Vés al contingut

Prudente José de Morais e Barros

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaPrudente José de Morais e Barros
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 octubre 1841 Modifica el valor a Wikidata
Itu (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 desembre 1902 Modifica el valor a Wikidata (61 anys)
Piracicaba (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
3r President del Brasil
15 novembre 1894 – 15 novembre 1898
← Floriano Peixoto – Manuel Ferraz de Campos Sales →
São Paulo senator (en) Tradueix
1894 – 1894
22è President del Senat Federal de Brasil
23 novembre 1891 – 15 novembre 1894
← Floriano Peixoto – Manuel Vitorino →
São Paulo senator (en) Tradueix
1891 – 1893
São Paulo senator (en) Tradueix
1890 – 1891
Provincial deputy of São Paulo (en) Tradueix
13 gener 1881 – 17 gener 1882
Provincial deputy of São Paulo (en) Tradueix
1r febrer 1878 – 10 febrer 1879
Provincial deputy of São Paulo (en) Tradueix
1r febrer 1868 – 5 maig 1869 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióFacultat de Dret de la Universitat de São Paulo
Universitat de São Paulo Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióadvocat, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitRepublican Party of São Paulo (en) Tradueix
Federal Republican Party (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeAdelaide de Morais e Barros Modifica el valor a Wikidata
ParesJosé Marcelino de Barros Modifica el valor a Wikidata  i Catarina Maria de Moraes Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Prudente José de Morais e Barros (Itu, 4 d'octubre de 1841 - Piracicaba, 3 de desembre de 1902) va ser un advocat i polític brasiler, que va exercir com a tercer president del Brasil, sent el primer president civil del país, el primer elegit per vot popular directe segons la clàusula de permanència de la Constitució brasilera de 1891, i el primer a complir un mandat complet. El seu mandat presidencial va durar del 15 de novembre de 1894 al 14 de novembre de 1898, i va estar marcat per la Guerra de Canudos, un aixecament camperol al nord-est del país que va ser reprimit per l'exèrcit brasiler.[1][2][3] També va haver d'afrontar una ruptura en les relacions diplomàtiques amb Portugal, una ruptura mediada amb èxit per la reina Victòria del Regne Unit.[4] Primer governador de l'estat de São Paulo (1889-1990). Prudente de Morais representava l'ascens de l'oligarquia cafetera i dels civils al poder nacional, després d'un període en què aquesta oligarquia es mantenia dominant només al poder legislatiu.[5][6][7][8]

Biografia

[modifica]

Prudente de Morais va néixer el 4 d'octubre de 1841, als afores de la ciutat d'Itu, al districte de Varejão, actualment part de Mairinque, al barri de Dona Catarina (que porta el nom de la seva mare), i era descendent dels primers colons de São Paulo. Els seus pares eren José Marcelino de Barros i Catarina Maria de Morais. El 1846, amb uns cinc anys, Prudente va perdre el seu pare, un ramader que viatjava per la ruta que unia Santos amb Itu, assassinat per un esclau. Més tard, la mare va casar-se amb el vidu Caetano José Gomes Carneiro.[9]

Morais es va graduar a la Facultat de Dret de São Paulo el 1863 i, el mateix any, es va traslladar a Piracicaba, on va exercir l'advocacia durant dos anys. El 28 de maig de 1866, Prudente es va casar amb Adelaide Benvinda Gordo a la residència dels seus pares a Santos. El matrimoni es va instal·lar a Piracicaba, i avui, la residència on van viure s'ha convertit en el Museu Històric i Pedagògic Prudente de Morais.[10] Van tenir nou fills junts: Maria Jovita, Gustavo, Prudente José de Morais Barros Filho, Antônio, Maria Amélia, Carlota, Júlia, Paula i Maria Teresa. La parella esdevé avis del periodista Prudente de Morais Neto, fill de Gustavo Prudente de Morais. A més d'aquests nou fills, Prudente va tenir un fill fora del matrimoni quan era estudiant de dret, anomenat José.[11]

Durant l'Imperi, va pertànyer al Partit Liberal (PL), un partit monàrquic. Va ser elegit regidor, rebent el major nombre de vots, amb 420 vots el 1864, i va presidir la cambra municipal de Piracicaba.[12]

El 1873, es va afiliar al Partit Republicà de São Paulo (PRP), declarant-se republicà, tendència que representava a l'Assemblea Provincial.[12]

