Noel Llopis i Lladó

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNoel Llopis i Lladó
Noel Llopis Lladó.jpeg
modifica
Biografia
Naixement1911 modifica
Barcelona modifica
Mort15 febrer 1968 modifica (56/57 anys)
Activitat
OcupacióEspeleòleg, alpinista i geòleg modifica
OcupadorConsell Superior d'Investigacions Científiques
Universitat de Barcelona
Universitat d'Oviedo modifica
Membre de
Esportalpinisme modifica

Noel Llopis i Lladó (Barcelona, Barcelonès, 1911 - Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 15 de febrer de 1968) va ser un geòleg, excursionista, alpinista i espeleòleg català.[1][2][3]

Biografia[modifica]

Després de cursar l'ensenyança secundària al Liceu Ibèric de Barcelona i a l'Institut Balmes, es va formar i es llicencià en ciències naturals a la Universitat de Barcelona el 1932, sota el mestratge de Jaume Marcet i Riba, Maximino San Miguel de la Cámara, Francesc Pardillo i Vaquer i Lluís Solé i Sabarís. Més tard, el 1943, també es va doctorar a la mateixa UB.[4] En paral·lel a la seva formació acadèmica, Llopis practicà l'excursionisme i l'alpinisme; així, el 1932 escalà, amb Vilaret, la paret nord del Pedraforca. Com a espeleòleg, fou col·laborador de la publicació “Sota Terra” entre els anys 1932 i 1936. A l'inici de la Guerra Civil Espanyola, s'exilià a Andorra, i entre 1936 i 1939 va aprofitar per aixecar el primer mapa geològic d’Andorra a escala 1:50 000. Des del seu vessant com a científic, fins al 1939 va publicar una vintena de treballs sobre tectònica i morfologia dels Prepirineus i del Pirineu català i la hidrologia càrstica del Sistema Mediterrani. Entre 1939 i 1948 publicà uns quaranta treballs de tema català, coronats per la tesi doctoral Contribución al conocimiento de la morfoestructura de los Catalánides (1943, publicat en 1947-48), on evidencià les seves qualitats d’intuïció, capacitat de síntesi i innovació (termes com els Catalànids, els Pirènids, els Ibèrids). Fou membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i professor auxiliar de la Universitat de Barcelona.[1][2]

Fou el primer catedràtic de geografia física i Geologia de la Universitat d'Oviedo entre els anys 1948 i 1959, on creà la Secció de Ciències Geològiques el 1959, d'on sorgí l'actual Facultat de Geologia. Centrà les seves investigacions en l’estructura i la tectònica de la Serralada Cantàbrica, especialment del Carbonífer. Fundà la secció de geologia a la universitat, el Servicio Geológico de l’Instituto de Estudios Asturianos i les revistes “Breviora Geologica Asturica” i “Speleon”. Ocupà càrrecs directius al CSIC de Madrid i a la Universitat Internacional de Santander i estudià tectònica alpina a Grenoble entre els anys 1949 i 1953. Fou un dels fundadors de l'Editorial Alpina, de Granollers (1949), i va publicar una vintena de treballs de divulgació.[5][1]

També fou el primer catedràtic d’estratigrafia a Madrid, després d'opositar i guanyar el 1960 la càtedra a la Universitat de Madrid, i acabà introduint aquesta especialitat a les universitats de l’Estat espanyol, i entre 1960 i 1968 va publicar uns quaranta treballs d’investigació sobre els Montes de Toledo, la hidrologia de la Manxa, uns vint de tema cantàbric i navarroaragonès i uns vint més de tema català, alguns no impresos o bé inacabats. Dins la cartografia del Principat, publicà cinc fulls del mapa geològic d’Espanya a escala 1:50 000. Conjuntament amb Eduardo de Fraga va iniciar una important col·lecció de minerals, fòssils i roques que van ser el suport del material de pràctiques de moltes promocions de geòlegs.[5][2]

Quan va morir, en un accident de tràfic, el febrer de 1968, ja havia fundat a Madrid l’Instituto de Geología Económica i havia redactat obres de síntesi sobre hidrologia càrstica i la geologia de la península Ibèrica.[1]

Reconeixements [2][modifica]

  • Membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1960)
  • Membre de l'Institut d'Estudis Asturians (1960)
  • Conseller de l'Institut d'Estudis Ilerdencs (1944)
  • Vocal conseller de nombre del Consell Superior d'Investigacions Científiques
  • Vocal de la Comissió Internacional d'Estratigrafia (1960)
  • Vocal de la Comissió per a l'estudi del Devònic
  • Membre de la Societé Géologique de Bèlgica (1963)
  • Membre d'honor de la Societat Veneçolana de Ciències Naturals

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Rebull, Joan «Noel Llopis i Lladó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana [Consulta: 23 febrer 2019].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Solé Sabarís, Luis «Noel Llopis Lladó: el hombre y su obra (1911-1968)». Cuadernos de Geología Ibérica, Vol. 1, 1970, pàg. XIII-XLVII. ISSN: 0378-102X [Consulta: 23 febrer 2019].
  3. Sole Sabaris, L. «Noel Llopis Lladó». Estudios geográficos. CSIC, Vol. 30, Núm. 115, 1969, pàg. 187-203. ISSN: 0014-1496 [Consulta: 23 febrer 2019].
  4. Julivert, Manuel. «Noel Llopis Lladó (1911-1968) y su "Contribución al conocimiento de la geomorfología de los catalánides». A: Una historia de la geología en España. Edicions Universitat de Barcelona, 2014, p. 286–287. ISBN 978-84-475-3772-3 [Consulta: 23 febrer 2019]. 
  5. 5,0 5,1 «Tal día como hoy, hace 60 años nos dejó nuestro fundador, Noel Llopis Lladó». Colegio Oficial de Geólogos de Asturias (ICOG), 14-02-2018. [Consulta: 23 febrer 2019].