La Riba

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticala Riba
Escut de la Riba
Escut de la Riba
La riba.jpg

Localització
Localització de la Riba.png
41° 19′ 07″ N, 1° 10′ 41″ E / 41.318716°N,1.178104°E / 41.318716; 1.178104
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaCamp de Tarragona
ComarcaAlt Camp
Entitats de població 2
Població
Total 590 (2017)
• Densitat 73,75 hab/km²
Gentilici Ribetà, ribetana
Geografia
Superfície 8 km²
Altitud 263 m
Limíta amb
Organització política
• Alcalde Joan de Lapuente Llado Tradueix
Identificador descriptiu
Codi postal 43450
Zona horària UTC+01:00
Codi de municipi INE 43124
Codi IDESCAT 431248
Altres

Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

La Riba és un municipi de la comarca de l'Alt Camp.

Entitat de població Habitants
Hortasses, les 30
Riba, la 591
Font: Municat

Situació[modifica]

És situat als límits nord-occidentals de l’Alt Camp; termeneja amb Vilaverd i Montblanc al N, ja a la Conca de Barberà, amb Valls a l’E, amb Alcover al S i amb Mont-ral (i l’antic terme de Rojals, avui incorporat a Montblanc) a l’W. El municipi de la Riba és en el límit de tres contrades diferents: el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà. La Riba és l’únic nucli de població del municipi.

Història[modifica]

Històricament va pertànyer a la vegueria de Montblanc i formà part de les terres del comtat de Prades. La seva església fou sufragània de la parròquia de Vilaverd, situació que es mantingué fins al segle XVIII, en què li fou concedida parròquia pròpia. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya va incorporar la Riba a la comarca de l’Alt Camp sobre la base de criteris geogràfics i econòmics. D’una banda, les Muntanyes de Prades no obtingueren la consideració de comarca pròpia i, de l’altra, l’estudi de les àrees de mercat assenyalaren l’assistència de la Riba al mercat de Valls. Cal afegir també un tret geogràfic que fou tingut en compte: el clima de la Riba no té cap de les característiques continentals de la Conca de Barberà i, fins i tot, les boires de l’Urgell que planen per la Conca queden aturades per l’estret de la Riba, que els barra el pas vers el Camp de Tarragona.

Passa pel terme la C-14 de Reus a Montblanc. D’aquesta, en surt una carretera local que puja serpentejant, salvant els desnivells del poble fins a Farena (Mont-ral). En aquest punt la carretera es prolonga per una pista de terra que al petit nucli de la Cadireta (Mont-ral) embranca amb la carretera que va de Mont-ral a Capafonts. Aquesta carretera s’inaugurà el 1930 i representà un gran avanç, ja que abans de la seva construcció tots els transports a les fàbriques s’havien de fer a bast. El pont, que salvava el pas del riu prop de l’entroncament d’ambdues carreteres, fou arrabassat per l’aiguat de Sant Lluc d’aquell any, poc després d’haver-se finalitzat l’obra, i calgué refer-lo de nou.

L’estació de tren de la Riba fou començada el 22 de març de 1858, i el dia 16 d’agost de 1862 l’estat de les obres de construcció del ferrocarril de Reus a Montblanc ja permeté l’arribada de la primera màquina. Pel setembre d’aquell any es transitava ja pel pont de l’Estret, o de Ferro, i la línia quedà inaugurada el 13 de maig de l’any següent. La manca d’espai planer a l’estret obligà a la coincidència dels traçats de la carretera i de la via, que s’entrecreuaren en tres passos a nivell successius i molt propers.

En part dins el terme de la Riba hi ha també l’estació de la Plana-Picamoixons. Durant un temps, les línies del ferrocarril de Valls i de Reus no enllaçaven, ja que entre totes dues s’interposava una enorme roca. A la línia de Reus hi havia l’Estació Vella de la Plana i a la línia de Valls l’Estació Vella de Picamoixons, unides mitjançant un servei de tartana que traslladava els viatgers d’un costat a l’altre del Francolí.

