Laura Albéniz Jordana

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Laura Albéniz)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaLaura Albéniz Jordana
Laura Albéniz with Isaac Albéniz.gif
Laura Albéniz amb el seu pare, Isaac Albéniz
Dades biogràfiques
Naixement 16 d'abril de 1890
Barcelona
Mort 3 de març de 1944 (53 anys)
Barcelona
Activitat professional
Ocupació Pintora
Modifica dades a Wikidata
Il·lustració de Laura Albéniz per a la portada de la revista D'ací i d'allà, 1921

Laura Albéniz Jordana (Barcelona, 16 d'abril de 1890 - 3 de març de 1944) va ser una il·lustradora i pintora catalana del Noucentisme. Se la considera precursora de l'Art Déco a Catalunya juntament amb Xavier Gosé.[1][2]

Vida i obra[modifica | modifica el codi]

Laura Albéniz Jordana va néixer a Barcelona el 1890, filla del matrimoni format pel pianista i compositor Isaac Albéniz i Rosina Jordana. Quan era petita, la família es va traslladar a Londres, on va rebre una  excel·lent formació. Va arribar a dominar fins a set o vuit idiomes. També va viure entre Paris i Niça, durant els primers anys del segle XX.[2]

El 1906, amb només 16 anys va fer la seva primera exposició al Musée Moderne de Brussel·les, on presenta "Pages d'album" una mostra de dibuixos i aquarel·les que van ser molt ben rebuts per la crítica, que els va qualifar de "divertissants et spirituels".[3] Un any més tard, el 1907, va exposar dibuixos i pastels, en una mostra que compartida amb Ismael Smith, a l'establiment de Josep Ribas a Barcelona. Des de llavors la crítica sempre li fou molt favorable malgrat que, sovint, al·ludí al seu «esperit femení». Rebé una educació molt acurada i dominà fins a 7 o 8 idiomes. La bona relació amb el seu pare li obrí les portes del món artístic i cultural parisenc de començament del segle XX.[2]

Les obres d'aquesta primera època recullen l'ambient mundà de París i de la Belle Epoque, un món de dandisme entre "vache" (espiritual, irònic, cínic) i "chic" (d'elegància prussiana de la capital),[4] la importància de l'ambient decoratiu, urbà i modern, però també un món culte i contemporani en el qual la presència femenina és destacada. En aquesta primera etapa trobem la influència del seu mestre Gosé, en les línies, el dinamisme i la gràcia de les seves figures;  però també de Degàs, en les seves composicions en diagonal; i de Toulouse-Lautrec en la facilitat per captar l'instant.[5]

Uns anys més tard, el 1911, participa en una exposició conjuntament amb Ismael Smith, Néstor Fernández i  M. Andreu al Faianç Català.[6] Es tracta d'una exposició molt significativa, ja que reuneix quatre artistes d'una generació jove, que treballen diferents disciplines com són el dibuix, pintura, caricatura, escultura i esmalt, i que entenen la modernitat con un trànsit del vell al nou, del modernisme al noucentisme.[7] I tres anys més tard, el 1914, realitza una exposició individual a les Galeries Dalmau. En aquesta exposició trobem que el tema central gira al voltant de la figura femenina, però en aquest, deixa de banda l'ambient parisenc, i es centra més en el folklòric, com sevillanes, ballarines, gitanes, etc.

El 1918 es va casar amb un militar de carrera, Vicenç Moya, qui, des de 1933, va treballar per a la indústria britànica. Amb ell tingué dos fills: Julio (1919-1932)[8] i Rosina (1920-2015[9]). El seu fill morí durant la guerra civil. La família de la seva filla, la familia Moya Albeniz, serà l'hereva del llegat d'Isaac Albéniz.[10]

La seva casa funcionà com una mena dels darrers famosos Salons: s'hi celebraren setmanalment tertúlies on assistien intel·lectuals i artistes de l'època com els seus grans amics Olga Sacharoff i Otto Lloyd.

Va ser una artista polifacètica, va pintar aquarel·les i pastels, va dissenyar ex-libris, i sobretot va treballar com a dibuixant. Entre els anys 1919-1921, les seves il·lustracions les  trobem en publicacions de l'època com les revistes Feminal, d'Ací d'Allà i l'Esfera (on il·lustrava els articles d'Eugeni d'Ors). També va treballar com il·lustradora de llibres entre els quals: Elegies (1910) d'Eduard Marquina, i posteriorment La aldea ilusoria (1920) i El peregrino Ilusionado (1921) de Gregorio Martínez Sierra.[11]

Laura Albéniz, mantenia una bona relació amb altres artistes de la seva època. Amb Eugeni d'Ors van mantenir, al llarg de tota la vida, una relació professional, intel·lectual i d'amistat, com a testimoni d'aquesta relació ens ha quedat una fructífera correspondència.[12] Així trobem que a partir dels anys 30 les figures que dibuixava Laura Albèniz van evolucionant cap al mediterranisme, defensat per d'Ors, i representant l'ideal de dona noucentista: una dona catalana sana i forta, de formes arrodonides, a la qual s'assignava el rol tradicional d'esposa i mare, i transmissora de valors morals i culturals.[13]

Aquestes dones s'allunyen de les joves modernes que havia pintat o dibuixat anys enrere, que ens transportaven a un ambient culte, elegant i modern, i representaven un nou model de dona en busca de la seva llibertat. Possiblement, aquest gir en la seva producció és conseqüència dels darrers batecs del Noucentisme, que es van donar just després de la dictadura de Primo de Rivera, i que van esdevenir una manera de reivindicar la cultura de principis de segle que havia estat fortament reprimida.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944 (en català). Fundació Caixa Maresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 38. 
  2. 2,0 2,1 2,2 «Laura Albéniz Jordana». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 17 de novembre 2017].
  3. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944 (en català). Fundació Caixa Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 38. 
  4. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944 (en català). Fundació Caixa de Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 38. 
  5. Rius Vernet, Núria. Del fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista (en català). Barcelona: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, p. 159. ISBN 97884612-2004-5. 
  6. «Laura Albéniz» (en català). Enciclopèdia.cat. [Consulta: 9 desembre 2014].
  7. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944 (en català). Fundació Caixa Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 10. 
  8. «Hemeroteca de la Vanguardia. Edición del jueves 2 de marzo de 1939.» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 9 desembre 2014].
  9. «Necrológica Rosina Moya Albeniz» (en castellà). La Vanguardia, 04-04-2015. [Consulta: 25 gener 2017].
  10. «Fons Isaac Albéniz». Inventari Documentació i col·lecció de partitures (propietat) de Laura Albéniz, 2012, pàg. 14.
  11. Diccionario de escultures y pintores del siglo XX (en castellano). orum Artis. Madrid: Forum Artis, 1994, p. 300. ISBN 9788488836144. 
  12. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944 (en català). Fundació Caixa Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 9. 
  13. Vernet Rius, Núria. Del fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. (en català). Barcelona: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, p. 159. ISBN 97884612-2004-5. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Laura Albéniz 1890-1944. Catàleg exposició. Sala La Plana de l'Om. Fundació Caixa. Manresa, 1993.
  • Rius Vernet, Núria (coord): Del Fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Barcelona: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008.
  • Carreras Martí, Joan (Dir.): Gran enciclopèdia Catalana. Edicions 62. Barcelona. 1970-2012.
  • Martínez Díaz, Noemí / L. F. Cao, Marian: Pintando el mundo. Artistas latinoamericanas y españolas. Madrid. 2002
  • Diccionario de pintores y escultores del siglo XX. Forum Artis. Madrid. 1994.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]