Llengua moabita

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llenguaLlengua moabita
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües nostràtiques
llengües afroasiàtiques
llengües semítiques
llengües semítiques occidentals
llengües semítiques centrals
llengües semítiques nord-occidentals
llengües canaanites
Característiques
Sistema d'escriptura alfabet fenici
Codis
ISO 639-3 obm
Glottolog moab1234
Ethnologue.com obm
Modifica dades a Wikidata

El moabita va ser un antic dialecte canaanita utilitzat pels moabites. Se situaven a l'oest de l'actual Jordània. S'escrivia mitjançant una variant de l'alfabet fenici.[1]

La principal font de coneixement sobre el moabita prové de l'estela de Moab, que és l'únic text extens conegut en aquest idioma.[1] A més, es va trobar una inscripció de tres línies a Al-Karak, així com uns quants segells.

Les principals característiques que distingeixen al moabita d'altres llengües cananaanites com l'hebreu són: marca del plural -în en lloc de -îm (p. ex. mlkn, «reis» per a l'hebreu bíblic məlākîm), com ocorren en arameu i àrab; retenció de la marca del femení -at que en hebreu bíblic es redueix a -āh (p. ex. qryt, «ciutat» per a l'hebreu bíblic qiryāh, que no obsant la reté en l'estat constructe nominal: p. ex. qiryát yisrael, «ciutat d'Israel»); i retenció d'una forma verbal amb -t- infija, també trobada en àrab i accadi (p. ex. w-’ltḥm, «vaig començar a lluitar», de l'arrel lḥm).

Segons Glottolog no era un idioma diferenciat de l'hebreu.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Geoffrey W. Bromiley, The International Standard Bible Encyclopedia, Wm. B. Eerdmans Publishing, 2007, p. 395 under 'Moab' [1]
  2. «Ammonite». A: Nordhoff, Sebastian; Hammarström, Harald; Forkel, Robert; Haspelmath, Martin. . Leipzig: Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology, 2013. 

Bibliografia[modifica]

  • Cohen, D., ed. (1988). «Les Langues Chamito-semitiques». A: Cohen, D.. Les langues dans le monde ancien et moderne, part 3 (en francès). París: CNRS, 1988. Els langues dans li monde ancien et moderne, part 3 (en francès). París: CNRS.