La Bonne

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióLa Bonne
Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (Barcelona) - 1.JPG
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusorganització Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1909 Modifica el valor a Wikidata
FundadorFrancesca Bonnemaison i Farriols Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu 

Lloc weblabonne.org Modifica el valor a Wikidata
Facebook: LaBonneCentreCulturaDones Twitter: labonne_ccdfb Instagram: labonnebcn Vimeo: labonnemaison Flickr: 79034783@N06 Modifica els identificadors a Wikidata

La Bonne. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, conegut com La Bonne,[1] i anteriorment com Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, és un centre cultural al barri de Sant Pere de Barcelona dedicat a la trobada, l'intercanvi i la creació de projectes culturals feministes, caracteritzat per un treball multidisciplinar que engloba diversos àmbits. Es troba a la segona i tercera planta de l'edifici que porta el nom de Francesca Bonnemaison, que pertany a la Diputació de Barcelona i està protegit des de l'any 2000 com a Bé Cultural d'Interès Local.[2] Les activitats que s'hi desenvolupen estan relacionades principalment amb la creació i formació audiovisual, d'arts escèniques i performance. El centre disposa de diverses sales i espais polivalents, on s'hi realitzen residències escèniques i tècniques, xerrades, cursos i tallers, entre altres.

Història[modifica]

És el successor de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat el març de 1909 per Francesca Bonnemaison,[3] que va ser el primer centre a Europa dedicat exclusivament a la formació cultural i laboral de les dones, al temps de la Mancomunitat de Catalunya. Al portal d'entrada s'hi pot veure una inscripció amb el nom de l'antiga institució, que va ocupar l'edifici el 1922 i va ser suprimida després de la guerra civil.

Amb el lema "Tota dona val més quan lletra aprèn", l'objectiu de Francesca Bonnemaison anava més enllà de les simples lectures (les novel·les eren una de les parts del fons de la biblioteca que sortia més en préstec). Amb cursos, conferències i la borsa de treball, volia que les dones, adquirint una millor educació, poguessin ocupar professions que estaven reservades als homes. En els cursos es podia aprendre idiomes, dactilografia, modisteria, música, art, cuina, comerç, fotografia, delineació, etc.

L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona custodia un important fons documental pertanyent a la institució, que abarca des de la seva fundació el 1909 fins al 1939, any de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola.[4] Va ser llavors quan la biblioteca (actualment, pública i amb el nom de la fundadora) i tot l'edifici van passar a mans de la Diputació de Barcelona, que gestiona el centre des de l'any 1941.[5]

El 1996 ja es parlava del futur incert de l'edifici, i s'albirava el trasllat de Institut del Teatre -allotjat allà aleshores- a unes altres instal·lacions. En aquells moments, durant la gestació de les jornades "20 anys de feminisme a Catalunya" va néixer la Xarxa Feminista, una forma organitzativa del moviment feminista de Barcelona que va iniciar la reivindicació de l'espai: uns 80 grups de dones van signar un manifest i fer una campanya per recuperar-lo com a centre de cultura de dones.[6][7] L'any 2000 l'Institut del Teatre va ser traslladat a la nova seu dins la Ciutat del Teatre de Montjuïc,[8] i l'edifici va ser catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.[2]

L'any 2003 la Diputació va aprovar la formalització del conveni de cessió d'espai a l'associació promotora del Centre de Cultura de Dones, que va néixer d'aquesta unió d'entitats per tal de donar reconeixement jurídic a la signatura del conveni i també a la gestió de l'espai.[6] Des de llavors, el centre havia intentat que l'edifici tornés als usos pels quals havia estat concebut, un espai de lluita per a la igualtat de gènere i de creació feminista que Francesca Bonnemaison havia fet construir i que va cedir a la Diputació amb la condició que aquest seguís sent un espai de dones.[9]

L'any 2019 va veure amenaçada la seva continuïtat a llarg termini després de 15 anys de treball, ja que la Diputació els oferia un contracte de lloguer per tan sols dos anys, negant-se a renovar-los el conveni per utilitzar l'espai més enllà del 2021, mentre que La Bonne[1] reclamava que se'ls oferís un nou contracte de 15 anys com a mínim, com el que estava vigent en aquells moments.[9] Malgrat les reclamacions del centre[10] i de veus públiques,[1][6] aviat es van veure trencadaes les negociacions a l'espera d'una nova proposta per part de la Diputació que garantís la continuïtat del projecte, que aleshores ja abastava més de 200 organitzacions de dones i feministes.[11]

