Quint Lutaci Catul (cònsol 102 aC)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Quint Lutaci Catul (llatí: Quintus Lutatius Q. F. Catulus) fou cònsol romà el 102 aC junt amb Mari. Se sap que havia sigut derrotat en tres intents previs d’obtenir la magistratura (per Gai Atili Serrà el 106 aC, per Gneu Mal·li el 105 aC i per Gai Flavi Fímbria el 104 aC), i que no fou candidat el 103 aC. També és conegut pels seus treballs literaris.

Carrera militar[modifica | modifica el codi]

En aquell moment els cimbres s’havien unit als teutons, ambrons, tigurins i altres grups menors i després d’assolar la Gàl·lia i Hispània i derrotar els exèrcits romans (Carbó el 113 aC, Silà el 109 aC, Cassi el 107 aC, Mal·li i Cepió el 105 aC) estaven a punt d’entrar a Itàlia. Es van dividir en dos columnes, una que anava per Provença per la costa cap al golf de Ligúria i una que anava pels Alps cap al Po. Es va decidir que Mari s’enfrontaria als teutons i Catul (amb Sul·la com a lloctinent) als cimbres.

Mari va lliurar batalla a Aquae Sextiae amb una gran victòria.

Catul en canvi va tenir una campanya menys gloriosa, vigilant els passos dels rius, va prendre posicions a l’Adige, però fou completament derrotat i posat en fuga. Catul, per evitar el deshonor, va controlar la fugida dels seus homes i va tornar a les seves posicions, però deixant a l’enemic tota la Transpadana. Mari, que havia tornat a Roma es va assabentar del desastre a la primavera del 101 aC i va sortir en ajut del seu col·lega; els dos exèrcits reunits van creuar el Po i van anar cap al quarter general dels cimbres, que era prop de Vercellae i el 30 de juliol del 101 aC es va lliurar una altra batalla que fou una nova victòria romana.

Malgrat la victòria, a partir de llavors Mari i Catul es van considerar l'un a l'altre com a rivals i van competir en construir un temple cadascun per demostrar el favor diví.[1]

En veure que la gent valorava més la intervenció de Mari en la victòria contra els cimbris, es va ajuntar amb Luci Corneli Sul·la per anar contra Mari i Luci Corneli Cinna. Catul va tenir part després en la mort de Saturní i va esclatar la guerra social. Quan Cinna i Marius van recuperar el control de la ciutat el 87 aC, fou proscrit. Catul fou perseguit pel nebot de Mari, Marc Mari Gratidià i en veure’s perdut es va suïcidar.[2][3][4]

Escriptor[modifica | modifica el codi]

Catul fou un distingit orador, era coneixedor de la literatura grega i el mateix fou escriptor en poesia i en prosa.

Prosa[modifica | modifica el codi]

Fou autor d'una obra sobre la història del seu consolat, anomenada De consulatu et de rebus gestis suis, a la manera de Xenofont. De vegades se li ha atribuït un breu relat sobre la guerra amb els cimbres, però és més probable que sigui obra d'Arquies.[5][6]

Poesia[modifica | modifica el codi]

Les contribucions de Catul a la poesia llatina estan considerades com els seus millors escrits. Se li atribueix haver introduït els epigrames hel·lenístics i se l'ha lloat pel gust cap als poemes breus molt personals, un tipus de versos que van tenir el seu màxim exponent amb Gai Valeri Catul a la dècada dels anys 50 aC. Entre el seu cercle d'amistats hi havia poetes com ara: Valerius Aedituus, Aulus Furius i Porci Licí.[7]

Plini el jove l'inclou entre els homes il·lustres que van escriure poemes curts però sense arribar a ser austers (versiculi parum severi).[8] Només dos epigrames de Catul s'han conservat, ambdós dirigits a homes. Ciceró va conservar un dístic elegíac adreçat al cèlebre actor Roscio:

«Tot i que és un ésser humà,
sembla més bell que un déu» [nota 1]

Aule Gel·li en va conservar un epigrama en el que es pot veure el model de Cal·límac. El seu text és el següent:

Text || Traducció
Aufugit mi animus; credo, ut solet, ad Theotimum

devenit. Sic est, perfugium illud habet.
Quid, si non interdixem, ne illunc fugitivum
mitteret ad se intro, sed magis eiceret?
Ibimus quaesitum. Verum, ne ipsi teneamur
formido. Quid ago? Da, Venus, consilium.'

