Tarahumara (Cada vez más lejos)
Tarahumara (Cada vez más lejos)  | |
|---|---|
.jpg) | |
| Fitxa | |
| Direcció | Luis Alcoriza de la Vega |
| Protagonistes | |
| Guió | Luis Alcoriza de la Vega |
| Música | Raúl Lavista |
| Fotografia | Rosalío Solano |
| Muntatge | Carlos Savage |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Mèxic |
| Estrena | 1965 |
| Durada | 105 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
    
| |
Tarahumara (Cada vez más lejos) és una pel·lícula mexicana produïda en 1964 pel director Luis Alcoriza que demostra un acostament profund de l'època a la problemàtica de l'explotació i marginació d'indígenes a Mèxic.
Va obtenir el Gran Premi Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI) de la crítica internacional en el 18è Festival Internacional de Cinema de Canes; la Copa de Plata A.G.I.S. en el Festival de Cinema de la Muntanya de Trento, Itàlia; i la Cabeza de Palenque“pel seu esperit de valenta denúncia” en la VIII Ressenya Mundial de Festivals Cinematogràfics d'Acapulco.[1]
Va ser filmada del 20 d'octubre al 24 de desembre de 1964 en la Sierra Tarahumara de l'estat de Chihuahua, Mèxic. Es va estrenar el 9 de setembre de 1965 al cinema Roble. Té una durada de 130 min. però van ser reduïts a 115 per a la seva exhibició comercial.[2]
Sinopsi
[modifica]L'antropòleg Raúl recavarà dades i fotografies d'una comunitat d'indígenes tarahumares, els qui dificulten la seva labor pel temor de continuar sent explotats pels homes blancs i mestissos. Tomás, encarregat d'un serradora, vol que aquests treballin per a ell en contra de la seva voluntat. Raúl es fa amic de Corachi així com de la resta de la comunitat i, davant l'espoli del qual són víctimes, decideix ajudar-los dirigint articles als periòdics de la Ciutat de Mèxic per a donar a conèixer la situació. Després prepara un viatge a aquesta capital amb el cap del grup, Muraca, qui és assassinat en forma misteriosa en forma de suïcidi; decideix llavors portar a Corachi, però en el camí, Raúl mor inesperadament. Els exploradors liquiden a qui anava a denunciar-los. La comunitat plora la seva mort i un altre antropòleg que s'ha convertit en l'encarregat del aserradero, decideix continuar l'obra de Raúl, partint a la capital amb el cos del jove.[1]
Repartiment
[modifica]Abans de començar el rodatge, es va substituir d'última hora[3] a l'actor previst per al paper protagonista, el jove argentí Roberto Dumont, per haver-se paralitzat durant una prova davant la càmera.[2] Fou substituït per López Tarso.
- Ignacio López Tarso (Raúl)
- Jaime Fernández (Corachi)
- Aurora Clavel (Belén)
- Eric del Castillo (Tomás)
- Alfonso Mejía (Roniali)
- Pancho Córdova (Ceredonio)
- Carlos Nieto (Pedro)
- Regino Herrera (Muraca)
- Luis Aragón (Rogelio)
- Álvaro Ortíz (doctor)
- Berta Castillón (Nori)
- Enrique Lucero (brujo Owiruane)
- Wally Barrón (Eloy)
- Roger López (David)
- Jesús Murguía (niño)
- Salvador Terroba
- Benjamín Blanco
- Roberto Ramírez
- Yolanda Ortíz
- Chico Ramírez
- Perla Walter
- Yolanda Ponce
Crítiques i comentaris
[modifica]A causa de les parts relatives a la sexualitat de la comunitat tarahumara, el Institut Nacional Indigenista va negar que aquests prestessin les seves dones i la censura va tallar dues escenes que evidenciaven un comportament sexual menys hipòcrita que el "civilitzat".[2]
La pel·lícula exposa les qualitats i defectes dels indígenes, com per exemple, com el desig carnal pot ser consentit àmpliament, o com també pot arribar a la violació; l'embriaguesa per oblidar una penosa existència (malgrat estar relacionada amb els seus ritus i festivitats); i el respecte als seus semblants constituït per un grup de jutges.[4] El llargmetratge denuncia la negligència cap als grups indígenes de Mèxic i el seu guió no tracta d'accentuar el folklorisme indígena, sinó més aviat la profunditat psicològica dels personatges.[4]
Una recomanació del periòdic La Jornada, esmenta que "el film mai cau en complaences..." "Un cert to documental li confereix a aquesta pel·lícula el seu major pes".[5] El diari El Nacional va dir que era "un document etnogràfic i sociològic de prodigiosa riquesa i eloqüents ensenyaments".[6]
Tarahumara va ser la pel·lícula que va recaptar més diners en la VIII Ressenya Mundial dels Festivals Cinematogràfics, d'Acapulco, Guerrero.[7] La banda sonora és formada per música original del poble tarahumara amb arranjaments de Raúl Lavista[8]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Cineteca Nacional. Premios Internacionales del Cine Mexicano 1938-2008. México: Cineteca Nacional, p. 105.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 García Riera, Emilio. Historia Documental del Cine Mexicano, p. 108.
- ↑ García Riera, Emilio «Tarahumara. Un problema que es nuestro problema». Revista Siempre, 02-06-1965.
- ↑ 4,0 4,1 Cineteca Nacional. Expediente A-01459 Tarahumara. México, Secretaría de Cultura, consultado en el Centro de Documentación e Investigación.
- ↑ «Recomendaciones». La Jornada, 05-03-1991.
- ↑ Teixeira, Novais «La película de un humanista». El Nacional, 05-12-1965.
- ↑ «"Tarahumara" hizo una recaudación de 17 mil 500 pesos». [1.ª sección], 01-12-1965, p. 5.
- ↑ Ayala Blanco, Jorge «Tarahumara, golpes sorpresivos». VII Reseña México.
Enllaços externs
[modifica]- Tarahumara, pel·lícula sencera a Filmaffinity