Edifici[modifica]

La construcció està ubicada a l'inici del carrer Sant Pere més Baix, a tocar de la Via Laietana i del carrer Verdaguer i Callís. Es tracta d'un edifici entre mitgeres, consistent en una àmplia planta baixa, una planta principal i una segona planta una mica més petita. A l'interior, hi ha un ampli pati centrat.[2]

La planta baixa és un dels elements més remarcables de l'immoble. Hi podem observar un gran portal adovellat d'intradós, amb una placa a la clau on figura la llegenda "Institut de Cultura i Biblioteca Popular per la Dona". L'aparell d'aquest tram, i de més amunt, és de blocs regulars ben escairats, amb perfils de guix que li confereixen un aspecte encara més ordenat. Flanquejant l'esmentat portal, hi ha dues grans obertures amb arc escarser, llinda marcada i forja completa. La planta principal presenta tres grans obertures emmarcades i amb llinda de pedra d'una mida major i més regular que l'aparell general. Tenen balcó amb sòl de ceràmica vidrada i la barana és de composició senzilla. El segon pis, ja molt més senzill, només presenta quatre obertures una mica desplaçades del centre, cosa que provoca un buit central.[2]

Aquest edifici és un bon exemple d'evolució dels trets arquitectònics. Per una banda, alguns trets de la façana com la porta, l'aparell i el pati interior, es poden correspondre amb una construcció noble dels segles XVI o XVII. Altres elements com les finestres de la planta baixa i els balcons, poden correspondre's amb una reforma del XVIII. A mitjans del XIX, a més, es feren reformes tant a la façana com al pati central i s'inclogué una capella amb pintures de Josep Obiols. Amb aquesta llarga història arquitectònica, l'estat de conservació de l'immoble, en ple ús, es pot considerar bastant bo.[2]

Aquesta façana, amb balcons de ferro forjat i rajoles dels segle XVIII al pis principal, es veié lleugerament afectada el 1857 per una reforma dirigida pel mestre d'obres Josep Fontseré. El pati, amb escala protegida per una llotja, degué ser renovat el 1922 quan, per tal d'instal·lar a l'edifici l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, es reformà la part vella -al seu principal hi ha encara la biblioteca- i es construí la resta de l'extens conjunt, amb façana al carrer de Verdaguer i Callís, que inclou una capella amb pintures de Josep Obiols. A la clau del portal hi ha encara un escut amb el nom de la institució, que va ser suprimida després de la guerra. Els locals van passar aleshores a la Diputació que, des de la dècada del 1970, els destina a l'Institut del Teatre. Aquest ha estat remodelat el 1986 per Víctor Argentí, operació en què se'l dotà de dos nous espais teatrals.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Ibarz, Mercè «L’art no existeix, la Bonne sí». VilaWeb, 08-03-2019 [Consulta: 23 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].
  3. La biblioteca popular Francesca Bonnemaison al web de la Generalitat de Catalunya, per Isabel Segura Soriano. Consulta: 17/1/2014
  4. Catàleg del Fons Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
  5. Espai Francesca Bonnemaison Diputació de Barcelona
  6. 6,0 6,1 6,2 Porta, Carme «La Bonne és de totes». Nació Digital, 10-05-2019 [Consulta: 23 gener 2020].
  7. GRAU BIOSCA, Elena. «Grups i associacions de dones». Institut de Ciències Polítiques i Socials. [Consulta: 23 gener 2020].
  8. Consuelo Flecha, Treinta retratos de maestras, WK Educación, 2005. ISBN 9788471978318 (castellà)
  9. 9,0 9,1 Camacho, Sílvia «El centre cultural de dones La Bonne tem pel futur del seu projecte». Ara, 05-03-2019 [Consulta: 23 gener 2020].
  10. La Bonne no es toca! a Vimeo, 20/5/2019
  11. Es trenquen les negociacions entre La Bonne i la Diputació de Barcelona a l’espera d’una proposta real que garanteixi la seva continuïtat. a La Bonne, 23/5/2019

Bibliografia[modifica]

  • Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, editat per l'Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2003

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Bonne