Clementina Arderiu i Voltas

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaClementina Arderiu
Clementina Arderiu.jpg
Dades biogràfiques
Naixement Clementina Arderiu i Voltas
6 de juliol de 1889
Barcelona, Barcelonès
Mort 17 de febrer de 1976(1976-02-17) (als 86 anys)
Barcelona, Barcelonès
Sepultura Cementiri de Sarrià (Barcelona)
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació Poetessa
Gènere Poesia
Dades familiars
Cònjuge Carles Riba i Bracons
Fills Oriol Riba i Arderiu
Modifica dades a Wikidata

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 6 de juliol de 1889 - 17 de febrer de 1976) va ser una poetessa catalana. Influïda per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall, va ser autora dels llibres Cançons i elegies (1916), Sempre i ara (1946), que va guanyar el premi Joaquim Folguera, És a dir (1959) i L'esperança encara (1969), entre d'altres.[1]

En els seus poemes s'hi pot trobar la influència de Josep Carner, així com del seu marit, Carles Riba. La seva és una poesia molt treballada, en què dominen temes com la fe, l'amor, l'alegria, la condició femenina o la mort, entre altres. Es considera que els seus poemes tendeixen a una idealització de la vida quotidiana. Va ser creadora de goigs, igual que Jacint Verdaguer o Joan Maragall, entre altres. L'obra dels seus inicis pot inscriure's dins el moviment noucentista, que supera amb posterioritat amb la incorporació de nous elements.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Tomba de Clementina Arderiu i Carles Riba al Cementiri de Sarrià

Era filla d'una família d'argenters pel costat patern i d'origen rural pel matern. Alhora que estudiava idiomes, música i piano, aprengué l'ofici familiar. Gran afeccionada a la lectura, llegia des dels clàssics fins als contemporanis francesos, anglesos, italians, castellans i, naturalment, catalans. Segons la crítica, el noucentisme de Carner, els ressons maragallians i la cançó popular o culta són les influències que més es trasllueixen a la seva obra.[2]

Casada el 1916 amb Carles Riba, la relació amb el poeta va impulsar definitivament la seva dedicació a la literatura. Clementina va publicar el primer poema el 1911 i el 1912 guanyà la flor natural als jocs florals de l'Agrupació Excursionista Déu i Pàtria. Va ser en aquesta ocasió que va conèixer Carles Riba, qui amb dos altres joves, Josep Maria de Sagarra i Lluís Valeri, començà a freqüentar la botiga Arderiu del carrer Avinyó. Es casà amb Carles Riba el 1916.[2]

L'Antologia de poetes catalans d'avui de L'Avenç (1913) va incloure alguns poemes de Clementina i Alexandre Plana també n'inclogué a l'Antologia de poetes catalans moderns (1914), però la poesia arderiuana es va consolidar amb dos poemaris: Cançons i elegies (1916) i L'alta llibertat (1920). Joaquim Folguera (1919) la qualificà de ser «un cas puríssim d'emoció literària: elegíaca sense feblesa, amorosa sense follia, joiosa sense esclat, pia sense torbació». El matrimoni Riba-Arderiu s'instal·là al barri del Putget i al llarg dels anys 20 va viatjar per Itàlia, Alemanya, França i Grècia. Són els anys del naixement dels tres fills (Oriol, Eulàlia i Jordi) i l'empremta d'aquesta dècada pot resseguir-se al poemari Cants i paraules (1936).[2]

Durant la guerra, per fidelitat als seus ideals i a les persones de l'Escola de Bibliotecàries que depenien de Riba, el matrimoni no va voler marxar de Barcelona. El 1938 Clementina obtingué el Premi Folguera per Sempre i ara, que no es publicaria fins al 1946. Quatre dies abans que la ciutat fos ocupada pels nacionals, els Riba-Arderiu van emprendre el camí cap a l'exili en el mateix cotxe on anava Pous i Pagès. Visqueren quatre anys a França, però, finalment, decidiren viure l'exili a l'interior i tornaren a Catalunya el 1943. Des de llavors, el seu pis del carrer República Argentina va esdevenir un dels llocs on s'hi aplegava la resistència cultural al règim.[2]

Nou anys després, Clementina publicà Poesies completes (1952). El 1955 el matrimoni va viatjar de nou a l'Alemanya Federal i Gran Bretanya. Aquests viatges inspiren els poemes d'És a dir (1959), llibre al qual li foren atorgats dos premis: el Premi Óssa Menor (1958) i el Lletra d'Or (1960). Participà amb Riba als congressos poètics de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954), també intervingué a les Conversaciones Poéticas de Formentor el 1959. Però aquell any esdevé la mort del poeta i Clementina es va retirar de tota activitat pública.[2]

El seu últim poemari, L'esperança encara, va aparèixer el 1969, i el 1973 l'edició de l'Obra poètica. Encara el 1985 Maria Mercè Marçal va editar el volum antòlogic Contraclaror, precedit d'un estudi complet sobre la seva obra. Clementina va morir el 17 de febrer de 1976. Va deixar un llegat al qual «vida i poesia conflueixen en un mateix acte de creació» (Molas, 1969), on es fa visible la problemàtica d'una dona encarada «a l'arquetip femení socialment imposat» i «a un desig de llibertat, de bastir una identitat pròpia, de trencar els limits que aquest mateix arquetip defineix» (Marçal, 1989b), i en definitiva el testimoni de l'aventura de ser poeta i dona alhora, una dona «feta amb la suavitat de la porcellana i el tremp del roure» (Roig,1972).[2]

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. La documentació va ingressar a l'ANC en virtut del conveni de cessió signat el 12 de novembre de 1992 entre els germans Riba i Arderiu, hereus legals del fons, i la Generalitat de Catalunya. De mans seves procedeixen els ingressos de dates 30 de setembre de 1991, 14 d'octubre de 1993, 8 d'octubre de 1996 i 27 de març de 2002. Carles Jordi Guardiola i l'Institut d'Estudis Catalans van completar el fons amb altres ingressos de data 10 de març de 1994 i 21 de març de 1996, respectivament. El fons conté la documentació generada i rebuda per Carles Riba i Clementina Arderiu; documentació relacionada tant amb la seva activitat personal com amb la seva activitat professional, destacant els aspectes literaris, de caràcter cultural i associatiu. Del conjunt del fons cal subratllar, pel seu interès, la sèrie de la correspondència, especialment la rebuda per Carles Riba.[3]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Clementina Arderiu ha estat votada en un procés participatiu realitzat al març del 2010 a Palafrugell de dones que mereixen un carrer.[4]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Exposició dones escriptores. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008 [Consulta: 20 agost 2013]. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Clementina Arderiu Voltas». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 20 de setembre 2017].
  3. «Carles Riba i Clementina Arderiu». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: 17 juny 2013].
  4. Puig, Evarist «Les dones esperantistas de la Vila». Revista de Palafrugell [Palafrugell], núm. 208, febrer 2011, pàg. 23.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clementina Arderiu i Voltas Modifica l'enllaç a Wikidata
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Clementina Arderiu i Voltas
Vegeu texts en català sobre Clementina Arderiu i Voltas a Viquitexts, la biblioteca lliure.