Kepler-186d
 Kepler-186d | |
|---|---|
 | |
| Tipus | planeta extrasolar  |
| Descobert per | Missió Kepler |
| Data de descobriment | març 2014[1] |
| Mètode de descobriment | mètode del trànsit[1] |
| Cos pare | Kepler-186 |
| Constel·lació | Cigne |
| Època | J2000.0 |
| Dades orbitals | |
| Semieix major a | 0,0861 ua[2], 0,091 ua[1], 0,08642 ua[3] i 0,0781 ua[4] |
| Excentricitat e | 0,25[2] |
| Període orbital P | 13,34 d[5] |
| Inclinació i | 87,09 °[2] |
| Característiques físiques i astromètriques | |
| Radi | 1,39 radis de la Terra[2] |
| Diàmetre | 22.200 km[6] |
| Paral·laxi | 5,602 mas[7] |
| Moviment propi (declinació) | −4,361 mas/a [7] |
| Moviment propi (ascensió recta) | 2,099 mas/a [7] |
| Ascensió recta (α) | 19h 54m 36.6536s[7] |
| Declinació (δ) | 43° 57' 18.0259''[7] |
| Catàlegs astronòmics | |
Kepler-186d (Kepler Confirmed Names (en)  )KOI-571.02 (Kepler Object of Interest) KOI-571d (Kepler Object of Interest) TIC 268159861d (TESS Input Catalog)
| |
Kepler-186d és un exoplaneta[8][9] de tipus superterra pertanyent a la constel·lació del Cigne, a 492,5 anys llum de la Terra.[10] La seva presència es va confirmar el 2014, després que el telescopi espacial Kepler observara diversos trànsits del planeta davant del seu estel.[11] Compta amb un radi d'1,56 radis terrestres, just en el límit teòric establert pels científics que separa als cossos terrestres dels de tipus gasós. Per tant, és probable que es tracte d'un planeta tel·lúric, d'un minineptú, d'una transició entre tots dos o d'un món oceànic on l'aigua es troba en un estat de fluid supercrític.[12][10]
S'han identificat altres quatre planetes al sistema Kepler-186, Kepler-186b, Kepler-186c, Kepler-186e i Kepler-186f.[11] Excepte aquest últim, tots tenen òrbites curtes i, com a conseqüència, és probable que les seves temperatures siguin molt elevades.[10] Kepler-186f és el primer objecte de massa terrestre descobert més enllà del sistema solar que pertany a la zona d'habitabilitat del seu sistema.[13]
Característiques
[modifica]Kepler-186 és una estrella de tipus K-tardà, gairebé una nana roja tant per la seva grandària com per la seva lluminositat, que compta amb una massa de 0,48 masses solars i un radi de 0,47 radis solars.[11] La seua metal·licitat (-0,28) és molt similar a la del Sol encara que un poc inferior, cosa que indica una certa escassesa d'elements pesants (és a dir, tots excepte l'hidrogen i l'heli).[11] El límit d'ancoratge per marea del sistema s'hi troba entre el centre de la zona d'habitabilitat i la seva vora externa, a 0,3752 ua de l'estel. Igual que Kepler-186b, Kepler-186c i Kepler-186e, Kepler-186d està massa a prop per a superar el límit, amb un semieix major de 0,09 ua. Així doncs, és molt probable que la seva rotació estiga sincronitzada amb la seva òrbita, i que compte amb un hemisferi diürn i un altre nocturn.[14]
El radi detectat del planeta és d'1,56 radis terrestres, gairebé en el límit d'1,6 radis terrestres que separa als planetes tel·lúrics dels de tipus minineptú, que el converteix en el major objecte planetari trobat en el sistema.[15] Si la seva composició és semblant a la de la Terra, la seva massa seria d'unes 3,99 masses terrestres i la seva gravetat un 65% major que la terrestre.[10] Considerant les seves característiques, podria tractar-se d'un planeta tel·lúric com la Terra o Venus, o un minineptú; encara que la possibilitat que es tracte d'un món oceànic encara no ha pogut ser descartada, en aquest cas l'aigua s'hi trobaria en un estat de fluid supercrític.[16][10] No obstant això, donada la proximitat entre l'objecte i l'estel, caldria esperar que perdera gairebé tota la seva atmosfera, especialment l'hidrogen per escapament atmosfèric.[17]
Considerant la seva posició en el sistema i la lluminositat del seu estel, la temperatura d'equilibri de Kepler-186d és de 107,25℃. Si la seva atmosfera i albedo són similars als de la Terra, la seva temperatura mitjana en la superfície seria d'uns 147,35℃. No obstant això, si es tracta d'un planeta terrestre és probable que la proximitat respecte al seu estel, la consegüent pèrdua d'aigua, l'ancoratge per marea i la major activitat volcànica derivada de la seva massa i la seva ubicació en el sistema; el sotmeta a un efecte d'hivernacle descontrolat similar al de Venus que incremente àmpliament les seves temperatures.[10] En aquest últim, que proporcionalment orbita a una distància molt superior a la de Kepler-186d, la diferència entre la temperatura d'equilibri i la temperatura mitjana superficial s'acosta als 500℃.[18]
