Selecció de rugbi XV d'Itàlia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula club esportiuSelecció de rugbi d'Itàlia
Flag of Italy.svg
Àlies Azzurri
Fundació 20 maig 1929
Emblema Corona de llorer sota
bandera d'Itàlia
País Itàlia
Federació Federació Italiana de Rugbi
Àrea social
Estadi Estadi Olímpic
(83.000 espectadors)
Localització Roma
Junta tècnica
Esport/disciplina rugbi a 15
Entrenador Conor O'Shea
Capità Sergio Parisse
Equipament
Primer
Segon
Marca Macron
Publicitat Crédit Agricole
Estadístiques
Primer partit internacional Espanya Guerra 1785-1931 Espanya 9 – 0 Itàlia Itàlia 1861-1946
(20 de maig de 1929)
Major victòria ITA Itàlia 104 - 8 Rep. Txeca CZE
(18 de maig de 1994)
Major derrota Sud-àfrica Sud-àfrica 101 – 0 Itàlia ITA
(19 de juny de 1999)
Més participacions Sergio Parisse (112)
Màximes anotacions Diego Domínguez (983)

Web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

La selecció de rugbi d'Itàlia representa el país a les competicions oficials. Està representada per la Federació Italiana de Rugbi, activa des de 1929. L'equip és conegut també com els «Azzurri» o «Els Gladiadors de Roma»

La selecció s'ha compromès a participar anualment al Torneig de les Sis Nacions, on s'enfronta a les millors seleccions nacionals europees: França, Gal·les, Anglaterra, Irlanda i Escòcia. Tots els partits del Torneig de les Sis Nacions que la Selecció Italiana de Rugbi juga com a local tenen lloc en l'Estadi Flaminio de Roma. Abans, fins a 1997, jugava al Campionat Europeu de Rugbi sota les seves diferents denominacions (Copa Europea, Copa de Nacions, Trofeu FIRA), i que va guanyar en la seva última edició en què va participar, al bienni 1995/97.[1] A més a més, des de la seva primera edició de 1987, Itàlia sempre ha estat present en la Copa del Món de Rugbi, competició en la qual no ha estat encara capaç de passar de la primera ronda de grups.

Itàlia va ingressar l'any 2000 al Torneig de les Cinc Nacions, transformant-ho en l'actual Torneig de les Sis Nacions, obtenint als últims anys victòries importants sobre Escòcia,[2] Gal·les,[3] i França.[4] Gràcies a l'entrada al torneig, actualment es troba als llocs d'elit del rànquing de la International Rugby Board, després del grup que comprèn els equips integrants del Torneig de les Sis Nacions, aquells del Torneig de les Tres Nacions, estant a un nivell similar que els equips oceànics.[5]

Des de gener de 2011, el director tècnic és el francès Jacques Brunel.

Història[modifica]

Els orígens del rugbi a Itàlia[modifica]

Una alineació de l'US Milanese de rugbi. Dret, a l'esquerra, Stefano Bellandi

El rugbi, alhora que el futbol, es va fer conèixer a Itàlia cap al final del segle XIX, portat pels britànics que feien escala al port de Gènova. La difusió massiva del joc, tanmateix, es va deure a l'obra d'un pioner italià emigrat a França, Stefano Bellandi:[6] nascut el 1892 en la província de Cremona, va haver de tornar a Itàlia per realitzar el servei i després de conèixer el rugbi a França es va entestar a difondre'l també a la seva pàtria.[6]

Amb l'ajut d'un amic francès que vivia a Milà, Bellandi va aconseguir posar en marxa una secció de rugbi dintre de la Unione Sportiva Milanese, club de futbol avui dia desaparegut, que en aquella època competiaen el campionat nacional amb els seus conciutadans de Football Club Internazionale Milanol'Inter -amb els que es fusionarien a la fi dels anys vint- i l'Associazione Calcio Milan.

A la primavera de 1910, a Torí, va tenir lloc un partit entre dos clubs de futbol no italians, el Servette de Ginebra, i el Sporting Club Universitaire de France, seguint les normes del rugbi. A partir d'aquest esdeveniment, va néixer el primer club de rugbi italià: el «Rugbi Club Torino». Però seria dissolt després d'un sol partit disputat contra la Unione Sportiva Pro Vercelli Calcio, club de futbol entre els més forts de l'època.

Encara que els inicis de l'esport a Itàlia es van produir a Torí, va ser a Milà on la nova disciplina va tenir el seu ple desenvolupament.[6] El primer partit de l'U.S. Milanese es va disputar en l'Arena Cívica de Milà el 2 d'abril de 1911 contra un equip francès, que es va imposar per 15-0.[7] Tal va ser l'entusiasme del públic que abans d'un any, a l'inici de 1912, l'equip milanès va organitzar un altre partit, a Vercelli, contra la U.S. Chambéry. Encara que en aquesta ocasió també va tindre una derrota, aquesta va ser de menor entitat -els francesos van guanyar 12-3-.[7]

El naixement de la Federació i de la Selecció Nacional[modifica]

Tan bon punt el conflicte va acabar, Stefano Bellandi intenta reactivar la disciplina: demana asil al Sport Club Itàlia, era amic del seu president Algiso Rampoldi, i amb la col·laboració d'alguns amics més, torna a posar dret un equip de rugbi que es fa conèixer el gran públic gràcies a la premsa; [8] el 26 de juliol de 1927 va ser finalment creat un «comissionat de propaganda» que va constituir el preludi del naixement d'una federació nacional que regulés l'activitat del rugbi, que aleshores ja estava difosa per tota la península -a part de Milà, també Torí, Udine, Roma, Nàpols i altres ciutats-.[9] Així doncs, el 26 de juliol de 1928 a Roma, veu la llum la Federació Italiana de Rugbi.

Escut de la Selecció Nacional dels anys 30.

La Selecció Nacional neix quasi al mateix temps que el primer campionat italià: el 20 de maig de 1929, a l'Estadi de Montjuïc de Barcelona, es va veure el partit contra la també debutant Espanya, estant l'àrbitre el francès Brutus. Els espanyols -de fet una selecció catalana oficialment vestida amb els colors -d'Espanya-,[10] es van imposar 9-0 i un any més tard, el 29 de maig de 1930, van tornar la visita en el que va ser el primer partit a casa d'Itàlia.

A Milà, els «Azzurri», que en aquella ocasió vestien encara samarreta gairebé tota blanca, van guanyar 3-0. Els jugadors d'aquella primera trobada a Barcelona van ser: Dondana, Cesani, Dora, Vinci II, Vinci III, Vinci IV, Modonesi, Balducci, Paselli, Raffo, Allevi, Barzaghi, Altissimi, Bottonelli, Bricchi. Roma i Milà es van dividir a parts iguals la representació: sis jugadors de la capital, inclosos els germans Vinci, d'altres de l'anterior U.S. Milanese (ara l'Inter) i Brescia va contribuir amb dos homes, però el capità Dondana, provenia del Michelin Torino, de Torí.[10]

Una alineació de la selecció italiana de 1933

Malgrat una polèmica de caràcter político-organitzatiu que va portar el naixement de la FIR, de la successiva reorganització radical com Federazione Italiana della Palla Ovale i, posteriorment per raons autàrquiques, com Federració Italiana de Rugbi, 11 als cinc anys successius la Selecció Nacional es va enfrontar a les seleccions més fortes d'Europa continental -les quatre britàniques de la IRB constituïen un grup a part), Txecoslovàquia -derrotada dues vegades, a Milà i Praga durant 1933-, Romania -victòria a Milà 7-0 eln 1934- i Catalunya -empat a 5 a Barcelona el 1934-. La primera derrota després del partit inicial, va tenir lloc a Roma el 1935 contra França que, fins a 1983, va ser l'únic equip d'alt nivell fora de la IRB i, fins a 1988, l'única de les participants al Cinc Nacions que va concedir a Itàlia «Test Match» oficials.

El 2 de juny de 1934, la FIR, la Federació Francesa de Rugbi i la Federació Alemanya de Rugbi van ser els estendards d'un front comú que propugnava la formació d'una federació internacional alternativa a la IRB, i van constituir a París, juntament amb altres federacions nacionals europees, la Federació Internacional de Rugbi Amateur o FIRA. La nounada associació va iniciar un torneig, originàriament anomenat «Trofeu FIRA» -que perdura com European Nations Cup-, un veritable campionat europeu de rugbi, en el qual Itàlia va participar fins al 1997.

Durant la Segona Guerra Mundial va continuar l'activitat tot el possible: el campionat italià es manté fins al 1943 i la selecció nacional va seguir endavant fins a maig de 1942; l'últim partit disputat abans de la llarga interrupció que va durar fins a la fi de 1948 va ser contra Romania a Milà. Durant el Feixisme italià, a pesar d'haver estat vist inicialment malament per ésser originàriament anglès, es decideix promoure-l a tots els nivells com a exemple de companys i espíritu de lluita;[11] Achille Starace, secretari del Partit Nacional Feixista, va sostenir que «El joc del rugbi, esport de combat, ha de ser practicat i àmpliament difós entre la joventut feixista». Un dels factors condicionants per al desenvolupament del rugbi a l'època de postguerra va ser aquesta mateixa politització de la disciplina, a la qual durant llarg temps se'l va etiquetar d'«esport feixista».[11]

Postguerra immediata[modifica]

«Maci» Battaglini, cinc vegades internacional entre les dues postguerres.

La tornada a la normalitat després de la guerra va ser per etapes: el campionat italià torna el 1946, l'activitat internacional, amb el Cinc Nacions el 1947, però la selecció italiana hauria d'esperar fins març de 1948 per tornar al terreny de joc: durant els 13 primers anys, 12 tècnics van ocupar la direcció tècnica, al ritme d'un a l'any de mitjana.

