Oriana Fallaci

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaOriana Fallaci
O. Fallaci 1 (Foto di GianAngelo Pistoia).jpg
Dades biogràfiques
Naixement 29 de juny de 1929
Florència
Mort 15 de setembre de 2006 (77 anys)
Florència
Causa de mort Càncer de pulmó
Sepultura Cimitero degli Allori
Activitat professional
Camp de treball Periodista
Ocupació Escriptora
Premis i reconeixements

IMDB: nm0266324
Modifica dades a Wikidata

Oriana Fallaci (Florència, 29 de juny de 1929 - Florència, 15 de setembre de 2006) fou una escriptora i periodista italiana. Oriana Fallaci està dedicada a un parc públic, Giardino Oriana Fallaci al centre de la ciutat de Milà, prop de Viale Beatrice d'Este.

Fou la creadora d'un tipus d'entrevista periodística d'impacte per la seva audàcia, la seva perspicàcia psicològica i la qualitat literària. Durant la Segona Guerra Mundial, sent encara una nena, col·laborà amb la resistència.

Fallaci es va fer especialment cèlebre per la seva tasca de corresponsal de guerra, però també per haver entrevistat alguns dels personatges més influents del segle XX. Ara, els últims anys de la seva vida, des de l'11 de setembre de 2001, han estat més polèmics pels seus punts de vista molt crítics envers el món islàmic.

Tomba d'Oriana Fallaci

Als disset anys va començar a estudiar medicina a la Universitat de Florència, alhora que ja escrivia articles en la crònica de successos per a la premsa. El periodisme la té ocupada moltes hores i li resulta difícil assistir a classe. A més, s'adona que la medicina no és la seva vocació i abandona els estudis per dedicar-se exclusivament al periodisme.

Va treballar per a L'Europeo, i al llarg de la seva carrera col·laborà amb les publicacions més prestigioses, com Life, The New York Times, The Washington Post, Der Spiegel, Le Nouvelle Observateur, Corriere della Sera o Politika, entre d'altres.

Fins al 1967 cobrí els conflictes més importants de l'època. Les seves cròniques sobre el Vietnam, recollides en el llibre Niente e così sia (1969) i també sobre el Pròxim Orient. Entre les moltes personalitats que va entrevistar hi ha Henry Kissinger, Willy Brandt, Muammar al-Gaddafi, Federico Fellini, Iàsser Arafat, Indira Gandhi...

Des dels anys noranta vivia a Nova York, on va poder veure els efectes dels atemptats contra les Torres Bessones. Des d'aleshores va criticar amb duresa el fonamentalisme islàmic i fins i tot va parlar d'un procés d'islamització d'Occident. Arran d'aquests fets, Fallaci va publicar un extens article, "La ràbia i l'orgull" (en aquest enllaç, traduït al castellà)[1] —originalment, "La rabbia e l'orgoglio" (2001)—, en el qual acusa l'esquerra i els progressistes europeus i nord-americans d'estar en contra del Govern dels Estats Units i de ser benèvols amb la causa de Bin Laden. Entre altres arguments, Fallaci va escriure que:

« "¿No us adoneu que els Osama bin Laden es creuen autoritzats a matar-vos a vosaltres i als vostres fills, perquè beveu vi o cervesa, perquè no porteu barba llarga o xador, perquè aneu al teatre i al cinema, perquè escolteu música y canteu cançons, perquè balleu a les discoteques o a les vostres cases, perquè mireu la televisió, perquè vestiu minifaldilla o pantalons curts, perquè esteu despullats o casi en el mar o a les piscines i perquè feu l'amor quan us sembla, on us sembla i amb qui us sembla? No us importa res de tot això, estúpids? Jo soc atea, gràcies a Déu. Però no tinc cap intenció de deixar-me matar per ser-ne". »

Per aquestes declaracions polèmiques fou acusada de difamació contra l'islam.

Fallaci va publicar una desena de llibres. D'aquests, només n'hi ha dos de traduïts als català: Inxal·là (1992) i Res i així sia (2017). Inxal·là (Plaza & Janés i Cercle de Lectors, 1992, originalment Insciallah, 1990), és un relat de ficció sobre les tropes italianes al Líban el 1983. Res i així sia (Companyia Austrohongaresa de Vapors) —originàriament, Niente e così sia (Rizzoli)— és un relat periodístic sobre la guerra del Vietnam.

El volum més conegut de la periodista és Intervista colla storia ('Entrevista amb la història'), on recull algunes de les entrevistes que va fer amb personatges influents del món durant la dècada dels setanta.

També va publicar: I sette peccati di Hollywood (1958), Penelope alla guerra (1962); als EUA: If the Sun Dies (1967), sobre el programa espacial dels EUA, i The Egotists: Sixteen Surprising Interviews (1968); i també Quel giorno sulla Luna (1970), Lettera a un bambino mai nato (1975), Un uomo (1979) —una novel·la autobiogràfica sobre la seva relació sentimental amb Alexandros Panagoulis, l'heroi de la resistència grega contra el règim dels Coronels— i Oriana Fallaci intervista sé stessa – L'Apocalisse (2005).

Premis i reconeixements[modifica]

  • 1979 - Saint Vincent de periodisme
  • 1979 - Viareggio
  • 1991 - Hemingway
  • 1991 - Super Bancarella

Referències[modifica]

  1. «La rabia y el orgullo Por Oriana Fallaci». [Consulta: 23 febrer 2017].
  • Suplement 2005-06, pàgines 259-60, de l'Enciclopèdia Espasa

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oriana Fallaci Modifica l'enllaç a Wikidata