la bateria van recollir maneres jazzístiques, especialment durant els solos.

En relació amb els arranjaments

Tot i que en molts casos els arranjaments per a les seccions de vent es van limitar a l'harmonització dels riff de guitarra clàssics del rock, en d'altres es va arranjar veritablement per a veus instrumentals diferents, a la manera de les bandes de jazz. La influència en aquests, va variar des dels clarament influïts pel bop, com en els primers discos de Bs&T, fins als que van arrelar en les orquestres de swing, com en el cas de Chase. En alguns casos (Dzyan, The Flock...) la influència de les improvisacions i arranjaments col·lectius del free jazz va palesar.

En relació amb els solos instrumentals

Encara que el concepte de solo ja era utilitzat pel rock anterior a 1967, en el jazz-rock es desenvolupa de forma habitual, pràcticament en tots els temes, prenent sovint un paper rellevant i, fins i tot, principal respecte al tema vocal, a la manera de la tradició jazzística. Això va exigir la presència a les bandes d'instrumentistes solvents, en alguns casos de nivell molt alt: Randy Brecker, Bill Chase, Chick Corea, Stanley Clarke, Lewis Soloff, Dave Bargeron, Wayne Shorter, i altres, que van ocupar llocs destacats en els polls de la revista Down Beat, al llarg dels anys 1970.

Subgèneres

El concepte no es va aplicar a un sol corrent de desenvolupament musical, sinó que en el mateix podem trobar, almenys, dos subgèneres ben diferenciats:

Les big bands de rock

La influència dels grups de soul i R&B de mitjan anys 1960, va tenir un clar efecte en la generació de músics que, sobretot en les ciutats del nord-est dels Estats Units, van començar a muntar grups cap a 1967. Al nucli instrumental bàsic dels grups clàssics de rock (guitarra, baix elèctric, bateria i teclats), es van incorporar instruments de metall (trompeta, saxo, trombó), inhabituals fins llavors en el rock, però d'àmplia tradició en altres gèneres. Va ser el crític de jazz, Joachim Ernst Berendt, que va encunyar el concepte de «big bands de rock».

Grups als Estats Units

Els grups pioners van aparèixer als Estats Units. El 1967, Al Kooper va formar la banda més important, Blood, Sweat & Tears, encara que la banda més popular, amb millors resultats comercials, va ser el grup Chicago, que es va formar el mateix any. Va publicar el primer àlbum un any més tard que Bs&T.

En aquests mateixos anys, van aparèixer altres grups importants, com els canadencs de Dreams (1968) i Lighthouse (1968), o encara Chase (1969)... Algunes bandes, que ja existien abans, van afegir vents a la formació al voltant de 1968, per la influència de Bs&T, com The Ides Of March, que es van formar el 1964; The Electric Flag (un grup de blues molt relacionat amb Mike Bloomfield i Al Kooper); o The Flock (el grup del violinista Jerry Goodman); i d'altres, com Rare Earth, encara amb una secció de vent reduïda, o com Buddy Milers, es van incorporar en el gènere. Grups posteriors, com Malo (1972), també van incorporar potents seccions de vent.

Berendt introdueix també en aquest subgènere el grup Santana, especialment a partir del disc Caravanserai, malgrat mancar de secció completa de metalls. Encara que els pressupostos de partida van ser molt diferents dels dels grups anteriors, molts autors també hi inclouen un dels més influents grups dels anys 70, Steely Dan.

Grups a Anglaterra

Els grups anglesos, que havien suposat el nucli bàsic del rock progressiu, no van ser gaire donats a les «big bands de rock», tot i la forta tradició de blues. Però almenys, és necessari recordar un grup molt interessant i que, realment, tenia formació de big band: CCS, el grup del pianista John Cameron, que va editar un primer disc el 1971. En certa forma, i encara que molt escorats cap als sons ètnics, el grup anglo-africà Osibisa també va beure d'aquest corrent.