De fet, es tractava sovint de parelles o de tornades al càrrec, per exemple, el francès Julien Saby un dels artífexs del desenvolupament tècnic del rugbi a Itàlia, va tenir tres mandats, dels quals dos van ser fent parella amb un altre tècnic; el mateix Luigi Bricchi va ser tècnic vuit vegades, en sis d'elles al costat d'un o més col·legues.

L'any 1947 es va confiar l'equip a l'exjugador Tommaso Fattori, antic jugador de la Società Sportiva Lazio, del Rugby Roma Olimpic i l'Amatori Milano i futur tècnic del l'Aquila. Va dirigir a l'equip en dos partits, tots dos el 1948, contra França B (derrota a Rovigo 6-39) i contra Txecoslovàquia (victòria a Parma 17-0). Però les diferències entre el millor equip continental, França i Itàlia i alhora entre la mateixa Itàlia i els altres adversaris, eren manifestes: els "Azzurri" podien mantenir el ritme contra els altres equips, però no de guanyar als gals, ni tan sols quan aquests no presentaven la millor alineació. Malgrat el creixement del joc al triangle format per Treviso, Pàdua i Rovigo, ràpidament seguits per Nàpols, Roma, Parma i L'Aquila, la selecció no aconsegueix durant molt de temps ser competitiva fora de l'àmbit de La Copa de les Nacions/Trofeu FIRA, en la que sempre dominava França: fins a 1968 no es deixa escapar cap edició del torneig i, a més a més, era l'únic equip continental que anualment s'enfrontava amb els quatre britànics al Torneig de les Cinc Nacions.

A nivell continental, l'oponent principal d'Itàlia era, tanmateix, Romania, que havia vist com creixia el seu nombre de participants a partir de 1950 -eren 1.500 després de la guerra i 13.500, nou vegades més, a la fi dels anys 70-,[12] i que treien als «Azzurri» la plaça d'honor a La Copa de les Nacions, i fins i tot van ser capaços, per fi, de guanyar els francesos, cosa que els italians van aconseguir molts anys més tard.

Estava clar que només enfrontant-se amb els països més avançats podia el rugbi italià tenir una ocasió per créixer, i el 1956 es va organitzar una gira informal -no es podia considerar oficial, ja que no es va programar cap «test matx»- a Gran Bretanya: tres partits i tres derrotes per a Itàlia, contra els gal·lesos del Swansea (5-14) i del Cardiff Blues (2-8) i els londinencs Harlequins (14-15), que pel que es veu és una derrota més petita del que es temia; la gira es va repetir dos anys més tard i, a l'últim partit de la sèrie, després de dues derrotes contra el Contee londinès 3-9 i el Blackrock 8-18, Itàlia guanya 5-3 als irlandesos del Cork; pel que fa als «test matx» que es van disputar prop d'aquestes gires, tots van ser victòries contra Alemanya Occidental (12-3 el 1956, 8-0 el 1957 i 11-5 el 1960),[13]) Txecoslovàquia,[14] i Romania,[15] però contra França novament quatre derrotes (3-16 el 1956, 6-38 el 1957, 3-11 el 1958 i 0-22 el 1959).[16]

L'obscuritat a Europa[modifica]

Als inicis dels anys 60 la situació estava consolidada i així es manté pràcticament durant els següents 30 anys: els equips britànics fora del mapa, almenys pel que fa a seleccions nacionals, quedant com a referència França per a la resta d'Europa, que era l'única selección del continent que tenia permès competir anualment contra les quatre «Home Nation» i que per un altre costat estava immergida en La Copa de les Nacions. I després d'ells, Itàlia, regularment derrotada per França, i que lluitava per la segona plaça amb Romania. I tots dues, un graó per damunt de la resta dels equips europeus. Tanmateix, el 14 d'abril de 1963, Itàlia va estar a un pas d'interrompre la supremacia francesa: a Grenoble, al partit que va veure el debut de Marco Bollesan com a internacional, els italians guanyaven per 12-6 pocs minuts abans del final.

Un assaig transformat pels francesos (aleshores valien 5 punts) va posar el marcador 12-11, i un cop de càstig va remuntar el marcador al mateix final (12-14).[16] Tots els que aquell dia van veure esfumar-se aquell somni s'ha mantingut inesborrable l'actuació d'Elio Fusco, mig de melé de la selecció i del Partenope.[17]

Isidoro Quaglio, Director tècnic el 1977 durant dos partis

Aquesta empresa, frustrada per tan poc, semblava a tots el preludi d'un veritable salt de qualitat que encara no es produiria. L'any 1965, la FIRA decideix canviar el torneig europeu anomenant-lo Copa de les Nacions i estructurant-lo en divisions: Itàlia va ser enclavada en la 1a divisió del torneig a la temporada 1965/66, situant-se segona i perdent, com de costum, (0-21) contra França, al Stadio Dell'Arenaccia de Nàpols. Però va ser l'edició successiva, a la temporada de 1966-67, la que va frustrar les ambicions italianes de col·locar-se en un nivell superior: la selecció només va ser capaç de guanyar a la Selecció de rugbi de Portugal (6-3),[18] però perd 3-24 contra Romania i 13-60 contra França. A partir d'aquest moment i durant 28 anys, la federació francesa no en concedeix més als italians cap «Test Match» i només els enfrontava davant la selecció "B".

Però el més greu va ser que Itàlia, a causa d'aquests resultats, descendeix a la 2a divisió europea, per tant fora també dels partits importants, el que la porta a no participar en la Copa de les Nacions de 1967-68, decidint concentrar-se durant 1968 en alguns partits contra la selecció de Portugal (17-3),[18] i Alemanya occidental (22-14),[13] tanmateix, el partit contra Iugoslàvia de finals d'any (22-3), si va ser vàlid per a la 2a divisió de La Copa de les Nacions amb el que Itàlia va recuperar la seva posició en la màxima divisió per a l'edició successiva. La Federació Italiana va arribar a la conclusió que, amb la idea d'engrandir l'experiència internacional italiana, calia fer-la sortir d'Europa. El 1970 es va organitzar la primera gira oficial «azzurra», a Madagascar, amb Bollesan com a capità, se'n van jugar dos «Test Match» contra Madagascar el 24 i el 31 de maig, acabant tots dos amb victòria italiana.[19]

Tres anys més tard, l'experiència es va repetir, però aquesta vegada més extensa: la Selecció, sempre amb Bollesan de capità, va realitzar l'anomenat «Tour de l'Àfrica Meridional» a Sud-àfrica i Rhodèsia -com es deia, aleshores, a Zimbabwe-, per encarar-se amb diversos equips, entre ells un «Test Match» contra Rhodèsia en Salisbury (derrota 4-42),[20] però el més destacable va ser la victòria a Port Elizabeth 24-4 sobre els «South African Leopards», de fet la Selecció sud-africana «de color». La importància d'aquest «Tour», en què es veu per primera vegada al rugbi italià com protagonista d'una actuació prestigiosa en un país de llarga tradició, encara és reconeguda avui dia, tant és així que aquest viatge encara es veu com una pedra angular al rugbi nacional italià.[21]

L'època de les gires i la lenta recuperació[modifica]

En aquesta època, el torneig europeu canvia la seva denominació de Copa de les Nacions a Trofeu FIRA, estant Itàlia absent; però tornarà novament el 1971, encara que no seria fins al 1974 quan va competir en la màxima categoria. Sota el mandat del gal·lès Roy Bish, primer britànic després de John Thomas -seleccionador en un sol partit al principi de la selecció- que la dirigia, l'equip va acabar tercer al Trofeu FIRA 1974-75, demostrant grans avenços en el joc i resultats, amb l'empat 3-3 contra Romania, guanyadora del torneig i capaç pocs mesos abans de guanyar la totpoderosa França.

En aquests dos anys hi va haver dues gires per Gran Bretanya, en 1974 a Anglaterra -tres derrotes contra altres tantes seleccions locals de comtats- i el 1975 a Anglaterra i Escòcia -una victòria i dues derrotes, una d'elles a Newcastle upon Tyne, contra Anglaterra sub23 per 13-29-.[22] Darrere el segon lloc aconseguit en el Trofeu FIRA 1975-76, gràcies a la victòria contra Romania, a la fi de 1976 hi va haver un partit no oficial contra Austràlia a Milà, que els «Azzurri» van perdre amb un satisfactori 15-16;[22] aquesta victòria moral va alimentar grans esperances que es van esvair ràpidament amb el Trofeu FIRA 1976-77. El fracàs contra Romania va portar a la dimissió de Bish i l'arribada d'Isidoro Quaglio, internacional fins a la temporada anterior i un dels protagonistes de la gira de 1973. El 2 d'abril de 1977, Itàlia venç a Polònia 29-3,[23] però l'1 de maig següent va ser superada 0-69, per Romania,[15] la pitjor derrota italiana als següents 22 anys. El fracàs va provocar també la sortida del càrrec de Quaglio, solament dos partits i un mes després de la seva arribada.

Pierre Villepreux, director tècnic de l'any 1978 fins al 1981.