Sistema
[modifica]Kepler-186d és el tercer exoplaneta confirmat en el sistema Kepler-186, després de Kepler-186b i Kepler-186c.[11] Poc després de la seva troballa, es van descobrir altres dos més, Kepler-186ei i Kepler-186f.[10] Excepte Kepler-186f, tots orbiten a distàncies molt properes entre si i respecte al seu estel. Kepler-186d completa una òrbita cada 13,34 dies, Kepler-186b cada 3,89, Kepler-186c cada 7,27 i Kepler-186e cada 22,41. Durant la distància mínima d'intersecció orbital, la separació entre cadascun d'ells i els seus veïns més propers no supera els cinc milions de quilòmetres, gairebé deu vegades més a prop que la distància mínima entre Venus i la Terra, i només dotze vegades més que la distància entre la Lluna i la Terra.[10]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Douglas A. Caldwell «Validation of Kepler's multiple planet candidates. III. Light curve analysis and announcement of hundreds of new multi-planet systems» (en anglès). Astrophysical Journal, 1, 04-03-2014, pàg. 45. DOI: 10.1088/0004-637X/784/1/45.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Franck Selsis «FORMATION, TIDAL EVOLUTION, AND HABITABILITY OF THE KEPLER-186 SYSTEM» (en anglès). Astrophysical Journal, 1, 27-08-2014, pàg. 3. DOI: 10.1088/0004-637X/793/1/3.
- ↑ Bárbara Rojas-Ayala «Characterizing the cool Kepler objects of interests. New effective temperatures, metallicities, masses, and radii of low-mass Kepler planet-candidate host stars» (en anglès). Letters of the Astrophysical Journal, 2, 23-04-2012, pàg. 37. DOI: 10.1088/2041-8205/750/2/L37.
- ↑ Thomas Barclay «An Earth-sized planet in the habitable zone of a cool star» (en anglès). Science, 6181, 1r abril 2014, pàg. 277-280. DOI: 10.1126/SCIENCE.1249403.
- ↑ «Transit Timing Variations and linear ephemerides of confirmed Kepler transiting exoplanets». Research in Astronomy and Astrophysics, 3, 2019, pàg. 041. DOI: 10.1088/1674-4527/19/3/41.
- ↑ Andrew W. Mann «Spectro-thermometry of M dwarfs and their candidate planets: too hot, too cool, or just right?» (en anglès). Astrophysical Journal, 2, 04-12-2013, pàg. 188. DOI: 10.1088/0004-637X/779/2/188.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Afirmat a: Gaia Data Release 2. Llengua del terme, de l'obra o del nom: anglès. Data de publicació: 25 abril 2018.
- ↑ «Planet Kepler-69 d» (en anglès). Extrasolar Planets Encyclopaedia. Observatori Meudon. [Consulta: 20 desembre 2020].
- ↑ «The planetary system Kepler-186 hosts at least 5 planets..» (en anglès). Open Exoplanet Catalogue. [Consulta: 20 desembre 2020].
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 PHL. «Planetary Habitability Laboratory» (en anglés). PHL University of Puerto Rico at Arecibo, 14-10-2015. Arxivat de l'original el 1 de desembre 2017. [Consulta: 7 desembre 2015].
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 «NASA Exoplanet Archive» (en anglés). NASA Exoplanet Science Institute. [Consulta: 7 desembre 2015].
- ↑ «New Instrument Reveals Recipe for Other Earths» (en anglés). Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, 05-01-2015 [Consulta: 7 desembre 2015].
- ↑ Morelle, Rebecca. «'Most earth-like planet yet' spotted by Kepler» (en anglés). BBC News, 17-04-2014. [Consulta: 7 desembre 2015].
- ↑ PHL. «HEC: Graphical Catalog Results» (en anglés). Arxivat de l'original el 8 de gener 2012. [Consulta: 7 desembre 2015].
- ↑ Rogers, Leslie A. «Most 1.6 Earth-radius Planets are Not Rocky» (en anglés). The Astrophysical Journal, 801, 1, 2015, pàg. 41. arXiv: 1407.4457. DOI: 10.1088/0004-637X/801/1/41 [Consulta: 7 desembre 2015].
- ↑ Plantilla:Refpublicació
- ↑ Schirber, Michael «Can Life Thrive Around a Red Dwarf Star?» (en anglés). Space.com, 09-04-2009 [Consulta: 4 desembre 2015].
- ↑ Jacobson, Mark Z. Air Pollution and Global Warming: History, Science, and Solutions (en anglés). 2a edició. Cambridge University Press, 2012, p. 267. ISBN 978-1107691155.