Grups a Sud-amèrica

A Buenos Aires (Argentina), on es va desenvolupar el moviment de rock en castellà més important, el grup Alma y Vida va fer un jazz-rock de notable qualitat, a partir de 1970, incloent-hi Bernardo Baraj, saxofonista, Carlos Mellino als teclats i veu, Alberto Hualde a la bateria, Juan Barrueco a la guitarra, i Mario Salvador amb la trompeta.

També és de destacar el grup Spinetta Jade, que va tenir diferents formacions però sempre com a líder i compositor a Luis Alberto Spinetta.

Al Perú, sens dubte un dels seus millors representants va ser Black Sugar grup que va fusionar els ritmes llatins, afroperuanos amb el rock i el jazz. Són importants les aportacions de Manuel Miranda i Manongo Mujica en l'evolució del jazz peruà, destacant com sempre Alex Acuña. Un altre grup important va ser Nil's Jazz Ensemble amb un disc de tall smooth jazz i jazz-rock el 1976, Bossa 70, Los Far Fen, Otto De Roges entre d'altres.

Grups a Europa

Sorprenentment, a Espanya hi va haver alguns grups que van tenir relació amb aquest subgènere, ja en època tan primerenca com 1967. Un grup molt influït pel Soul i que estava al corrent dels moviments que estaven tenint lloc als Estats Units, amb secció de metalls i tot, van ser Los Canarios que, després d'una gira pels Estats Units, van publicar un primer single el 1967 i van aconseguir un cert èxit amb la cançó «Get on your knees» (1968). També van adoptar alguns elements del jazz-rock de gran grup altres grups com a Henry And The Seven (l'embrió dels futurs Pop Tops) i, més tard, Alcatraz, molt influïts en els arranjaments per Chicago. També, en les seves últimes formacions cap a 1972, el grup progressiu català Màquina! va adoptar el llenguatge del jazz-rock.

Bastant més tard, ja en els anys 1990, grups com La Blues Band De Granada o Pecos Beck & Tito Poyatos Band, van recuperar el so de les big bands de rock.

Hi va haver també grups en altres països europeus, com és el cas de The Lolas, a Polònia.

Jazz-rock fusió

Tot i que el jazz fusió és un gènere que va més enllà de la música rock, s'ha aplicat freqüentment com un gairebé-sinònim de jazz-rock, a formes derivades de la combinació entre conceptes i frasejos jazzístics, i sons i ritmes d'origen rocker, sovint amb influències d'altres gèneres propers, particularment pop R&B, hip-hop, soul o música electrònica. Els discos de fusió (fins i tot els que hagin estat fets per un mateix artista) inclouen sovint una varietat d'aquests estils musicals. Més que un estil musical codificat, la fusió es pot veure com una tendència o acostament musical.

Es tracta d'un estil típicament instrumental, encara que alguns subestils contenen parts vocals; sovint conté formes complexes de tempo, mètrica i patrons rítmics, amb longituds esteses de la pista, oferint improvisacions molt llargues. Els músics de jazz fusió són reconeguts per tenir un alt nivell de virtuosisme, combinat amb composicions complexes i improvisació musical als metres, vistos rarament en altres formes musicals occidentals, llevat d'en el jazz.

Orígens

Des d'un altre vessant totalment diferent de les big bands de rock, músics de jazz havien començat a introduir a les composicions bases rítmiques de rock, especialment a partir de les experiències de Frank Zappa a final dels anys 1960. Encara que tenim l'antecedent de Julian Cannonball Adderley, que va començar a fusionar el jazz amb el pop, el pioner, indubtablement, va ser Miles Davis, que va trencar el foc amb el disc Bitches Brew (1969). Una bona part dels músics de jazz que el van acompanyar en aquest enregistrament, generarien grups de jazz-rock en els anys següents: Chick Corea amb el seu grup Return To Forever, John Mclaughlin i el seu Mahavishnu Orchestra, Joe Zawinul i el grup Weather Report, Larry Coryell i Eleventh House, Tony Williams i els seus Lifetime… Altres músics de jazz, com Stanley Clarke, Pat Metheny o David Sanborn, o de rock, com Jeff Beck, van treballar en aquesta mateixa línia.