Va ser en aquest període quan els clubs del campionat italià van començar a incloure jugadors estrangers: una selecció, rebatejada com «XV del President», formada per 12 italians i tres estrangers militants a la Sèrie A -els sud-africans Dirk Naudè i Nelson Babrow i el francès Guy Pardiès-, es va enfrontar a la fi de 1977, a Pàdua, a la selecció de rugbi de Nova Zelanda en un partit sense la qualificació de «Test Match», però que va ser esperançador per la curta derrota (9-15); el 1978 la selecció va passar a les mans d'un jove tècnic que en aquell temps tenia 35 anys, el francès Pierre Villepreux, que el 24 d'octubre debutaria al banc «azzurro» en Rovigo portant a l'equip una convincent victòria per 19-6 contra Argentina.[24]

Entre els resultats dignes d'ésser esmentats d'aquest període també es troba l'empat a Brescia 6-6 contra Anglaterra sub23, el 16 de maig de 1979, i la derrota 12-18 contra el XV neozelandès en un partit sense validesa de «Test Match» disputat en Rovigo el 28 de novembre de 1979.[22] Villepreux va dirigir el 1980 una gira per Oceania i l'Amèrica del Nord; només es van disputar dos «Test Match», a Suva contra Fiji (derrota 3-16),[25] i a Avarua contra les Illes Cook (derrota 6-15),[26] entre els dos «Test» hi va haver un partit més rellevant, encara que no fos oficial, contra la selecció de rugbi de Nova Zelanda júnior a Auckland, perdent per 13-30.[22]

Una nova sortida sense «Test Match» va ser organitzada el 1981 a Austràlia: nou partits, dels quals es van vèncer set i se'n van perdre dos, un contra la selecció de Queensland, i l'altre contra l'equip que avui es coneix amb el nom de «Brumbies». El contracte de Villepreux va arribar a la seva fi, i l'equip va passar a les mans de la parella Pulli - Paladini, que van debutar al Trofeu FIRA 1981-82, amb un empat 12-12 en Moscou contra la selecció de l'URSS,[27] continuant amb una clara victòria contra Alemanya Occidental,[13] i una altra igualment convincent contra la selecció de Romania.[15] Per enèsima vegada, Itàlia perdria contra la selecció de França, però de tota manera es va assegurar la segona posició final. A l'edició de 1982-83, Itàlia va aconseguir també classificar-se per davant els seus eterns rivals francesos: de fet va ser segona amb tres victòries, un empat a 6 contra França en Rovigo i una derrota davant de Romania. El 1983-84, Itàlia es va col·locar tercera per diferència de punts amb Romania, -amb tres victòries i dues derrotes cadascuna-.

Entre els anys 70 i 80 va ser un dels millors períodes, pel que fa a resultats i creixement a nivell internacional, del primer mig segle de vida de la selecció italiana: el cim d'aquests progressos va ser el primer partit oficial contra una selecció de la International Rugby Board: a Rovigo, al Stadio Mario Battaglini, el 22 d'octubre de 1983, la selecció de rugbi d'Austràlia surt al camp per enfrontar-se als «Azzurri». El partit va acabar 29-7 a favor dels «Wallabies»,[28] amb cinc assaigs contra un d'italià de Gianni Zanon, convertit per Stefano Bettarello. Més enllà de la derrota el partit té encara el valor, per al rugbi italià, de ser el primer pas cap a l'entrada al club dels grands de la IRB.[29]

La Copa del Món[modifica]

Article principal: Copa del Món de Rugbi

El 22 de març de 1985 a París, la IRB, per contrarestar el risc, fomentat per un productor televisiu australià, del naixement d'una competició internacional professional paral·lela a l'activitat oficial amateur,[30] decideix crear un banc de proves comú per a totes les seleccions, per tal d'establir un rànquing que anés més enllà de les gires anuals. Neix així la Copa del Món de Rugbi, pensada inicialment com una competició reservada a les federacions inscrites en la International Rugby Board (IRB) però que va ser ampliada als països emergents per iniciativa del president de la Federació Francesa de Rugbi, Albert Ferrasse, que va condicionar així el seu vot favorable a la creació de la competició.[31] Itàlia l'ampliació la va afectar directament perquè era una de les vuit federacions inicialment invitades a la primera edició,[30] va intensificar la seva activitat internacional d'alt nivell: ara que l'existència d'una competició oficial de nivell mundial constituïa una data ineludible per a tothom, tant per a les seleccions de la IRB -les quatre britàniques, la d'Austràlia, la de Nova Zelanda i la de França, que havia entrat el 1978- com per a aquelles que aspiraven a entrar. Itàlia mateixa estava en aquest moment en tràmits d'adherir-se a la IRB, organisme on va ser admesa oficialment el 1987 i, des de 1991, també amb dret a vot. L'organització de la primera edició, programada per a 1987, va ser assignada conjuntament a Austràlia i Nova Zelanda, d'altra banda, les dues federacions més interessades en la seva creació.

Després de la votació de París van ser els anglesos els primers d'organitzar un partit contra els «Azzurri», però encarra no era un «Test Match»: 29 anys més tard Itàlia tornava al prestigiós estadi de Twickenham, però perdria 9-21 contra la selecció d'Anglaterra B; poc després, al juny, tenen lloc dos «test» contra Zimbabwe amb altres tantes victòries, 25-6 en Bulawayo i 12-10 una setmana més tard en Harare.[32]

El 22 de maig de 1987 és una data històrica per al rugbi i també per a Itàlia: es tracta del dia de la inauguració de la primera Copa del Món de Rugbi, i allà estava la selecció «azzurra», dirigida des de la banqueta per Marco Bollesan, enfrontant-se en Auckland contra l'equip local neozelandès, una mica impensable fins aleshores: com era d'esperar, els «All Blacks» van guanyar, i àmpliament, imposant-se 70-6;[33] encara que el rugbi italià estava en creixement, la diferència amb les millors seleccions del món era encara gran, i els detalls del resultat serveixen per mostrar la diferència de les prestacions: contra el cop de càstig i el «drop» marcats pels italians, els «All Blacks» van anotar 12 assaigs -que en aquell temps valien 4 punts cadascun-, dels quals 8 van ser transformats, i dos cops de càstig. Itàlia va confiar bona part de les possibilitats de classificar-se per a quarts, després de la derrota 16-25 contra l'Argentina que es va produir després d'un partit semblant pel que fa al joc a la mà-dos assaigs, un d'ells transformat en cada part- però on els sud-americans van ser superiors en el joc al peu -cinc cops de càstig contra dos italians-,[24] a l'últim partit contra Fiji que va ser guanyat 18-15;[25] però, per la diferència d'assaigs desfavorable respecte als oceànics, va ser aquesta última selecció la que es classificaria en compte d'Itàlia i l'Argentina.

Bollesan va deixar la banqueta a la fi de 1988 i va ser substituït per Loreto Cucchiarelli, que només va durar set partits, però caracteritzats per tres «Test Match» importants: una derrota contra Austràlia a Roma el 3 de desembre,[28] després el 31 de desembre, a Dublín, el primer partit oficial contra la selecció d'Irlanda -derrota 15-31, amb 5 assaigs a 1 per als irlandesos-,[34] i una altra derrota a Buenos Aires 16-21, el 24 de juny de 1989 contra l'Argentina, partit que una altra vegada més va ser semblant a la mà, però que es va perdre amb el peu -un assaig i quatre cops per part dels «azzurri» contra un assaig i cinc cops dels «Pumes»-.[24]

Una altra demostració més de la creixença del rugbi italià i del respecte adquirit en l'àmbit internacional, va ser la crida dels «Barbarians», el prestigiós club anglès de seleccionats, al primer italià: Stefano Bettarello que, a les gires de nadal de 1987 i 1988, va ser alineat quatre vegades, marcant 43 punts. Durant 9 anys, Bettarello roman com l'únic italià invitat per formar part del club blanquinegre.

Des d'aquell moment l'activitat internacional portada a terme per Itàlia, a l'igual què de la resta de les federacions, es va remodelar d'acord amb la freqüència cada quatre anys de la Copa del Món i, des del punt de vista tècnic, de la necessitat d'intensificar els enfrontaments contra els equips més representatius de la International Rugby Board. A la Copa del Món de 1991 que va tenir lloc a Anglaterra, va acudir una Itàlia, dirigida pel francès Bertrand Fourcade, que es va enfrontar en la primera fase amb els Estats Units, Anglaterra -estant el primer «Test Match» oficial entre tots dos- i Nova Zelanda; va vèncer el primer partit 30-9,[35] van perdre segons el previst els altres dos, 6-36 contra Anglaterra,[36] i amb un més que honorable 21-31 contra Nova Zelanda; es tracta encara del millor resultat contra els «All Blacks».[33]

Georges Coste i la conquesta d'Europa[modifica]

Després de Fourcade, li va arribar el torn |a un altre francès, Georges Coste, que es va proposar seguir pel mateix camí imposat pel seu predecessor, sobretot al que es referia al joc dels tres quarts, que encara no havien assolit el nivell de la davantera. Amb el nou tècnic es van arrencar inicialment quatre victòries, totes al Trofeu FIRA 1992/94, entre elles una de gran prestigi: l'11 de novembre de 1993, a Treviso, van derrotar 16-9 a França. Encara que no fos un veritable «Test Match», el senyal va ser molt positiu, perquè encara que no guanyessin el campionat, el van acabar empatats a punts amb els francesos, encara que aquests tenia una millor diferència de punts. A l'estiu de 1994 l'equip comença una gira per Austràlia: dues derrotes que, tanmateix, van assenyalar un gran pas endavant atès que van ser amb marcadors ajustats davant la gran entitat de l'adversari; la primera va ser a Brisbane 20-23 amb dos assaigs a un per als «Wallabies» i la segona a Melbourne 7-20, amb un assaig per a cada equip, però cinc cops de càstig per als australians enfront de dos per als «Azzurri».[28] El 12 d'octubre del mateix any, té lloc el primer «Test Match» contra una altra selecció del Cinc Nacions, Gal·les: a Cardiff els britànics van guanyar 29-19.[3]

Els progressos aconseguits en disputar aquests partits d'alt nivell van ser evidents: a Treviso, el 6 de maig de 1995, Itàlia derrota per primera vegada en un «Test Match» a una selecció històrica britànica, la selecció d'Irlanda, 22-12.[34] Al Mundial del 95 a Sud-àfrica, que es va organitzar allà per celebrar el seu retorn a la comunitat internacional després de l'apartheid, Itàlia cau eliminada a la primera fase, amb una derrota previsible contra Anglaterra, per 20-27,[36] i contra un equip a l'abast dels «Azzurri», la selecció de Samoa, que al partit de debut venç als italians 42-18,[37] el que fa inútil la prestigiosa victòria contra Argentina a l'últim partit del grup.