Va ser diputat provincial a São Paulo i diputat a l'Assemblea General de l'Imperi, defensant, a més de la forma republicana de govern, l'abolicionisme i el federalisme. Com a diputat provincial, va treballar en la complexa qüestió de les fronteres de São Paulo amb Minas Gerais, un tema en què era un expert.[12]

A principis de la República

[modifica]
Constitució brasilera de 1891, pàgina de la signatura de Prudente de Morais (primera signatura). Col·lecció dels Arxius Nacionals

Un cop proclamada la República, el president Deodoro da Fonseca va nomenar-lo cap de la junta de govern de l'estat de São Paulo, càrrec que va ocupar del 16 de novembre al 14 de desembre de 1889, per tot seguit ser nomenat governador, romanent en el càrrec fins al 18 d'octubre de 1890, quan va dimitir per ocupar un escó al Senat.[13]

Durant el seu mandat com a governador de São Paulo, va reorganitzar i modernitzar l'administració, especialment el Tresor i l'Arxiu del Tresor. Va ampliar les Forces Públiques i nomenar nous administradors, secretaris i superintendents municipals, aconseguint que la transició repúblicana a São Paulo es desenvolupés sense problemes. Va reorganitzar l'Escola Normal, que va donar lloc a l'Escola Normal Caetano de Campos.[12]

Després de la derrota contra Deodoro, elegit indirectament amb 129 vots a favor i 97 en contra, Prudente de Morais va esdevenir president del Senat fins al final del seu mandat.[12]

A la Presidència de la República

[modifica]
Prudente de Morais (centre) presideix l'Assemblea Constituent republicana, oli d'Aurélio de Figueiredo, (Museu de la República, Rio de Janeiro).

Les eleccions

[modifica]

En la disputa per succeir Floriano Peixoto, que havia arribat a la presidència a causa del cop d'estat del 23 de novembre de 1891, es va presentar pel Partit Republicà Federal (PRF), un partit fundat a São Paulo el 1893 per Francisco Glicério. Va guanyar les eleccions presidencials de l'1 de març de 1894 i va prendre possessió del càrrec el 15 de novembre d'aquell any,[13] convertint-se en el primer president civil i el primer president elegit per vot directe en la història del Brasil. Prudente va rebre 276.583 vots, contra 38.291 del seu principal competidor Afonso Pena, en uns comicis als què van presentar-se 29 polítics més.[14] El seu vicepresident va ser el metge Manuel Vitorino Pereira.[15] Els comicis van tancar el període conegut com República de l'Espasa i va marcar l'arribada al poder de l'oligarquia cafetera de São Paulo.[13]

Els quatre anys del govern de Prudente de Morais van ser turbulents, tant per problemes polítics (la pèrdua de suport del Partit Republicà Federal) com per l'oposició dels sectors florianistes i, a continuació, a Rio Grande do Sul, de la Revolta Federalista (1893–1895).

Prudente de Morais va dedicar tots els seus esforços a pacificar les faccions, que en els seus extrems incloïen els partidaris del fort govern de Floriano i els partidaris de la monarquia. Durant la seva administració, va abandonar gradualment les mesures innovadores de Floriano Peixoto. La cautela de Prudente era necessària, ja que els florianistes encara tenien certa influència, especialment a l'exèrcit.[16] A més, el vicepresident estava vinculat a les idees de Floriano. Prudente de Morais va marcar una línia de govern que afavoria als productors de cafè i distanciava els militars de la política.[14]

Mandat (1894–1898)

[modifica]

Al començament del seu govern, va aconseguir pacificar la Revolució Federalista a Rio Grande do Sul, signant la pau amb els rebels, que van ser amnistiats.[17]

Caricatura de Prudente de Morais que representa un president sempre en problemes, amb el seu mandat penjant d'un fil.

Prudente de Morais va restablir les relacions diplomàtiques amb Portugal, trencades per Floriano durant la Revolta de l'Armada, i va signar el Tractat d'Amistat, Comerç i Navegació amb el Japó el novembre de 1895, amb l'objectiu de fomentar l'arribada d'immigrants japonesos.[17]