Miles Davis a l'àlbum Bitches Brew, revela influències del compositor avant-garde Karlheinz Stockhausen. En relació amb la instrumentació, aquesta també s'apropa al rock; així, el Tony Williams Lifetime fa servir instruments com la guitarra elèctrica, el baix i el piano elèctric. Més tard, Herbie Hancock, Joe Zawinul, Jan Hammer i Chick Corea, comencen a incorporar sintetitzadors com el minimoog.

Jazz-rock fusió a Europa

Aquest gènere va tenir també representants a Europa: Els seminals Soft Machine (que van crear el 1970 una de les pedres angulars de l'estil: Third), Nucleus (el grup del trompetista Ian Carr), Phil Wachsmann, Colosseum i Paraphernalia (amb la saxofonista Barbés Thompson), tots ells al Regne Unit; Dzyan i Pork Pie, a Alemanya, junt amb músics com el guitarrista Volker Krieger i el saxofonista Klaus Doldinger; el violinista Jean Luc Ponty i el grup Magma, a França; els suecs Ole Baver Group, etc. Potser el que més fama va assolir va ser el grup neerlandès Focus, liderat pel flautista Thijs Van Leer i el guitarrista Jan Akkerman, que van barrejar sons de jazz, rock, iòdel, i música nativa dels Països Baixos.

A Catalunya hi va haver un bon nombre de grups que es van nodrir d'aquest corrent, sobretot dins el rock laietà (Om, Orquestra Mirasol, Sarabanda, Música Urbana, Barcelona Traction, Fusioon, Companyia Elèctrica Dharma). A Andalusia hi va haver el rock Andalús (Goma, Guadalquivir, Cai, Vega, La Banda del Tío Paco). A Madrid, el grup Dolores (que incloïa Pedro Ruy-blas i Jorge Pardo, entre d'altres) va ser el representant d'aquest corrent. Tanmateix, el grup que millor va assumir els conceptes del jazz fusió a Catalunya, va ser Iceberg (1974) (més tard, Pegasus, cap a 1982), amb el guitarrista Max Sunyer i el teclista Josep Mas Kitflus al capdavant.

Decadència del gènere

A la darreria dels anys 1970, el jazz-rock va començar a decaure. Davant les grans vendes que els grups del gènere havien collit en els anys anteriors, el mercat es va decantar cap a les noves tendències, especialment l'hip-hop i el funk, o per les revisions radicals de les essències del rock, com el punk. Bona part dels músics que, des del jazz, hi havien desembarcat, van tornar a les arrels (Chick Corea, Wayne Shorter, Herbie Hancock, Stanley Clarke, etcetera), i les big bands de rock van desaparèixer o es van acomodar en un decadent soft rock per a adults.

Tanmateix, el jazz-rock va tenir una poderosa influència en el pop britànic dels anys vuitanta, en grups com Haircut One Hundred, Blue Rondo, Simply Red, Nick Heyward o Sade, així com en el desenvolupament de l'acid jazz i el blues modern.

Bibliografia

• Berendt, Joachim Ernst. El Jazz: De Nueva Orleans al Jazz Rock [El Jazz: De Nova Orleans al Jazz Rock] (en mexicà, traduït de l'alemany), 1986 (Fons de Cultura Econòmica). ISBN 84-375-0260-8. 
• Carles, Phillipe; Clergeat, André; Comolli, Jean-Louis. Dictionaire du jazz (en francès). Paris: Robert Lafont, 1988. ISBN 2-221-04516-5. 
• Clayton, Peter; Gammond, Peter. The Guinness Jazz Companion (en anglès). Guinness Books, 1989. ISBN 978-0-85112-362-2. 

Enllaços externs

• Revista de jazz-rock i Rock Progressiu Arxivat 2012-06-16 a Wayback Machine.(castellà)
• http://www.liraproductions.com/jazzrock/
• http://www.purojazz.com/articulos/arbol/jazz_rock.html Arxivat 2008-10-14 a Wayback Machine.
• Holzman, Adam; Pritchard, John. «Jazz Rock 2024» (en anglès).