Però mentre que l'acostament a les millors seleccions europees seguia, encara que fos lentament, la diferència amb les de l'hemisferi sud era encara enorme: a la tardor de 1995 Nova Zelanda, a l'Estadi Renato Dall'Ara de Bolonya, va passar per damunt d'Itàlia 70-6 amb 10 assaigs marcats per nou jugadors distints;[33] encara més, poques setmanes més tard a l'Estadi Olímpic de Roma, Sud-àfrica, la recentment campiona del món, al primer «Test Match» concedit als «Azzurri», venç 40-21, això sí, només aconseguint un assaig més que els italians (3 a 2).[38]

A la fi de 1995 Itàlia s'havia trobat almenys en una ocasió amb tots els equips del Torneig de les Tres Nacions -sense aconseguir victòries- i quatre del Cinc Nacions, amb una victòria. Solament Escòcia encara no s'havia enfrontat oficialment als «Azzurri», encara que posteriorment seria derrotada a Rieti a començaments de 1996 en un partit no considerat «Test Match» perquè l'equip britànic es va presentar amb «l'equip B». El primer «Test Match» de 1996 va ser a Cardiff: els gal·lesos guanyaven el descans per 28-3, però un parcial italià de 23-3 en vint-i-cinc minuts del segon temps va portar el marcador final a 31-26, resultat que va constituir la base per iniciar a parlar seriosament de l'admissió al Cinc Nacions, una mica impensable, encara que fos cinc anys abans.[39]

1996 va ser un any important per al rugbi mundial: la IRB obre a l'agost el camí cap al professionalisme d'un esport que, fins aleshores, era sota sospita amb alguns «premis» als jugadors i d'altres formes més o menys ocultes de pagament; la FIRA deixa de ser l'associació alternativa a la IRB per convertir-se en la filial europea, i de la mateixa manera totes les organitzacions continentals; Giancarlo Dondi va ser elegit president de la federació italiana i com primer pas per reactivar el lloc del rugbi italià i de la selecció, va començar a posar damunt la taula, a seus internacionals, la idea de la presència permanent d'Itàlia en un torneig d'alt nivell, de forma especial el Cinc Nacions.[10][40] Per reforçar la seva posició internacional, els resultats que es van aconseguir al llarg de l'any: al cap l'aconseguir tots els punts al Trofeu FIRA 1995/1997, competició que els «Azzurri» havien estat més a prop d'aconseguir, fins al punt que la federació es comporta com els francesos i van enviar l'equip de promeses a derrotar a Polònia, ja que Itàlia -com França, que aleshores encara es trobava immergida en el Cinc Nacions i en el Trofeu FIRA-, orientada als grans torneigs com la Copa Mundial de Rugbi, necessitava enfrontar-se als equips més acostumats a competir al més alt nivell.

Una vegada acabada la formalitat del Trofeu FIRA, amb la victòria 64-3 contra la selecció de Portugal,[18] per als italians va ser dens pel que fa a partits rellevants. A part del partit esmentat abans contra Gal·les, la resta de la temporada només veurà adversaris de nivell: novament la selecció de Gal·les el 15 d'octubre a l'Estadi Olímpic de Roma (derrota 22-31),[3] derrota també a Pàdua 18-40 contra Austràlia,[28] també derrota (21-54) a Twickenham contra Anglaterra,[36] i debut, finalment, a Murrayfield amb un 22-29, rebut per part de la selecció d'Escòcia,[2] completant així el grup de rivals d'alt nivell als quals s'havia enfrontat la selecció italiana en, almenys, un «Test Match».

1997 va ser l'any en el qual Itàlia comença la collita de tot allò sembrat als deu anys anteriors: al primer «Test Match» de la temporada, el 4 de gener, els «Azzurri» van derrotar a Lansdowne Road a Dublín a Irlanda 37-29,[34] resultat que només descriu parcialment l'esdevenir del partit: Itàlia aconsegueix quatre assaigs enfront d'un solament dels irlandesos, que van reduir la diferència gràcies a vuit cops de càstig. L'heroi del partit va ser Diego Domínguez, autor de 22 punts -un assaig, quatre transformacions i tres cops de càstig-; els altres encarregats d'anotar els assaigs van ser dos de Paolo Vaccari i un de Massimo Cuttitta.

És aleshores quan arriba el dia de la final del Trofeu FIRA entre les seleccions d'Itàlia i la de França, que havien guanyat tots els partits dels seus respectius grups, també de vegades portant a equips menors tant França com Itàlia. L'entrenador de França era Jean-Claude Skrela, ajudat per l'exdirector tècnic de la selecció italiana Pierre Villepreux. El president de la Federació Francesa, Bernard Lapasset, per una promesa feta temps enrere a Giancarlo Dondi, convoca per al partit la selecció millor, la que acabava de guanyar el Cinc Nacions de 1997 amb el Grand Slam amb el que ho reconeix com «Test Match» oficial.[41] Tenint en compte l'alternança de les seus, aquest any el partit té lloc a casa dels francesos: després d'haver jugat a Auckland, a Brisbane i a Melbourne, a l'Arms Park de Cardiff, a Murrayfield d'Edimburg, a Lansdowne Road i finalment a Twickenham, Itàlia seria encara allunyada del Parc dels Prínceps de París, on França disputava els seus partits del Cinc Nacions. La seu escollida seria l'Estadi Lesdiguières de Grenoble. El 22 de març de 1997 es produeix l'últim acte del Trofeu FIRA, i Itàlia, contra tot pronòstic, s'imposa 40-32.[1]

Als partits de finals de 1997 i principis de 1998, Itàlia perd a Bolonya 31-62 contra Sud-àfrica,[38] però abans de nadal, novament a Bolonya, Itàlia derrota 37-22 a Irlanda,[34] i al gener de 1998 a Escòcia 25-22.[2] I entre aquestes dues importants victòries, va tenir lloc la decisió més important per al rugbi italià: el consell del Cinc Nacions, reunit a París el 16 de gener de 1998, decideix incloure a Itàlia al torneig a partir de l'any 2000, convertint-se així en el Torneig de les Sis Nacions.

Cap al Sis Nacions[modifica]

Encara en quedaven dos anys per al Sis Nacions de l'any 2000, i calia classificar-se per al Mundial del 99: al novembre de 1998 Itàlia va ser inclosa a Huddersfield en un grup classificador de tres equips, amb Holanda i amb els anglesos com a locals, estant suficient ser segon per classificar-se; després de la més que previsible victòria enfront dels holandesos (67-7),[42]) igualment previsible la derrota contra els anglesos (15-23),[36] amb un assaig de Troncon anul·lat per l'àrbitre i, un altre irregular anglès concedit. Malgrat tot, es va aconseguir el bitllet per al Mundial que es disputaria a Gal·les a l'any següent, i es va realitzar una preparació amb adversaris de nivell: derrota a l'inici de l'any contra França a Gènova (24-49), i diverses derrotes consecutives: a Murrayfield enfront d'Escòcia (12-30),[2] a Treviso contra Gal·les (21-60),[2] a Lansdowne Road enfront d'Irlanda (30-39).[34] A més a més,en ple caos organitzatiu per les diferències entre Georges Coste i la Federació, i els clubs que rebutjaven cedir als seus jugadors a la selecció -darrere el nou estatus de professionals els jugadors es convertien en patrimoni econòmic de les societats a les quals pertanyien-,[43] es va realitzar la gira per Sud-àfrica: va ser una expedició desastrosa, que va suposar un 3-74 al primer partit contra els «Springboks» a Port Elizabeth, i un humiliant 0-101 una setmana més tard a Durban, la pitjor derrota a la història del rugbi internacional italià.[38] Donada la situació insostenible, l'entranador Coste deixa la selecció i l'equip passa a les mans del seu segon, l'exinternacional Massimo Mascioletti. Aquest tindria la responsabilitat de dirigir a l'equip durant el Mundial de 1999. A la primera fase, novament s'enfronten a Anglaterra, però a més a més ho farien a Nova Zelanda i Tonga. Itàlia realitzaria el pitjor Mundial de la seva història: derrota 7-67 davant els anglesos, van perdre també davant de Tonga 25-28 i van tancar la participació amb un 3-101 davant els neozelandesos.[33]

Itàlia en primer nivell[modifica]

Article principal: Torneig de les Sis Nacions

L'entrada d'Itàlia en el torneig de les Sis Nacions coincideix també amb una profunda reestructuració del rugbi europeu: la FIRA va canviar de nom FIRA-AER; Itàlia i França abandonen definitivament el torneig continental, que passa a denominar-se des del 2000 European Nations Cup, quedant reservat per als equips de menor nivell, oficialitzant així l'ascensió d'Itàlia entre els sis millors països europeus.

Després del Mundial, també Mascioletti va deixar la banqueta «azzurro», que va ser ocupat per l'exinternacional neozelandès Brad Johnstone.[44] Va ser l'encarregat de dirigir a la selecció en el seu primer Sis Nacions, i el debut va ser d'allò més esperançador: el 5 de febrer de 2000, al Stadio Flaminio de Roma, Itàlia derrota a Escòcia 34-20,[2] i així aconsegueix evitar la «Cullera de fusta» a l'any del debut. Després d'aquella victòria inicial, van seguir 14 derrotes consecutives, els quatre partits restants d'aquest any 2000 i les edicions de 2001 i 2002 en blanc.