Població[modifica]

Segons el fogatjament del 1553 hi havia a la Riba 9 focs, solament. La població passà al segle XVIII dels 84 h que tenia el 1718 als 552 h el 1787. Aquesta espectacular crescuda demogràfica s’ha d’atribuir a l’expansió general de l’agricultura, però sobretot a les implantacions industrials. La composició dels habitants, en aquest darrer any, és distribuïda de la manera següent: 1 capellà, 18 pagesos, 2 comerciants, 23 fabricants, 118 jornalers i 8 menestrals. L’impuls demogràfic es mantindrà al llarg del segle XIX, en què assolí la xifra màxima de població el 1857, que arribà als 1 697 h (aquesta xifra és incrementada pels residents vinguts amb motiu de la construcció del ferrocarril).

La població (ribencs o ribetans) davallà des de l’últim terç del segle XIX fins al 1900, en què assolí els 767 h, i la mateixa tendència decreixent es mantingué al llarg de tota la primera meitat del segle XX: 798 h el 1930 i 706 h el 1950. De llavors ençà inicià una lleugera represa fins a principi dels anys vuitanta (936 h el 1970 i 981 h el 1981) i tornà a disminuir durant els noranta (911 h el 1991 i 676 h el 2001). Amb el canvi de segle la població s’estabilitzà i, el 2005, hi havia 679 h.

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
5 6 9 84 552 1.697 1.567 1.183 767 861

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
841 798 784 706 822 966 981 942 893 858

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
820 785 732 694 676 682 720 705 659 601

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Dades econòmiques[modifica]

Les condicions naturals del terme no han estat propícies per al desenvolupament de l’agricultura. Les grans aliades de l’agricultura han estat de sempre les terrasses. Els pendents escarpats i la complexitat del terreny són tals que moltes terrasses disposen d’una feixa de terra de conreu més estreta que l’alçada de la terrassa que la suporta. La majoria d’aquests bancals, continguts per murs de pedra posada en sec, foren construïts al llarg dels segles XVIII i XIX i les seves dimensions són molt reduïdes, excedint rarament els 50 m2.

A la fi del segle XIX s’aprofitaven per al conreu prop de la meitat de les terres del territori municipal. Es conreaven principalment cereals, vinya i patates, però també es feien faves, avellanes, oli i farratge. El 1936 el panorama havia canviat substancialment. El geògraf anglès E.H.G. Dobby, que visità la Riba acompanyat per Josep Iglésies, en féu una descripció ben detallada: “L’agricultura no s’exerceix ja a escala comercial ni de plena dedicació, excepció feta de poques famílies, que viuen a la part més alta de la població i conreen les terrasses més elevades i la part ponentina de la vall del Brugent. Al capdamunt del nucli hi ha el petit barri agrícola, constituït, solament, per cases rústegues i poc vistents, que tenen a llurs plantes baixes els corrals de cabres i els estables. Llurs conreus es limiten a l’olivera, l’avellaner, cereals per a consum propi, i algunes vinyes en franca regressió. Les oliveres es concentren a les terrasses baixes del nord del Brugent i al sud del poble; els avellaners i els cereals són prop del nucli. Les terrasses més altes són abandonades, d’altres estan necessitades de reparació, les oliveres no tenen les labors agrícoles suficients i la ruïna és completa a la riba esquerra del Francolí”.

El 1963 l’olivera i l’avellaner mantenien les mateixes superfícies de conreu del principi de segle XX i la vinya continuava la seva recessió. La davallada de la importància econòmica de l’agricultura era un fet inqüestionable que es confirmà el 1972, any en què el cens agrari assenyalà que les terres conreades només representaven el 22% del total de les terres del terme, amb predomini de les oliveres i els ametllers.

El 1982 la indústria havia pres possessió de la vida econòmica del poble i només es conreava el 3,5 % de les terres del municipi. La Riba confirmava així el seu caràcter de població industrial. Actualment l’agricultura té, doncs, una importància ínfima i no es comercialitza cap producte, ja que tot es destina a l’autoconsum. La majoria de les terres són explotades directament pels seus propietaris. La ramaderia tampoc no té gaire importància i només es crien ovelles.

L’impuls industrial de la Riba té el seu inici durant el segle XVIII, a partir de la instal·lació dels primers molins de paper moderns feta pel tarragoní Ignasi Carbó. Al llarg d’aquell segle es multiplicaren els establiments paperers, tant dins de la vila com als marges del Riu Brugent i també del Francolí. A la Riba hi havia al segle XIX 42 molins paperers. La primera matèria d’aquesta indústria no era pas la fustera, i encara menys la local. Un proveïment important es feia amb la palla dels cereals, sobretot de l’Urgell, portada amb carros des d’aquesta comarca. També s’utilitzaven teixits i draps vells i, més tard, espardenyots, que, per l’espart de les soles, les vetes i el teixit, eren molt aptes per a llur conversió en paper.

