Josep Macià i Macià

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJosep Macià i Macià
Josep Macià i Macià.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 febrer 1909 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort20 desembre 1991 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPeriodista i escriptor Modifica el valor a Wikidata

Josep Macià i Macià, (Barcelona 1909, L'Hospitalet de Llobregat 1991) és un periodista, escriptor i defensor del teatre d'afeccionats. Va ser corresponsal de L'Hospitalet de Llobregat en diversos mitjans.[1]

Biografia[modifica]

Neix a Barcelona, el 19 de febrer de 1909, al carrer Valldonzella a Ciutat Vella on va viure fins als 18 anys. Després va viure al carrer Bassegoda del barri de Sants. El seu pare era periodista i la seva mare, mestressa de casa. Va estudiar fins als catorze anys, en una escola privada del carrer del Carme prop de la plaça Padró a Barcelona. Després es va iniciar com aprenent en diferents empreses d'arts gràfiques, arribant a ser oficial i encarregat.

L'any 1937 va ser cridat per anar a la guerra del costat republicà. Va ser presoner polític el 1939 i quedar a un Camp de concentració de Bilbao, fet que li va dificultar trobar feina després de la guerra.[2] A l'any 1940, va reprendre la seva activitat com impressor. L'any 1946 es va casar amb Pilar Gràcia Cabré, amb qui va tenir una filla.

El 1960 es va traslladar a L'Hospitalet de Llobregat, al barri de La Florida, en un moment de creixement  per l'allau d'immigració d'aquells anys. Gràcies al seu caràcter obert aviat hi va arrelar, arribant a conèixer la ciutat en tota la seva dimensió, cultural i social.

El fet  d'haver escrit des de  jove i haver-se cultivat,  li va obrir el camí per accedir a la corresponsalia de L'Hospitalet en  diferents mitjans escrits i radiats.

De formació autodidàctica, va assolir un grau de coneixement i domini de les llengües catalana i castellana, que també li va permetre entrar com a corrector de galerades, en els diaris, Tele-Exprés i a La Vanguardia, fins que es va jubilar. Des dels divuit anys fins al final de la seva vida, amb vuitanta-dos, va escriure i col·laborar en publicacions i programes de ràdio. Va morir el 20 de desembre de 1991, a l'hospital de Bellvitge.

L' interès pel teatre el va dur a ser el darrer president, després de Tomàs Roig i Llop de l'entitat Foment per a l'Espectacle Selecte i Teatre Associació, F.E.S.T.A., entitat creada els anys 50 a Barcelona per tal de donar suport i divulgar el teatre d'afeccionats de tot Catalunya. La seva presidència es va iniciar amb una nova junta el dia 25 de novembre de 1971, i va acabar amb la XXIII assemblea ordinària del dia 24 de setembre de 1972, quan es va dissoldre per dificultats econòmiques. Tomàs Roig i Llop en parla en el seu llibre "El meu viatge per la vida, 1939-1975", editat el 2005, pàg. 124 i 128.

També va dirigir quadres escènics d'afeccionats de l'Hospitalet, i de Barcelona, on també hi va estrenar obres escrites per ell mateix, com el Sant Ramon de Coll-Blanc; el Centro Moral Santiago Apòstol de Santa Eulàlia; el Pimpinel·la de La Torrassa. En el Sant Ramon, va estrenar el 25 de desembre de 1939 i repetir el 6 de gener de 1940, l'obra "Camino de Belén" que segons s'explica en un fulletó conservat, és una llegenda històrica en dos actes, dividits en nou quadres i amb música del mestre Narciso Angaril. L'obra es va repetir el 25 de desembre de 1940 i l'u de gener de 1941. L'any 1944, dirigeix diferents representacions en el "Centro Familiar de Gracia", del carrer Girona, 176. Estan documentades "¡Qué hombre tan simpático!" de Carlos Arniches, "...Y amargaba" de Jacinto Benavente, "Marianela", de Benito Perez Galdós, "Cobardías" de Manuel Linares-Rivas. Totes entre gener i febrer de 1944. El 30 d'abril del mateix any 1944, en la "Unión Cooperativista Barcelonesa", estrena la seva obra"La Piconera", definida com a "sainete lírico" en dos actes dividits en cinc quadres i amb música del mestre Narciso Angaril. Ja l'any 1960, el 23 d'octubre, en el club Pimpinela del barri de La Torrassa, de l'Hospitalet, va dirigir la posada en escena, amb gran èxit, l'obra "El Diario de Ana Frank".

Com a periodista va escriure en diversos diaris de Barcelona portant la corresponsalia de l'Hospitalet, amb cròniques d'actualitat general i escrivint contes curts. Els diaris eren: Solidaridad Nacional, Tele-Exprés, Mundo Diario, La Vanguardia i L'Avui. L'abril de 1985 va iniciar una col·laboració en la revista d'opinió i debat catalanista "El Llamp", on va escriure fins que va deixar de publicar-se , el maig  de 1987.

Per mitjà de la corresponsalia va treballar en campanyes per promoure millores, com el condicionament de la Riera Blanca, per evitar que en temps de pluges s'inundessin baixos i botigues; sensibilització envers la neteja de places i carrers de la ciutat; va insistir a través de diversos articles en la necessitat del soterrament de les torres elèctriques d'alta tensió dels carrers Primavera i l'avinguda Electricitat del barri de La Florida, que havien estat la causa d'accidents, alguns mortals.