Malgrat tot, els intents de Johnstone, que heretava un equip nascut de la tradició de rugbi francès,[45] d'impartir als «Azzurri» una disciplina a l'estil anglosaxó,[46] van ser vistos per personatges històrics com a Marco Bollesan, exjugador, exseleccionador i dirigent de la federació, com a negatius per als jugadors italians i com si fos una decisió equivocada.[47]

A la tardor de 2001 a Johnstone se li va unir un altre «All Black», John Kirwan, que com a jugador havia guanyat el Mundial de 1987 i que havia jugat diverses temporades a Itàlia.[48] Després d'alguns mesos de direcció conjunta, i després del Sis Nacions 2002 que va acabar amb una altra nova «Cullera de fusta», Johnstone va ser acomiadat i Kirwan es va quedar com a director tècnic titular. Aquest va posar en evidència ràpidament els punts en què caldria treballar, de forma especial en el que es referia a la mentalitat perdedora que feia que els jugadors es consideraven ja derrotats, abans de sortir al terreny de joc, davant aquests rivals de major entitat relativa.[49]

Al que restava de 2002, Kirwan va portar endavant a l'equip amb bons resultats en la classificació pel Mundial 2003 d'Austràlia (victòries davant d'Espanya 50-3 i Romania 25-17,[15] però amb resultats més dubtosos als «Test Match» amb els equips d'alt nivell: 10-64 a Hamilton contra els «All Blacks» i, la sessió tardorenca, 6-36 davant la selecció Argentina a l'Estadi Flaminio,[24] i 3-34 contra la d'Austràlia al Stadio Luigi Ferraris de Gènova.

Al torneig de les Sis Nacions de l'any 2003, Itàlia aconsegueix la seva segona victòria a Roma contra la Selecció de rugbi de Gal·les (30-22),[3] novament a la primera jornada. A diferència d'aquella de tres anys abans, la victòria del 2003 va ser útil per desplaçar a Itàlia de l'últim lloc, que va anar a parar per als gal·lesos, que aquests anys van obtenir la «Cullera de fusta». El recorregut després del Torneig de les Sis Nacions 2003 no va ser encoratjador: derrota a l'agost al Murrayfield Stadium (15-47) contra Escòcia,[2] i a Limerick contra Irlanda (6-61).[34]

A la Copa del Món de l'any 2003, disputada a Austràlia, després de la previsible derrota per enèsima vegada davant els «All Blacks» (7-70),[33] es van aconseguir les victòries davant de Tonga (36-12),[50] i la selecció de rugbi del Canadà (19-14),[51] pel que el partit davant de la selecció de rugbi de Gal·les es va convertir en decisiu per al pas a quarts de final,[3] i per als italians es va esfumar novament l'objectiu de passar de ronda, encara que això sí, ja es veia com un objectiu menys impensable que en edicions anteriors.

Encara que en el torneig de les Sis Nacions del 2004, Itàlia va tornar a evitar la «Cullera de fusta», que va anar a parar a Escòcia, que va caure derrotada pels italians en la tercera jornada, a la resta de la temporada els «Azzurri» només van realitzar «Test Match» de mitjà nivell,[derrota davant de Romania, victòria front el Japó, Canadà i els Estats Units i un altre partit tancat amb una derrota davant de Nova Zelanda (10-59).[33]

Inici de partit d'Escòcia-Itàlia a Murrayfield, Torneig de les Sis Nacions de 2007.

La «Cullera de fusta» en el Sis Nacions del 2005, va costar el càrrec de director tècnic a Kirwan, que, a l'abril, va ser substituït pel francès Pierre Berbizier, antic mig de melé internacional.[52] Aquest es posa com principal objectiu tornar al rugbi italià als seus orígens, fill de la difusió del rugbi per Europa per part dels francesos,[45] i cercar el desenvolupament d'un estil de joc característic propi.[53]

La resta de 2005 va ser intensa pel que fa als «Test Match»: sis partits, dels quals tres contra Argentina, dos a la temporada estiuenca a Sud-amèrica (derrota a Salta 21-35 i victòria a Córdoba 30-29, primera que aconseguien els italians en terreny dels «Pumes»,[24] i un a la tardor (derrota a casa, a Gènova per 22-39). I també va jugar contra Austràlia (21-69) a Melbourne,[28] la selecció de Tonga a Prato (48-0),[50] i la selecció de rugbi de Fiji a Monza (23-8).[25]

El Sis Nacions del 2006 veu una altra vegada a Itàlia a l'últim lloc, però per primera vegada els italians empaten un partit del torneig i, el que és estadísticament més notable, ho va fer fora de casa, a Cardiff contra Gal·les (18-18).[3] Una altra dada molt rellevant va ser la diferència de punts obtinguda pels «Azzurri» (- 53), la millor des que iniciés la seva participació en el torneig, superior en 32 punts respecte a la millor obtinguda fins aleshores (- 85 al 2003) i quasi la meitat de les aconseguides en les altres edicions (- 122, -101, -113, -110 y -103). Els «Test Match» d'aquell any van tenir lloc en la temporada tardorenca al Stadio Flaminio contra Austràlia -una derrota convincent 18-25),[28] després d'un partit que els «Azzurri» dominaven 15-13 al descans- i contra l'Argentina (derrota per 16-23).[24] La resta de partits van ser victòries davant del Japó, Portugal, Rússia i el Canadà.

La selecció de Pierre Berbizier va començar a recollir els fruits del llarg treball durant el torneig Sis Nacions del 2007: dura derrota en el debut davant de França 3-39,[16] però Itàlia es va recuperar i a la jornada següent al Twickenham Stadium als anglesos en un partit agònic que va acabar amb la derrota per 7-20,[54] reconegut pels propis anglesos, oferint una prestació capaç de crear molts problemes a l'equip anglès, segons el director tècnic Brian Ashton gràcies a la falta de pressió sobre els italians, però, sobretot, en paraules del capità Phil Vickery, a una davantera enèrgica de l'equip de Berbizier.[55]

A la següent jornada Itàlia aconsegueix la primera victòria a domicili a la seva breu història en el Sis Nacions: a Murrayfield, en Edimburg, als 6 minuts de joc ja guanyaven 21-0, gràcies a tres assaigs de Mauro Bergamasco als 19 segons de partit, d'Andrea Scanavacca als 3 minuts i de Kaine Robertson als 6, tots transformats pel mateix Scanavacca, autor al partit d'altres 9 punts en cops de càstig. El resultat final va ser 37-17 després d'un assaig quasi al final d'Alessandro Troncon, transformat per Scanavacca. A la sortida de l'equip del camp, aquest li va tributar un llarg aplaudiment.[56]

Una fase de l'Escòcia - Itàlia 18-16, en el Mundial del 2007

Però els italians no es van quedar per aquí. Dues setmanes més tard, a la quarta jornada del torneig, rebien a casa Selecció de rugbi de Gal·les i, al final d'un partit molt lluitat sempre liderat per l'equip britànic fins pocs minuts abans del final, Mauro Bergamasco va aconseguir l'assaig que significava el triomf: 23-20 i segona victòria consecutiva en el Sis Nacions.[57]

L'equip que va ser a França a disputar el Mundial del 2007 tenia fundades esperances d'assolir els quarts de final, objectiu principal dels italians que mai abans s'havia aconseguit: el grup de cinc en què va quedar enquadrat l'equip estava format per Nova Zelanda, Romania, Portugal i Escòcia: a la pràctica quedava un lloc, descomptant el primer lloc per als «All Blacks», que haurien de disputar-se Escòcia i Itàlia. El debut a Marsella contra els neozelandesos va ser dur, amb la derrota 14-76,[33] però amb la il·lusió de dos assaigs realitzats i una tercer posteriorment anul·lat per l'àrbitre. Després, una soferta victòria (24-18) contra Romania,[15] i després sense descans, una altra contra Portugal. L'últim partit, en el Stade Geoffroy-Guichard de Saint-Étienne (Loira), va ser el decisiu, i Itàlia va tenir possibilitats de guanyar-ho: amb els escocesos per davant 16-18,[2] quasi al final, David Bortolussi va fallar el cop de càstig que hauria pogut donar avantatge als «Azzurri» i probablement la victòria i la classificació.

Berbizier, que ja havia anunciat el final de la seva fase després del Mundial,[58] va deixar el càrrec el 30 de setembre de 2007, un dia de després de la derrota contra la selecció de rugbi d'Escòcia.[59]

Cap al Mundial del 2011[modifica]

Una fase del «Test Match» Italia - Nova Zelanda a Pàdua, 8 de novembre de 2008

Per als quatre anys que faltaven per al Mundial de 2011 de Nova Zelanda, la Federació Italiana de Rugbi va posar en el càrrec de director tècnic l'1 de novembre de 2007 a l'exjugador sud-africà Nick Mallett,[60] que ja havia estat entrenador dels «Springboks» que van infligir la famosa derrota 101-0 de Durban de 1999. L'equip ja està classificat per a la VII Copa del Món en haver quedat entre els 12 millors de l'edició anterior -els vuit quart-finalista més els millors tercers de cada grup-. La primera prova per a l'equip de Mallett va ser el Sis Nacions 2008, amb un debut positiu davant d'Irlanda a Croke Park, Dublín -derrota 11-16 amb un assaig per a cada un i una transformació i un cop de càstig d'avantatge per als irlandesos-,[61] que va ser el preludi a una derrota a casa davant d'Anglaterra per 19-23, una gran ocasió perduda en tant que va ser fruit més de les errades italianes que de les habilitats angleses.[62]

En aquell punt, després de dos partits, Mallett havia posat en pràctica el programa que havia anunciat la federació en el moment d'assumir el càrrec: donar una oportunitat als joves jugadors italians criats als planters nacionals. Així es pot entendre la utilització des del principi a la fi del partit contra Selecció de rugbi de Gal·les de dos jugadors del Benetton Rugby Treviso, el mig d'obertura Andrea Marcato, pràcticament el seu segon debut amb la selecció, atès que l'únic partit disputat va ser el 2006, i l'ala Alberto Sgarbi, que havia debutat a l'anterior partit contra els anglesos substituint un company.[63] Malgrat la derrota a Cardiff (8-47) davant d'una potent Gal·les, que a la fi guanyaria el Grand Slam, la mateixa línia es va mantenir també al Stade de France a Saint-Denis contra França: resultat final de 13-25, que pocs minuts abans del final era 13-18 -amb 8 punts de Marcato-.[64] Al final, a Roma, en l'última jornada del torneig, victòria 23-20 davant d'Escòcia que encara que no va servir per evitar l'última plaça, sí que va servir per no tindre la quarta «Cullera de fusta» després de les de 2001, 2002 i 2005.[65])

Una fase del partit Itàlia - Gal·les, torneig de les Sis Nacions de l'any 2009.