Els molins paperers eren emplaçats en tres zones diferents: n'hi havia 20 dins la població, 15 a la vora del Riu Brugent i 7 a la del Francolí. Els molins del poble s’arrengleraven tots a un sol costat del carrer de la Costa Alta, estret i costerut, i l’aigua saltava d’un molí a l’altre fins al capdavall del poble. Els més antics eren el molí del Siurana, datat el 1721, el molí de Cal Camps, del 1758, i el molí del Cap de la Riba, bastit el 1791. A les vores del Riu Brugent la majoria dels establiments eren fora del terme estricte de la Riba, a causa de la condició fronterera del riu, malgrat que llur propietat i explotació corresponia als habitants d’aquesta vila. Els molins de Figuerola, situats en l’antic terme de Rojals (Montblanc), davant el pont de la carretera que duu a Farena, són a tocar dels murs de la capella de Sant Domènec, ara arruïnada. Fou durant un temps una fàbrica d’electricitat que tenia el contracte de la llum pública de la Riba. La maquinària es traslladà després al molí d’en Fort, situat aigua amunt, i durant alguns anys abastà de llum Farena. En el nomenclàtor del 1860 figura com a llogaret. El molí del Jan, també al terme de Rojals, fou bastit abans del 1872. El molí de la Font Gran, al terme de Vilaverd, fou convertit en una piscifactoria que funcionà als primers decennis del segle XX. Hi havia també altres establiments: el molí dels Tresos, dit així per ser de tres propietaris que es repartien les despeses i els guanys en tres parts iguals; el molí Esmolador, avui desaparegut, on hom diu que es molia pólvora; Cal Pere Marí, que fou transformat després en masia, i finalment el molí del Mas i el molí del Pasqual, ambdós situats dins el terme de Vilaverd. A la vora del Francolí hi havia el molí de l’Estret, on més tard s’instal·là un molí per a treure oli de pinyola i encara més endavant una fàbrica de lleixiu. Aigua avall hi havia el molí del Manxes. El molí de la Roca es convertí en una fàbrica d’atuells d’alumini, propietat de la firma La Hispano Suïssa. El molí dels Capellans, dit així per haver estat propietat dels preveres d’Alcover, era situat entremig dels dos anteriors. El més important era, però, el de les Roixel·les, on anys enrere hi havia una fàbrica de filats i dues fàbriques de paper i on, més endavant, també s’hi fabricà lleixiu.

L’any 1874 l’aiguat de Santa Tecla va fer estralls a la Riba. Les aigües del Riu Brugent es van endur els dos molins vells de Figuerola, van destruir el molí dels Tresos, on un dels propietaris va perdre la vida, i el molí del Pasqual va quedar també arruïnat del tot. La confluència del Riu Brugent i del Francolí, a causa de l’entrada del primer en sentit gairebé oposat al curs del segon, donà lloc a un embotiment de les aigües, que es van emportar el pont, el molí del Manxes, on també hi va haver víctimes, i el molí dels Capellans.

Al voltant del pas del segle XIX al XX, i en anys posteriors, els antics molins donaren lloc a la creació d’indústries modernes, especialment papereres, però també de filats i de teixits. Una corranda d’aquests anys, a la Conca de Barberà, deia: A l’Espluga són orugues, a Montblanc són podallers, a Vilaverd toquen l’arpa, i a la Riba fan papers. El 1964 hi havia a la Riba 7 empreses. Al final dels anys noranta la indústria paperera seguia essent el principal mitjà de vida dels habitants de la Riba. El sector secundari ocupava l’any 2001 gairebé un 61% de la població ocupada.

El Riu Brugent ha estat molt ric en pesca, i entre les espècies més apreciades que s’hi troben hi ha les truites i els crancs de riu. Actualment, però, només es pot aprofitar per a la pesca una part del curs del riu, ja que aigües avall aquest està molt contaminat per les papereres que hi aboquen els seus residus. Un conjunt d’establiments industrials aprofita la potència que genera aquest cabal, format per les aigües de la Font Gran —superior als 100 l/s de mitjana anual— i les desviades del Riu Brugent per la reclosa dels Paperers.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Riba Modifica l'enllaç a Wikidata