Es va enfrontar a la qüestió diplomàtica que implicava els britànics, que van decidir, el juliol de 1895, prendre possessió de l'illa de Trindade, situada aproximadament a 1.200 quilòmetres de la costa d'Espírito Santo, amb el pretext d'instal·lar-hi una estació telegràfica. També França va retar la sobirania nacional quan va envair Amapá des de la Guaiana Francesa, en incursions pel riu Oiapoque, atacant i cremant alguns pobles propers a la frontera. El primer president civil del Brasil, en lloc de recórrer a les armes, va preferir l'arbitratge internaciona; de Portugal, en el cas de l'illa de Trindade, i de Suïssa, en el cas d'Amapá. Ambdues qüestions diplomàtiques es van resoldre favorablement al Brasil.[18] Pel que fa a la política exterior, va resoldre, favorablement per al Brasil, la qüestió de les fronteres amb l'Argentina, arbitrada pel president nord-americà Grover Cleveland, en la qual va destacar el representant brasiler, el baró de Rio Branco.[17]

Les dificultats econòmiques i financeres, heretades de la crisi de l'encilhamento, es van aguditzar durant la seva administració. Va destacar l'increment en despesa militar, el què va augmentar el deute amb creditors estrangers.[17] Amb l'assessorament dels seus ministres de Finances, Rodrigues Alves i Bernardino de Campos, va negociar amb els banquers anglesos la consolidació del deute extern, una operació financera que va passar a ser coneguda com a préstec de finançament, la base de la política implementada per Joaquim Murtinho durant els quatre anys següents.[18]

També va afrontar una revolta a l'Escola Militar de Porto Alegre. Un cop superada, va refermar la seva autoritat: va tancar l'Escola i el Club Militar. Però poc després, s'enfrontaria a un moviment rebel encara més gran: la Guerra de Canudos, a les terres interiors de Bahia.[17]

Obligat a sotmetre's a una cirurgia, va deixar el poder entre el 10 de novembre de 1896 i el 4 de març de 1897, cedint el càrrec al vicepresident, el metge bahià Manuel Vitorino Pereira. Durant aquest període interí, Manuel Vitorino va transferir la seu del govern del vell Palau d'Itamaraty al Palau de Catete.[17]

Amb les victòries dels amotinats d'Antônio Conselheiro enfront les diverses expedicions militars enviades a Canudos, el clima polític va tornar a deteriorar-se. Morais va interrompre el període de convalescència i va nomenar el general Carlos Machado de Bittencourt com a ministre de Guerra, qui va dirigir una nova expedició i va massacrar els rebels. Durant la seva administració, els desacords interns dins de la República Federal del Paraná i la Guerra de Canudos van desgastar el govern. Fins i tot amb la victòria de les tropes governamentals a la guerra, els ànims no es van calmar.[19]

Atemptat contra la vida del president Prudente de Morais el 5 de novembre de 1897 a l' Arsenal de Guerra (actual Museu Històric Nacional — MHN ). En detall, el coronel Mendes de Morais, cap de la Casa Militar, va resultar ferit en el moment de l'atac.

L'atac a Prudente de Morais

[modifica]

El 5 de novembre de 1897, durant una cerimònia militar en què havia de donar la benvinguda a dos batallons de l'exèrcit que tornaven de Canudos a l'Arsenal de Guerra (actual Museu Històric Nacional), va patir un intent d'assassinat per part de l'inspector Marcelino Bispo de Mello.[20] Va escapar-ne il·lès, però el ministre de Guerra, el mariscal Bittencourt, va morir defensant la vida de Prudente. El president va decretar llavors l'estat de setge al Districte Federal (Rio de Janeiro i Niterói), aconseguint així desfer-se dels opositors més molestos.[21]

Inicialment, el vicepresident Manuel Vitorino, que tenia diferències polítiques amb Prudente de Morais, va ser processat en la investigació de l'atac, acusat d'implicació de l'atemptat. Vitorino va respondre amb un manifest proclamant la seva innocència, i el seu nom no va ser inclòs en la sentència final del cas. Amb tot, la seva carrera política va quedar arruinada.[22] De Mello, que va suïcidar-se a presó tot penjant-se amb un llençol, no havia sigut res més que un instrument de la conspiració. Tot i que la mort de Mello va comprometre la investigació, el capità Deocleciano Martyr i José de Souza Velloso van ser identificats com els cervells de l'intent de magnicidi[21]

La vida després de la presidència i els homenatges

[modifica]

Prudente de Morais va gaudir de gran popularitat al final del seu mandat, el 15 de novembre de 1898, quan va lliurar el càrrec de president de la República a Manuel Ferraz de Campos Sales. Es va retirar a Piracicaba, on exerciria l'advocacia durant uns anys. Va morir a 61 anys, víctima de tuberculosi, el 3 de desembre de 1902.[23] Prudente de Morais està enterrat al cementiri de Saudade, situat a la ciutat de Piracicaba. S'hi va erigir un mausoleu en honor seu, que es va inaugurar el 3 de desembre de 1903, exactament un any després de la seva mort.