A la resta del 2008 Itàlia va fer una minigira per l'hemisferi Sud amb dos «Test Match», el primer contra la selecció de rugbi de Sud-àfrica el 21 de juny a Ciutat del Cap -amb derrota 0-26 considerada satisfactòria vist el caràcter i la intensitat defensiva, mentre que al bàndol contrari es van veure grans crítiques als Campions del Món, tant en premsa italiana com sud-africana-,[66][67] i el segon el 28 de juny a Córdoba contra la selecció de rugbi de l'Argentina, veient-se novament el catxet d'Andrea Marcato, que va transformar en el minut 80 un assaig realitzat per Leonardo Ghiraldini i que va suposar el 13-12 per als «Azzurri».[68]

Al novembre se'n van jugar tres «Test Match,» el 8 a Pàdua contra Austràlia -derrota 20-30 als últims minuts després d'arribar a estar Itàlia en empat 20-20-,[69] el 15 a Torí una altra vegada davant de l'Argentina (derrota 14-22 deguda a proves no convincents en la defensa italiana, aprofitades pels «Pumes»,[70]) i el 22 a Reggio de l'Emília contra els Pacific Islanders -nova derrota per 17-25 fruit d'un primer temps mancat de concentració que va acabar 10-22-.[71]). Després d'aquests partits Itàlia, que al juny havia aconseguit ascendir a la 10a posició del rànquing IRB, va tornar a caure a l'11è lloc amb el qual havia començat l'any.

Si el final del 2008, amb tres derrotes a les gires de la tardor, no va ser gaire encoratjador, el 2009 es va convertir en un any per oblidar. El primer partit seria l'inaugural del Sis Nacions 2009 el 7 de febrer a Twickenham davant d'Anglaterra: Itàlia patiria una derrota humiliant, no tant al resultat (36-11) com a la sensació que el The Times reflecteix com La pitjor Itàlia des de la seva entrada al Sis Nacions el 2000.[72] La segona jornada, aquesta vegada davant d'Irlanda al Flaminio, va oferir una altra derrota per 9-38,[34] on es va criticar l'escassa preparació física i mental dels «Azzurri» en anar guanyant 9-7 al descans.[73] El següent partit també es va saldar amb una derrota, davant de la selecció d'Escòcia per 26-6,[2] en un partit en què els italians van jugar a un mal nivell que els portava directes a la seva 4a «Cullera de fusta».[74] El quart partit, contra Gal·les a Roma, va ser el millor del torneig dels italians, que van tenir oportunitat de guanyar fins a l'últim minut, gràcies a un gran partit del capità Sergio Parisse i a un Andrea Marcato que va anotar els cinc cops de càstig xiulats; desgraciadament, al final 15-20 per als gal·lesos.[75] El cinquè i últim partit es va saldar amb la confirmació del pitjor any d'Itàlia al torneig de les Sis Nacions en caure derrotats per 8-50 al Flaminio per la selecció de rugbi de França,[16] el que va portar el president de la Federazione Italiana Rugbi, Giancarlo Dondi, a dir que «sort que s'ha acabat aquest torneig».[76] Itàlia perdria un lloc més al rànquing de la International Rugby Board el 2 de març, caient fins a la 12a posició.[77]

Aspecte de les grades de l'Estadi Giuseppe Meazza durant l'Itàlia - Nova Zelanda del 14 de novembre de 2009

El mes de juny, durant la gira estiuenca a terres australianes i neozelandeses, els «Azzurri» recullen tres derrotes: el 13, a Canberra, per 31-8 i el 20 a Melbourne 34-12,[28] tots dos contra Austràlia, i el 27 a Christchurch 27-6 contra els «All Blacks».[33]

Les gires de tardor dels equips de l'hemisferi Sud van començar de manera espectacular per a Itàlia: el 14 de novembre, amb la selecció de rugbi de Nova Zelanda com a contrincant, s'aconsegueix una fita per al rugbi italià, omplir amb 80.018 aficionats l'Estadi Giuseppe Meazza de Milà -en aquest cas el resultat és allò de menys, amb la treballada victòria All Black per 6-20-.[78] El segon partit d'aquesta gira va tenir lloc a Udine el 21 de novembre, amb la derrota per 10-32 contra una Selecció de rugbi de Sud-àfrica,[38] que venia de perdre els anteriors tres partits de la gira enfront de França i els equips anglesos dels Leicester Tigers i els Saracens.[79] Per fi, el 28 de novembre, a Ascoli, es trencaria la mala ratxa de tretze derrotes consecutives -Itàlia no guanyava un partit des de la victòria sobre Argentina el 28 de juny de 2008-, en vèncer el conjunt italià a Samoa per 24-6.[80]

El 2010 començava amb l'absència del capità Parisse lesionat de gravetat i amb el primer partit del Sis Nacions enfront dels campions de l'any anterior, Irlanda. El partit disputat el 6 de febrer a Croke Park, Dublín, no va tenir gaire història: victòria còmoda dels irlandesos 29-11.[81] La segona jornada, contra Anglaterra, es va jugar el 14 de febrer al Flaminio, i l'equip italià va mantenir l'empat fins al minut 45, quan Matthew Tait va aconseguir l'assaig que desequilibraria el partit i acabaria 12-17, la derrota més ajustada d'Itàlia enfront d'Anglaterra -única selecció europea que no ha estat derrotada mai pels transalpins-.[82] El treball dels italians va tenir els seus fruits al partit davant d'Escòcia del 27 de febrer, amb la victòria, molt treballada en defensa, 16-12, gràcies a un assaig de Pablo Canavosio i els punts al peu de Mirco Bergamasco.[2] Amb aquesta victòria s'aconseguia evitar la «Cullera de fusta» davant els rivals favorits del Sis Nacions, Escòcia, als quals han guanyat en cinc ocasions, una d'elles a domicili.[83]

Els dos partits restants del Torneig de les Sis Nacions del 2010, van tenir un desenvolupament i resultat similars davant de França, el 14 de març a París, i Gal·les, el 20 de març a Cardiff: Itàlia dominada de principi a final (46-20) i (33-10) respectivament.[84][85]

Al mes de juny, Itàlia va viatjar a Sud-àfrica per enfrontar-se en dues ocasions amb els Springboks. El primer partit es va jugar el 19 de juny en el Puma Stadium de Witbank: derrota per 29-13, la més petita derrota de la història contra els sud-africans, amb un assaig de Sergio Parisse el dia de la seva reaparició i dos cops de càstig de Mirco Bergamasco;[86] el segon partit va ser tot diferent, atès que els «Springboks», després de les crítiques rebudes del partit anterior, no van tenir pietat i van vèncer el 26 de juny a Londres] per 55-11.[87]

Les gires tardorenques de novembre van portar un panorama similar a les d'altres anys: dues derrotes davant d'equips netament superiors (22-16 el 13 de novembre davant els «Pumes» de l'Argentina,[24] i 14-32 davant de la selecció d'Austràlia el dia 20,[28] i per acabar una victòria soferta i poc lluïda, amb més ombres que llums, davant de Fiji el 27 de novembre a Mòdena.[88]

Estadístiques[modifica]

La Selecció de rugbi d'Itàlia, fins al 26 de juny de 2010, ha disputat 395 partits. D'aquests, 346 es poden considerar com partits oficials internacionals, mentre que els altres 49 van ser contra seleccions no etiquetades com a absolutes o no representatives d'una federació, com els Barbarians, els African Leopards, la selecció «B» de França, XV o Espoirs, etc. Al final les estadístiques es refereixen als 346 oficials. El rècord d'internacionalitats el té Alessandro Troncon, amb 101 partits des de 1994 a 2007, amb la participació en quatre Mundials consecutius (1995, 1999, 2003 i 2007) i sis al Torneig de les Sis Nacions del 2000 al 2003 i després als anys 2005 i 2007. El rècord de punts està en possessió d'italo-argentí Diego Domínguez amb 983 punts en 73 partits. Domínguez suma també 27 punts previs amb l'Argentina, per la qual cosa la suma total (1.010),[89] ho porta a ser el tercer màxim anotador de la història en partits internacionals, pel darrere de l'anglès Jonny Wilkinson (1.178),[90] i el gal·lès Neil Jenkins (1.090).[91] Al rècord d'assajos, el té Marcello Cuttitta, amb vint-i-cinc, seguit de Paolo Vaccari amb vint-i-dos.