La meva ment fuig; imagino que al lloc de sempre:a Theotimus

ha fet cap. És cert, marxa a pressa feta fins al refugi.
Què passaria si no la denuncio i en lloc de permetre que
la fugitiva s'introdueixi en ell, ell prefereix l'expulsió?
Aniré a cercar-lo, però si sóc jo el capturat...
Tinc por. Què faig? Venus, aconsella'm!

Lingüísticament cal notar l'ús alternat amb finalitat poètica de la primera persona singular i a la primera persona plural. Pel que fa al tema amorós de tipus homosexual, és un fenomen nou en la poesia de l'època que va viure Catul, però que ja s'havia donat en la cultura grega.[10]

Promotor de construccions[modifica | modifica el codi]

El temple Fortuna Huiusce Diei contenia una estàtua colossal (fragments de la imatge) de la deessa Fortuna (mitologia)

Catul fou un home ric i va gastar part de la seva fortuna en embellir Roma. Hi a dues construccions que es coneixen amb el nom de Monumenta Catuli:

  • el Temple de Fortuna Huiusce Diei[nota 2][11] per commemorar del la victòria del dia a Vercellae.
  • el Porticus Catuli, construït amb el botí de guerra obtingut dels cimbris i estava adjacent a la casa del propi Catul.[12]

Relacions familiars[modifica | modifica el codi]

La seva mare, Popíl·lia, fou després la dona de Luci Juli Cèsar.

Matrimoni i descendents[modifica | modifica el codi]

H ha proves de l'existència d'almenys tres esposes:

  1. Domícia dels Aenobarbs, mare de Quint Lutaci Catul el Jove, també cònsol.[13]
  2. Servília dels Cepions,[nota 3] mare de Lutatia Q. Hortensi, esposa del gran orador Quint Hortensi Hòrtal i cònsol del 69.[15]
  3. Claudia, d'origen incert, però probablement duna branca de la gens Mària encapçalada per Claudi Marcelli. Aquest fou, potser, el matrimoni de Catul que va durar més temps (c. 103-87 aC) i sembla que va estar motivat per assegurar-se el suport dels Maris en la seva candidatura a cònsol,tot i que nomes hi ha constància de la seva existència en el moment de la seva mort.[16] No es coneix descendència d'aquest matrimoni.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Mortalis visus pulchrior esse deo[9]
  2. Fortuna Huiusce Diei vol dir : «La fortuna d'aquest dia» i es s'ha identificat com el "Temple B" de l'Àrea de sant'Omobono
  3. Les altres filles del seu col·lega, foren acusades de promiscues i emprades com a prostitutes per Timagenes d'Alexandreia,[14] i potser això va influir en el divorci de Catul.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. A. Clark, "Divine Qualities: Cult and Community in Republican Rome", ed. Oxford University Press, 2007, p. 127 i seg.
  2. A.R. Dyck, "A Commentary on Cicero, De officiis", ed.University of Michigan Press, 1996, p. 598
  3. Bruce Marshall, "Catilina and the Execution of M. Marius Gratidianus," ed.Classical Quarterly 35, 1985, p. 125, nota 8
  4. Erich Gruen, "Roman Politics and the Criminal Courts 149–78 B.C.", Cambridge, Massachussets, 1968, p=232–234
  5. Suetoni, "De Grammaticis" 3
  6. Edward Courtney, "The Fragmentary Latin Poets", ed.Oxford: Clarendon Press, 1992, p. 75
  7. Gian Biaggio Conte, "Latin Literature: A History", ed.Johns Hopkins University Press, 1994, p. 138–139
  8. Plini, "Epistula" V,
  9. Ciceró, "De Natura Deorum", 1.79
  10. Courtney, "The Fragmentary Latin Poets" p. 70 i 75–76
  11. Plutarc, "Vides paral·leles:Marius" 26.2
  12. Plini el Vell, "Naturalis Historia" 17.2
  13. En un fragment de Ciceró "Pro C.Cornelio", diu que Cn. Domitius (cònsol del 96 aC) era oncle matern de Catulus Capitolinus (cos. 78), per tant, la mare d'aquest era Domícia, qui va donar a llum el 141.
  14. Estrabó "Geografia" IV, 1.13
  15. Ciceró, en: "De Oratore" III, 228 diu que Q.Hortensius Hortalus l'orador era gendre de Catul. Nou anys després, Ciceró, en "Verrem" II 2.24 diu que la sogra d'Hortensius era Servilia femina primaria, donant a entendre que Lutatia encara era la seva esposa l'any 70 aC.
  16. Escoli de Berne sobre textos de Marc Anneu Lucà II, 173 (p.62, ed.Usener)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]