És honorat donant el seu nom a les ciutats de Presidente Prudente (SP), Prudentópolis (PR) i Prudente de Morais (MG).

Referències

[modifica]
  1. ↑ «PRUDENTE DE MORAES - PARLAMENTAR DA PROVÍNCIA DE SÃO PAULO (1868-1889)».
  2. ↑ «Prudente José de Moraes e Barros». www.biblioteca.presidencia.gov.br. [Consulta: 1r desembre 2022].
  3. ↑ «Constituição». www.planalto.gov.br. [Consulta: 5 agost 2017].
  4. ↑ «Prudente José de Moraes Barros - Biografia - UOL Educação». educacao.uol.com.br. [Consulta: 26 octubre 2015].
  5. ↑ Koifman, Fabio. Presidentes do Brasil: De Deodoro a FHC (en portuguès). RIO. ISBN 978-0-00-054147-5.
  6. ↑ A República e a História dos Presidentes do Brasil (en portuguès). Discovery Publicações, 2019. ISBN 978-85-8417-141-5.
  7. ↑ Vizeu, Rodrigo. Os presidentes: a história dos que mandaram e desmandaram no Brasil, de Deodoro a Bolsonaro (en portuguès). HarperCollins Brasil, 2019. ISBN 978-85-9508-639-5.
  8. ↑ «Os presidentes da República Velha - Notícias». Portal da Câmara dos Deputados. [Consulta: 1r octubre 2021].
  9. ↑ «Árvore Genealógica de Prudente de Moraes».
  10. ↑ Romanelli, Tais. «PRUDENTE DE MORAES: vida, paixão e morte (1) - A Província - Paixão por Piracicaba». A Província, 05-03-2009. [Consulta: 1r desembre 2022].
  11. ↑ Romanelli, Tais. «Testamento de Prudente de Moraes é monumento de honradez e dignidade - A Província - Paixão por Piracicaba». A Província, 30-05-2007. [Consulta: 1r desembre 2022].
  12. 1 2 3 4 5 BARRETO, Amaral Antônio, Prudente de Moraes: uma Vida Marcada, Editora I. H. G. S. P., 1971.
  13. 1 2 3 «Prudente José de Moraes Barros - Biografia». Centro de Informação de Acervos dos Presidentes da República e Almanaque Abril. UOL - Educação. [Consulta: 26 agost 2012].
  14. 1 2 Fernando Rebouças. «Prudente de Moraes». InfoEscola, 18-07-2008. [Consulta: 26 agost 2012].[Enllaç no actiu]
  15. ↑ PORTO, Walter Costa, O voto no Brasil, Topbooks, 2002
  16. ↑ «Prudente José de Moraes Barros - Biografia». Centro de Informação de Acervos dos Presidentes da República e Almanaque Abril. UOL - Educação. [Consulta: 26 agost 2012].
  17. 1 2 3 4 5 6 BARRETO, Amaral Antônio, Prudente de Moraes: uma Vida Marcada, Editora I. H. G. S. P., 1971.
  18. 1 2 Fernando Rebouças. «Prudente de Moraes». InfoEscola, 18-07-2008. [Consulta: 26 agost 2012].[Enllaç no actiu]
  19. ↑ BARRETO, Amaral Antônio, Prudente de Moraes: uma Vida Marcada, Editora I. H. G. S. P., 1971.
  20. ↑ «Atentado contra Prudente de Moraes». UOL. [Consulta: 26 agost 2012].
  21. 1 2 Vizeu, Rodrigo. Os presidentes. Rio de Janeiro: Harper Collins, 2019.
  22. ↑ Centro de Pesquisa e Documentação de História Contemporânea do Brasil; Silvia Noronha Sarmento. «Dicionário da Elite Política Republicana (1889-1930), verbete: Manuel Vitorino». Fundação Getulio Vargas. [Consulta: 8 dezembro 2017].
  23. ↑ «Prudente José de Moraes e Barros». www.biblioteca.presidencia.gov.br. [Consulta: 1r desembre 2022].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Prudente José de Morais e Barros
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Prudente_José_de_Morais_e_Barros&oldid=37029955»