Sis Nacions[modifica]

  Anglaterra
Anglaterra
Escòcia
Escòcia
França
França
Gal·les
Gal·les
Irlanda
Irlanda
Itàlia
Itàlia
Tornejos 123 125 90 125 125 20
Victòries en solitari (Victòries compartides)
Nacions Locals 5 (4) 9 (2) - 7 (4) 4 (4) -
Cinc Nacions 17 (6) 5 (6) 12 (8) 15 (8) 6 (5) -
Sis Nacions 6 0 5 5 4 0
Total 28 (10) 14 (8) 17 (8) 27 (12) 14 (9) 0
Grand Slams
Nacions Locals 0 0 - 2 0 -
Cinc Nacions 11 3 6 6 1 -
Sis Nacions 2 0 3 4 2 0
Total 13 3 9 12 3 0
Triples Corones
Nacions Locals 5 7 - 6 2 -
Cinc Nacions 16 3 - 11 4 -
Sis Nacions 4 0 - 4 5 -
Total 25 10 - 21 11 -
Culleres de fusta
Nacions Locals 11 8 - 8 15 -
Cinc Nacions 14 21 17 12 21 -
Sis Nacions 0 3 0 1 0 8
Total 25 32 17 21 36 8
Actualitzaco després del torneig 2019 Anglaterra Escòcia França Gal·les Irlanda Itàlia

Selecció de l'any 2013[modifica]

Jacques Brunel va anunciar la seva selecció de 30 homes per al torneig de les Sis Nacions 2013 el 10 de gener de 2013.[92]


Entrenador: França Jacques Brunel

Davanters
Jugador Posició Naixement Club
Leonardo Ghiraldini Taloner 26 de desembre de 1984 Itàlia Benetton Treviso
Davide Giazzon Taloner 16 de gener de 1986 Itàlia Zebre
Martin Castrogiovanni Pilar 21 d'octubre de 1981 Anglaterra Leicester Tigers
Lorenzo Cittadini Pilar 17 de desembre de 1982 Itàlia Benetton Treviso
Alberto de Marchi Pilar 13 de març de 1986 Itàlia Benetton Treviso
Andrea Lo Cicero Pilar 7 de maig de 1976 França Racing Métro 92
Michele Rizzo Pilar 16 de setembre de 1982 Itàlia Benetton Treviso
Joshua Furno Segona línia 21 d'octubre de 1989 França Narbonne
Quintin Geldenhuys Segona línia 19 de juny de 1981 Itàlia Zebre
Francesco Minto Segona línia 20 de maig de 1987 Itàlia Benetton Treviso
Antonio Pavanello Segona línia 13 d'octubre de 1982 Itàlia Benetton Treviso
Robert Barbieri Flanker 5 junio 1984 ITA Benetton Treviso
Paul Derbyshire Flanker 3 de novembre de 1986 Itàlia Benetton Treviso
Simone Favaro Flanker 7 de novembre de 1988 Itàlia Benetton Treviso
Alessandro Zanni Flanker 31 de gener de 1984 Itàlia Benetton Treviso
Sergio Parisse(c) Nº8 12 de setembre de 1983 França Stade Français
Manoa Vosawai Nº8 12 d'agost de 1983 Itàlia Benetton Treviso
Tres Quarts
Jugador Posició Naixement Club
Tobias Botes Mig de melé 26 d'abril de 1984 Itàlia Benetton Treviso
Edoardo Gori Mig de melé 5 de març de 1990 Itàlia Benetton Treviso
Kristopher Burton Mig d'obertura 4 d'agost de 1980 Itàlia Benetton Treviso
Luciano Orquera Mig d'obertura 12 d'octubre de 1981 Itàlia Zebre
Tommaso Benvenuti Centre 12 de desembre de 1990 Itàlia Benetton Treviso
Gonzalo Canale Centre 11 de novembre de 1982 França La Rochelle
Gonzalo García Centre 18 de febrer de 1984 Itàlia Zebre
Alberto Sgarbi Centre/Ala 26 novembre 1986 Itàlia Benetton Treviso
Tommaso Iannone Ala 16 de setembre de 1990 Itàlia Benetton Treviso
Luke McLean Ala 29 de juny de 1987 Itàlia Benetton Treviso
Giovanbattista Venditti Ala 27 de març de 1990 Itàlia Zebre
Paolo Buso Darrere 28 julil 1986 ITA Zebre
Andrea Masi Darrere 30 de març de 1981 Anglaterra London Wasps

Entrenadors[modifica]

Llista obtinguda a partir de les dades del llibre de Luciano Ravagnani: Rugbi. Storia del Rugbi Mondiale dalli origini a oggi (2 edició) 2007.

Nom Inici Final Jug G E P % G/Jug
Itàlia Arnaldo Cortese
Anglaterra John Thomas
20 de maig 1929 - 1 0 0 1 0
Itàlia Arturo Cameroni
Itàlia Luigi Bricchi
29 de maig de 1930 - 1 1 0 0 100
Itàlia Luigi Bricchi 1 de novembre de 1932 26 de novembre de 1934 4 3 0 1 75
Itàlia Luigi Bricchi
França Julien Saby
26 de desembre de 1934 7 d'abril de 1935 1 1 0 0 100
França Julien Saby 7 d'abril de 1935 14 de maig de 1936 2 0 0 2 0
Itàlia Luigi Bricchi
França Michel Boucheron
14 de maig de 1936 16 de maig de 1936 2 1 0 1 50
Itàlia Luigi Bricchi
França Julien Saby
1 de gener de 1937 17 d'octubre de 1937 5 2 1 2 40
ITA Luigi Bricchi 6 de març de 1938 20 de novembre de 1938 1 0 0 1 0
Itàlia Luigi Bricchi
Itàlia Giuseppe Sessa
20 de novembre de 1938 19 de març de 1940 2 1 0 1 50
Itàlia Romano Bonifazi 19 de març de 1940 9 de febrer de 1941 2 1 0 1 50
Itàlia Luigi Bricchi
Itàlia Franco Chiaserotti
9 de febrer de 1941 2 de maig de 1942 - - - - -
Itàlia Luigi Bricchi
Itàlia Franco Chiaserotti
2 de maig de 1942 18 de maig de 1947 1 1 0 0 100
Itàlia Tommaso Fattori 18 de maig de 1947 27 de març de 1949 2 1 0 1 50
Itàlia Giorgio Briasco
Itàlia Antonio Radicini
27 de març de 1949 26 de febrer de 1950 2 0 0 2 0
Itàlia Romano Bonifazi 26 de febrer de 1950 29 de juliol de 1950 - - - - -
Itàlia Francesco Vinci 29 de juiol de 1950 4 d'octubre de 1950 - - - - -
Itàlia Renzo Maffioli 4 d'octubre de 1950 25 de febrer de 1951 - - - - -
Itàlia Renzo Maffioli
França Julien Saby
25 de febrer de 1951 1 d'agost de 1954 9 6 0 3 66,7
Itàlia Piermarcello Farinelli
Itàlia Aldo Invernici
Itàlia Umberto Silvestri
1 d'agost de 1954 22 de desembre de 1956 8 5 0 3 62,5
Itàlia Giulio Fereoli
Itàlia Aldo Invernici
Itàlia Umberto Silvestri
22 de desembre de 1956 8 de desembre de 1957 2 1 0 1 50
Itàlia Sergio Barilari
Itàlia Aldo Invernici
Itàlia Umberto Silvestri
8 de desembre de 1957 19 de juliol de 1958 1 0 0 1 0
Itàlia Sergio Barilari
Itàlia Mario Battaglini
Itàlia Aldo Invernici
19 de juliol de 1958 10 d'abril de 1960 2 1 0 1 50
Itàlia Sergio Barilari
ITA Romano Bonifazi
10 d'abril de 1960 22 abril de 1962 4 2 0 2 50
Itàlia Aldo Invernici 22 d'abril de 1962 8 de desembre de 1965 7 2 0 5 28,5
Itàlia Sergio Barilari
Itàlia Mario Martone
8 de desembre de 1965 28 d'octubre de 1967 7 3 1 3 42,8
Itàlia Aldo Invernici 28 d'octubre de 1967 24 de maig de 1970 8 7 0 1 87,5
Itàlia Giordano Campice 24 de maig de 1970 25 d'octubre d 1970 2 2 0 0 100
ITA Sergio Barilari 25 d'octubre de 1970 10 d'abril de 1971 3 0 0 3 0
ITA Guglielmo Geremia 11 abril 1971 27 mayo 1971 1 0 0 1 0
Itàlia Aldo Invernici 28 de maig de 1971 19 de febrer de 1972 - - - - -
Itàlia Umberto Levorato 20 de febrer de 1972 25 de novembre de 1972 4 1 2 1 25
Itàlia Gianni Villa 26 de novembre de 1972 14 de febrer de 1975 20 6 1 13 30
WAL Roy Bish 15 de febrer de 1975 1 d'abril de 1977 15 8 1 6 53,3
Itàlia Isidoro Quaglio 2 d'abril de 1977 1 de maig de 1977 2 1 0 1 50
WAL Gwyn Evans 23 d'octubre de 1977 23 d'octubre de 1978 5 1 1 3 20
França Pierre Villepreux 24 d'octubre de 1978 24 d'octubre de 1981 24 10 1 13 41,6
Itàlia Paolo Paladini
Itàlia Marco Pulli
25 d'octubre de 1981 9 de novembre de 1985 28 16 2 10 57,14
Itàlia Marco Bollesan 10 de novembre de 1985 4 de novembre de 1988 19 7 1 11 36,8
Itàlia Loreto Cucchiarelli 5 de novembre de 1988 29 de setembre de 1989 7 1 0 6 14,3
França Bertrand Fourcade 30 de setembre de 1989 30 d'agost de 1993 29 17 0 12 58,6
França Georges Coste 31 d'agost de 1993 19 de juny de 1999 48 19 1 28 39,6
ITA Massimo Mascioletti 20 de juny de 1999 4 de febrer de 2000 5 2 0 3 40
NZL Brad Johnstone[44] 5 de febrer de 2000 26 d'abril de 2002 27 5 0 22 18,5
Nova Zelanda John Kirwan[49] 27 d'abril de 2002 18 d'abril de 2005 32 10 0 22 31,2
França Pierre Berbizier[52] 19 d'abril de 2005 30 de setembre de 2007 30 12 1 17 40
Flag of South Africa.svg Nick Mallett[60] 3 d'octubre de 2007 30 d'octubre de 2011 42 9 0 33 21,4
França Jacques Brunel 1 de novembre de 2011

