Pere Caro Sureda

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPere Caro Sureda
Pedro Caro y Sureda, marqués de la Romana (Museo del Prado).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Pedro Caro y Sureda Modifica el valor a Wikidata
2 octubre 1761 Modifica el valor a Wikidata
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 gener 1811 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
Cartaxo (Portugal) Modifica el valor a Wikidata
Royal Coat of Arms of Spain (1700-1761)-Common Version.svg Capità general de Catalunya
1800 – 1801
← Domingo IzquierdoFrancisco de Horcasitas y Colón de Portugal → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Salamanca Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióMilitar Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militargeneral Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra del Francès i Guerres Napoleòniques Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolMarquès de la Romana Modifica el valor a Wikidata
ParePedro Caro Fontes y Maza de Lizana (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GermansJosep Caro i Sureda i Joan Caro i Sureda Modifica el valor a Wikidata
Premis

Pere Caro i Sureda-Valero y Maza de Lizana, tercer marquès de la Romana (Palma 2 d'octubre 1761 - Cartaxo, Portugal 23 de gener de 1811) fou un militar mallorquí que destacà a les Guerres Napoleòniques.

Als deu anys entrà, juntament amb el seu germà Josep, al col·legi de la Trinitat de Lió, considerat en aquell moment el més complet d'Europa. Al morir el seu pare, el rei Carles III atenent els seus mèrits concedeix el 7 de juliol 1775 les places de guardamarines als dos germans.

Poc després estudià hebreu i matemàtiques a Salamanca, i segueix la seva formació d'humanitats i cultura general al Real Seminario de Nobles de Madrid. El 1778 ocupa a Cartagena la seva plaça a la Companyia de Guàrdies de Marina. Després fou ascendit a alferes i elegit ajudant del general Ventura Moreno.

En aquells moments es produïa la guerra entre la Gran Bretanya i els EUA, Carles III tenia la intenció de convocar un congrés a la capital espanyola per cercar la pau, però la resposta britànica fou atacar les naus espanyoles i els territoris de Louisiana, Hondures i el llac de Nicaragua. Aquest fet provocà l'entrada d'Espanya dins la guerra el juny de 1779.

La possessió britànica de Menorca fou ratificada per la Pau de París de 1763, fet que motivà l'atac de Carles III i el seu ministre Floridablanca. El 23 de juliol de 1781 una expedició naval composta per setanta-tres vaixells mercants que transportaven tropes, escortats per dues naus de guerra i dues fragates; amb algunes bombardes, burlots i balandres actuant en un desembarcament de vuit mil homes. L'operació va ser dirigida per Ventura Morena i assistit pel jove Pere Caro.

El 5 de febrer de 1782 la maniobra combinada que dirigiren el marquès de Casa-Cagigal, el marquès de Peñafiel i el coronel Ventura Caro obliga a capitular el castell de Sant Felip. En aquests baluard es trobaven refugiats el governador militar britànic George Murray juntament amb les seves tropes que cediren l'illa a Espanya. El marquès de la Romana participa després al setge de Gibraltar i amb la signatura de la pau a 1783 es retira a València on va estudiar lletres i algunes llengües. Aquí inicià la seva biblioteca, que arribaria a tenir un gran volum i interès.

Viatja per Viena, Berlín i fins a Moscou; amb el permís del rei Carles III. En un altre itinerari destinat als estudis porta Caro a París, Itàlia, Flandes, Prússia, Dinamarca, Suècia i Gran Bretanya. Quan tornà fou destinat en comissió de serveis a Amèrica, quan retorna a la península és ascendit a capità de fragata (1790) i destinat sota les ordes de Federico Gravina.

La Guerra del Rosselló provoca que Caro abandoni l'Armada Reial i passi a l'exèrcit com a coronel sota les ordes del seu oncle Ventura Caro. Al capdavant del Cos de Caçadors participa de manera reeixida en diverses accions fins a la Pau de Basilea (1795). És ascendit a tinent general i es retira a Alacant amb el seu amic el comte de Lumiares (conegut després com el Príncep Pio) estudiant diverses matèries i ampliant els coneixements lingüístics.

El nou rei Carles IV el nomena capità general de Catalunya i després passant a formar part de Consell Suprem de la Guerra com a Director General d'Enginyers.

El 5 de febrer de 1807, Carles IV i Godoy comuniquen a Napoleó a través de Talleyrand que Espanya posava a la seva disposició 14.000 homes (inclosos els 6.000 que restaven al Regne d'Etruria. Pel comandament d'aquestes tropes es proposà al general O'Farrel o el general Castaños però Napoleó no en tria cap. Per això és que la direcció d'aquesta divisió s'encomanà al marquès de la Romana. Aquest canvi va tenir conseqüències en ser present Castaños a la batalla de Bailén.

Un cop formada la Divisió del Nord començà la seva expedició el 22 d'abril de 1807 amb un contingent de cinc columnes. Les tropes realitzaven marxes amb intervals de tres dies per aconseguir unir-se als exèrcits francesos del mariscal Brune. El 4 de juliol el mariscal Kellerman va passar revista a les seves tropes a Magúncia i dos dies després arribava el marquès de la Romana amb el seu Estat Major. Els primers dies d'agost la Divisió del Nord acampa a la ruralia d'Hamburg. El mariscal Bernadotte, príncep de Ponte-Corvo fou nomenat regent de les ciutats hanseàtiques i passà de nou revista a les tropes espanyoles. L'exèrcit dirigit per Caro romangueren com a guarnició a la ciutat i també a Lübeck. Els temps passava entre els entreteniments del marquès fins que a les posicions de les illes de Langeland Aröe i Thorseng arribaren les noves dels esdeveniments d'Espanya.

El governador del Campo de Gibraltar, el general Castaños, en una conferència que tingué amb el governador de la plaça anglesa, Sir Hew Darlymper, aparegué la possibilitat que els seus vaixells informessin al marquès de la Romana dels esdeveniments a la península. Després d'aquesta conversa, el govern britànic buscà una persona que pogués arribar fins a Caro i explicar-li els fets sense que ningú sospités. Va ser Arthur Wellesley que abans de sortir de Portugal topà el clergue catòlic James Robertson d'origen escocès, aquest parlava un bon alemany havent residit alguns anys a Ratisbona. Un altre britànic implicat va ser John Hookman Frere que arribà a ser amic del marquès de la Romana.

Torna a Espanya amb la fragata británica Semiramis arribant a La Corunya el día 19 de octubre i després de descansar uns dies arriba a Santander el 10 de novembre i rep el comandament de l'Exèrcit de l'esquerra, en substitució del general Joaquín Blake, que passaria a comandar l'Exèrcit del centre,[1] es va establir a Astúries i va assetjar els francesos a Lleó i Galícia,[2] derrotant als francesos a la batalla de Villafranca

La seva important biblioteca, pròpia d'un il·lustrat, arribà a reunir 18.215 volums. Aquest fons, després d'haver estat dipositat al Ministerio de Fomento, ingressà a la Biblioteca Nacional de España (Madrid), el 1866.

Referències[modifica]

  1. Queipo de Llano y Ruiz de Saravía, José María. Historia del levantamiento, guerra y revolucion de España, por el Conde de Toreno. vol.2. 2a ed-, 1848, p. 403. 
  2. Cayuela Fernández, José Gregorio; Gallego Palomares, José Ángel. La Guerra de la Independencia. Historia bélica, pueblo y nación en España (1808-1814). Universidad de Salamanca, 2008, p. 219. ISBN 8478003347. 

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pere Caro Sureda