En espais radiofònics, va fer guions i presentar programes propis amb la seva característica i inconfusible veu, criticant i comentant temes d'actualitat, en un to irònic i de denúncia. També va interpretar personatges de novel·la i teatre, en diferents emissores com Ràdio Joventut, Ràdio Nacional, Ràdio Hospitalet i Ràdio Espanya de Barcelona antiga Ràdio Associació de Catalunya. A Radio España va col·laborar des de 1978 fins a 1984, amb un programa anomenat Les coses de Barcelona i també en l'espai Ràdio Fémina.  explicant les vides de dones d'èpoques diferents amb el títol de Dones d'avui i de sempre. Entre les entrevistades d'aquell moment hi havia la pintora Montserrat Gudiol o la cantant Victòria dels Àngels, entre altres.

El 1991, prop de la seva mort i amb la salut molt deteriorada, seguia escrivint i col·laborant en la revista Tot publicació local setmanal de L'Hospitalet comentant l'actualitat. La seva obra i altres documents relacionats, des dels anys vint, està dipositada en l'arxiu  Històric Municipal de L'Hospitalet de Llobregat.

Obra[modifica]

De de ben jove es va involucrar en el món literari i teatral. En la dècada dels anys 20 va entrar en contacte amb el teatre d'afeccionats on va participar com a actor en funcions i sarsueles, fins a mitjans dels anys 30.

Després del parèntesi de la guerra de 1936-39, en els anys 40, va desenvolupar la seva obra literària, sense deixar mai de banda el teatre. Des de 1944 va escriure, 1 sarsuela, 5 novel·les, 12 obres de teatre, una traducció del castellà al català (Oblida't dels timbals d'Anna Diosdado), i un programa per televisió.

Sarsuela[modifica]

La Piconera (1944), amb música del mestre Narciso Angaril. Es va estrenar el 30 d'abril de 1944 el teatre de la "Unión Cooperatista Barcelonesa", sota la direcció escènica de W. Bover.

Novel·les[modifica]

  • Dick Turpin y el salteador al 1948
  • La Mayorala al 1957. Serial radiofònic de 30 capítols emesos per Ràdio España de Barcelona, sota la direcció de José Joaquin Marroquí
  • Els nostres fills de cada dia al 1983
  • Tres vides i un mateix terrat al 1985

Obres de Teatre[modifica]

  • L'honor, drama en tres actes[3]
  • Gent de mar[4]
  • Un gato, tres disparos i ella, 1962
  • Una noia sense dot, 1966
  • El gran dilema, 1967
  • Credo in unum Deum, 1968
  • Proceso a la Humanidad, 1969
  • Acusados, sí… pero mas, 1969
  • Mañana lo seremos todos, 1973
  • Quan el tronc es torna cendra, 1975
  • Oblida’t dels timbals traducció de l’obra en castellà Olvida los tambores d’Ana Diosdado, 1976
  • El pacte de fum, 1980
  • El Proferta, 1981

Contes[modifica]

  • El Bastó ric de l’home pobre publicat al suplement de diumenge del diari Avui el 5 de gener de 1986
  • La gran lliçó del petit Rocki publicat al suplement de diumenge del diari Avui el 28 de setembre de 1986
  • Els retrucs de l’amistat publicat al suplement del diumenge del diari Avui el 16 de febrer de 1986

Programes de Ràdio[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Josep Macià i Macià (obituari)». La Vanguardia, 22-12-1991, pàg. 43.
  2. R. «La familia del periodista Josep Macià dona su archivo profesional a la ciudad» (en castellà). L'Hospitalet, 16 gener del 2006, pàg. 22.
  3. «L'honor». Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya, 1935, pàg. 96.
  4. «Gent de mar». Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya, anterior a 1948, pàg. 29.
  1. Tele-Exprés: 2 de gener de 1965, denunciant el perill de caiguda a la via pública d'un transformador de 6.000 volts.
  2. La Vanguardia. 18 de febrer de 1967, reivindicant la necessitat de reformar i millorar la zona d'habitatges Onésimo Redondo del barri de La Florida.
  3. Mundo Diario. 1 de gener de 1975, entrevista a Salvador Escamilla amb motiu dels 12 anys del programa radiofònic Radioscop, on s'explica els inicis de cantants i cantautors de la nova cançó gràcies a la promoció que el programa en va fer en el seu moment.
  4. El Llamp. Des de l'abril de 1985 fins al maig de 1987, publicació d'un article d'opinió i informació d'orientació catalanista coneguts com a Llampecs, en tots els nºs de la revista.
  5. Ràdio España de Barcelona: Des de 1978 fins a 1981 Les coses de Barcelona, escrit i presentat per J. Macià, en format diari. De 1982 a 1984 Les coses d'aquí i d'allà, els caps de setmana.
  6. Ràdio España de Barcelona: l'11 de setembre de 1980, en l'espai Homes de casa nostra, entrevista de ficció teatralitzada, explicant la vida i obra d'Apel·les Mestres, escrit i interpretat per J. Macià.