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Emanuele Rossano: "Storica meta, l'Italia insegna rugby ai francesi"» (en italià), 23 de març de 1997. [Consulta: 7 octubre 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 «Italia vs Scotland» (en anglès). [Consulta: 7 octubre 2014].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Italia vs Wales» (en anglès). [Consulta: 7 octubre 2014].
  4. «Histórico triunfo de la "azzurra" que nunca había desplumado al gallo francés» (en castellà). Diario Marca, 12-03-2011 [Consulta: 7 octubre 2014].
  5. «Ranking del International Rugby Board». [Consulta: 7 octubre 2014].
  6. 6,0 6,1 6,2 Ravagnani, 2007, p. 299.
  7. 7,0 7,1 Ravagnani, 2007, p. 300.
  8. Tognetti, 1979, p. 50.
  9. Ravagnani, 2007, p. 303.
  10. 10,0 10,1 10,2 Ravagnani, 2007, p. 306.
  11. 11,0 11,1 Ravagnani, 2007, p. 310.
  12. Ravagnani, 2007, p. 221.
  13. 13,0 13,1 13,2 «Italia vs West Germany» (en anglès). [Consulta: 8 octubre 2014].
  14. «Italia vs Czechoslovakia» (en anglès). [Consulta: 8 octubre 2014].
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 «Italia vs Romania» (en anglès). [Consulta: 8 octubre 2014].
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 «Italia vs France» (en anglès). RugbyData. [Consulta: 8 octubre 2014].
  17. «La FIR llora la desaparición de Elio Fusco» (en itlià), 14-10-2009. [Consulta: 8 octubre 2014].
  18. 18,0 18,1 18,2 «Italia vs Portugal» (en anglès). [Consulta: 8 octubre 2014].
  19. «Italia vs Madagascar» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  20. «Italia vs Rhodesia» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  21. «Dondi saluda a los azzurri del 73» (en italià), 13-03-2008. [Consulta: 9 octubre 2014].
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 Ravagnani, 2007, p. 379.
  23. «Italia vs Polonia» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 «Italia vs Argentina» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  25. 25,0 25,1 25,2 «Italia vs Fiji» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  26. «Italia vs Cook Islands» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  27. «Italia vs Soviet Union» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 28,5 28,6 28,7 «Italia vs Australia» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  29. Ravagnani, 2007, p. 223.
  30. 30,0 30,1 Ravagnani, 2007, p. 231.
  31. «Organizando el torneo - Copa Mundial de Rugby de 1987» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  32. «Italia vs Zimbabwe» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  33. 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 33,6 33,7 «Italia vs New Zealand» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 34,6 «Italia vs Ireland» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  35. «Italia vs United States» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  36. 36,0 36,1 36,2 36,3 «Italia vs England» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  37. «Italia vs Samoa» (en anglès). [Consulta: 10 octubre 2014].
  38. 38,0 38,1 38,2 38,3 «Italia vs South Africa» (en anglès). [Consulta: 10 octubre 2014].
  39. Ravagnani, 2007, p. 361.
  40. Zupo, 2007.
  41. Ravagnani, 2007, p. 363.
  42. «Italia vs Netherlands» (en anglès). [Consulta: 11 octubre 2014].
  43. Ravagnani, 2007, p. 365.
  44. 44,0 44,1 «"La nazionale a Johnstone, ex All Blacks"» (en italià), 19-11-1999. [Consulta: 11 octubre 2014].
  45. 45,0 45,1 Ravagnani, 2007, p. 374.
  46. «Johnstone: "Italia, impara dagli All Blacks"» (en italià), 22-11-2000. [Consulta: 11 octubre 2014].
  47. «Bollesan e il Sei Nazioni: "Gli errori di Johnstone hanno rovinato la festa"» (en italià), 11-04-2001. [Consulta: 11 octubre 2014].
  48. «Kirwan, un All Black un meta con gli azzurri» (en italià), 08-11-2001.
  49. 49,0 49,1 «Kirwan nuovo c.t. azzurro: "Basta piangersi addosso qui c' è troppo disfattismo"» (en italià), 27-04-2002. [Consulta: 11 octubre 2014].
  50. 50,0 50,1 «Italia vs Tonga» (en anglès). [Consulta: 11 octubre 2014].
  51. «Italia vs Canada» (en anglès). [Consulta: 11 octubre 2014].
  52. 52,0 52,1 «"Pierre Berbizier nuovo c.t. azzurro"» (en italià), 20-04-2005. [Consulta: 11 octubre 2014].
  53. «Ecco Berbizier "Darò un' identità alla nazionale"» (en italià), 27-04-2005. [Consulta: 11 octubre 2014].
  54. «Rugby, Italia sconfitta con onore a Twickenham solo 20-7 per i maestri inglesi» (en italià), 10-02-2007. [Consulta: 13 octubre 2014].
  55. «England have work to do - Ashton» (en anglès), 10-02-2007. [Consulta: 13 octubre 2014].
  56. «Grand'Italia: conquistata la Scozia» (en italià), 24-02-2007. [Consulta: 13 octubre 2014].
  57. «Sei Nazioni, fantastico bis dell'Italia» (en italià), 10-03-2007. [Consulta: 13 octubre 2014].
  58. «Berbizier dejará su cargo de seleccionador de Italia» (en castellà), 17-04-2007. [Consulta: 13 octubre 2014].
  59. «L'Italia sbaglia troppo e viene spedita a casa da un cecchino scozzese» (en italià), 30-09-2007. [Consulta: 13 octubre 2014].
  60. 60,0 60,1 «Il rugby a Mallett un sudafricano per la nazionale» (en italià), 04-10-2007. [Consulta: 13 octubre 2014].
  61. «Irlanda doblegó a Italia con muchos más apuros de los previstos» (en castellà). [Consulta: 13 octubre 2014].
  62. «L'Italia si sveglia tardi. Inghilterra mai così vicina» (en italià), 10-02-2008. [Consulta: 13 octubre 2014].
  63. «Mallett lancia l'Italia dei giovani per la sfida contro il Galles» (en italià), 22-02-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  64. «Tre mete della Francia. L'Italia si arrende 25-13» (en italià), 09-03-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  65. «Italia elude la Cuchara de Madera con un postrero drop» (en castellà), 15-03-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  66. «Italia a testa alta. Delusione Sud Africa» (en italià), 21-06-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  67. «Springboks beat Italy in the wet», 23-06-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  68. «Rugby, l'Italia piega i Pumas. Gli azzurri vincono con il cuore» (en italià), 28-06-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  69. «Italia-Australia, 70 minuti alla pari poi prevale il cinismo dei Wallabies» (en italià), 08-11-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  70. «Italrugby, un passo indietro. Brutta e nervosa, vincono i Pumas», 15-11-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  71. «L'Italrugby manca il riscatto. Con i Pacific arriva il terzo ko» (en italià), 22-11-2008. [Consulta: 14 octubre 2014].
  72. «Italrugby, gli inglesi ridono e Mallett richiama Griffen» (en italià), 09-02-2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  73. «L'Italia riparte in silenzio. I tecnici smussano le critiche» (en italià), 23-02-2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  74. «Escocia ajusta rencillas pendientes con Italia» (en castellà), 28-02-2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  75. «Italia estuvo a punto de sorprender al campeón» (en castellà), 14-03-2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  76. «Italia, cucchiaio di legno. Sei Nazioni all'Irlanda» (en italià). Gazzetta dello Sport, 21 merç 2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  77. «International Rugby Board - World Rankings: Archive» (en anglès), 02-03-2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  78. «L'Italia incanta San Siro, vittoria All Blacks a fatica» (en italià). Gazzetta dello Sport, 14-11-2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  79. «Nueva Zelanda y Sudáfrica salvaron el honor del Sur» (en castellà). Diario Marca. [Consulta: 14 octubre 2014].
  80. «Colpo Italia dopo 13 K.O. Samoa è travolta 24-6» (en italià). Gazzetta dello Sport, 28-11-2009. [Consulta: 14 octubre 2014].
  81. «El campeón abre el VI naciones con una victoria muy tranquila» (en castellà). Diario Marca, 06-02-2010. [Consulta: 14 octubre 2014].
  82. «La derrota más honrosa de Italia» (en castellà). Diario Marca, 14-02-2010. [Consulta: 14 octubre 2014].
  83. «Italia evita una nueva Cuchara de Madera que apunta hacia Escocia» (en castellà). Marca.com, 27-02-2010. [Consulta: 14 octubre 2014].
  84. «Francia pasa por encima de Italia y ya casi celebra el título» (en castellà). Diario Marca, 14-03-2010. [Consulta: 14 octubre 2014].
  85. «Cómodo pero soso triunfo de los "Dragones de Cardiff" para cerrar el VI naciones» (en castellà). Diario Marca, 20-03-2010. [Consulta: 14 octubre 2014].
  86. «Torna Parisse, l'Italia c'è. Il Sudafrica s'impone 29-13» (en italià). Gazzetta dello Sport. [Consulta: 14 octubre 2014].
  87. «Troppo Sudafrica per l'Italia. Springboks di slancio: 55-11» (en italià). Gazzetta dello Sport, 26-06-2010. [Consulta: 14 octubre 2014].
  88. «L'Italia s'è desta:Figi k.o., Fa tutto Mirco Bergamasco» (en italià). Gazzetta dello Sport, 27-11-2010. [Consulta: 14 octubre 2014].
  89. «Statsguru - Diego Dominguez» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  90. «Statsguru - Jonny Wilkinson» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  91. «Jonny Wilkinson breaks points record» (en anglès). [Consulta: 9 octubre 2014].
  92. «No Bergamascos in Italy squad» (en italià), 10-01-2013. [Consulta: 11 octubre 2014].

Bibliografia[modifica]

  • Ravagnani, Luciano. Rugby. Storia del Rugby Mondiale dalle origini a oggi (en italià). 2. Milán: Vallardi, 2007. ISBN 88-87110-92-1. 
  • Tognetti, Giuseppe. 50 anni di speranza (en italià). Roma: F.I.R.- CONI, 1979. 
  • Zupo, Fabrizio. Inseguendo el paradiso del rugby (en italià). Roma: Editrice Nutrimenti, 2007. ISBN 88-88389-85-7. 
  • Pacitti Paolo, Fama Giuseppe; Ciambelli, Matteo. La Maglia e L'Ovale ( iBook ) (en italiano). Roma: CFP, 2012. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Selecció de rugbi XV d'Itàlia Modifica l'enllaç a Wikidata