Teràpia ocupacional

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula ocupacióTeràpia ocupacional
US Navy Occupational therapists working with outpatients.png
Tipus d'ocupació
teràpia Modifica el valor a Wikidata

La teràpia ocupacional és una professió sociosanitària encarregada de proporcionar la màxima autonomia personal en aquells individus que pateixin qualsevol tipus de discapacitat, tant física com mental, sensorial o social.[1] El terapeuta ocupacional enfoca la seva intervenció a fi que l'usuari pugui ser el màxim independent possible en les seves respectives activitats de la vida diària (AVD), terme molt utilitzat dins d'aquesta professió.

Les activitats programades en les intervencions de teràpia ocupacional, parteixen de la base que siguin significatives o rellevants per a la persona, ja que d'aquesta forma, el procés de recuperació té un valor important per aquesta. La professió a la qual fem referència -igual que moltes altres de l'àmbit sociosanitari- basa la seva intervenció i metodologia en diferents marcs de referència[2] i models d'actuació[3] que s'han desenvolupat al llarg de la història de la disciplina.[4] Bé és cert que cada terapeuta ocupacional escull/encarrila la seva intervenció a partir de la seva ideologia i a partir del model que escull. Els diferents models determinen com s'estructuren (i amb quina prioritat) els diferents partícips del procés d'intervenció (usuari, professional, familia...) i d'altra banda, els marcs defineixen quin serà l'enfocament de la intervenció (rehabilitadora, compensatòria, entre d'altres...).

L'Asociación Profesional Española de Terapeutas Ocupacionales, APETO, qualificava a la teràpia ocupacional com "la disciplina socisanitària que avalua la capacitat de la persona per a exercir les activitats de la vida quotidiana i intervé quan la dita capacitat està en risc o danyada per qualsevol causa. El terapeuta ocupacional utilitza l'activitat amb propòsit i l'entorn per a ajudar la persona a adquirir el coneixement, les destreses i actituds necessàries per a desenvolupar les tasques quotidianes requerides i aconseguir el màxim d'autonomia i integració"[5]

Àmbits d'intervenció de la teràpia ocupacional[modifica]

Teràpia ocupacional en discapacitats físiques
Teràpia ocupacional en pediatria
Teràpia ocupacional en geriatria

Segons l'American Occupational Therapy Association (AOTA), el terapeuta ocupacional té com a clients:

  • poblacions dins d'una comunitat (persones amb malalties cròniques, persones sense llar, refugiats...)
  • organitzacions (industries, negocis...)
  • persones (també cuidadors, professors, famílies...)[6]

La teràpia ocupacional és una professió sanitària reconeguda per llei (LOPS 44/2003 de 21 de novembre).[7] El terapeuta ocupacional pot treballar en àmbits com la rehabilitació física o l'assessorament de productes de suport, la salut mental en tots els moments del cicle vital de les persones, l'envelliment i la rehabilitació neurològica,[8] i en àrees com:[9]

  • Salut: educació sanitària (promoció de la salut i prevenció) i atenció especialitzada (unitats d'aguts, hospitals, unitats de mitja estada, hospitals de dia, addicció i desintoxicació, ambulatoris i mútues d'accidents).
  • Sociosanitària: centres de dia, domicilis, unitats de llarga estada i cures pal·liatives.
  • Social: residències, alternatives a les residències (pisos assistits, cases de transició...), comunitat (rehabilitació psicosocial i centres d'atenció a les addiccions...), centres ocupacionals, rehabilitació laboral, clubs socials, centres d'acolliment i centres penitenciaris.
  • Educació: centres d'educació especial, centres d'integració, equips d'atenció primerenca, centres d'educació reglada i escoles d'adults.
  • Assessorament: centres d'ajuts tècnics i ortopèdies, equips de prevenció de riscos laborals, comissions d'urbanisme (assessibilitat i barreres arquitectòniques) i tribunals d'incapacitat i peritatge
  • Lleure: centres esportius, esplais, centres cívics i casals.

Tractament de patologies més freqüents[modifica]

La teràpia ocupacional és inclosa en el tractament de rehabilitació de l'accident cerebrovascular i l'hemiplegia; les malalties degeneratives del Sistema Nerviós central; les lesions cefàliques i el traumatisme craneoencefàlic; la paràlisi cerebral infantil; el retard psicomotor i els trastorns de l'aprenentatge; les lesions de la medul·la espinal; les amputacions; les lesions traumatològiques i cremades; els trastorns reumàtics; la ceguesa; les afeccions psiquiàtriques; l'abús de drogues, etc.

Productes de suport i adaptacions[modifica]

Els terapeutes ocupacionals tenen un rol important en matèria d'ajuts tècnics (assistive technology) i adaptacions (adaptative technology) així com en l'avaluació i implementació d'òrtesis i pròtesi; les tècniques de transferències i mobilitat en el llit; les transferències assistides i les independents; les tècniques d'alçament; el maneig de la cadira de rodes; la mobilitat del pacient discapacitat i la detecció de barreres arquitectòniques i urbanístiques i l'abordatge dels problemes de mobilitat a la llar.

La disponibilitat de les noves tecnologies permeten utilitzar noves ajudes tècniques en l'àmbit de la comunicació, la vida diària (domòtica), el desplaçament, així com noves estratègies d'intervenció.

Les activitats terapèutiques[modifica]

El terapeuta ocupacional es val de les activitats terapèutiques més variades i la seua disciplina pot emprar-se en tots els tipus de pacients una vegada que ha remès la fase més aguda de la malaltia.

Perquè una activitat puga ser entesa com a terapèutica haurà de reunir una sèrie de característiques, sent les més importants:

  • estar dirigida a un objectiu
  • tenir un significat útil per al pacient
  • ser una ferramenta apta per a la prevenció de la disfunció, el manteniment o millorament de la funció, la destresa i la qualitat de vida
  • concretar la participació del pacient en tasques vitals
  • ser graduable a les capacitats de cada individu
  • estar determinada pel criteri professional del terapeuta ocupacional, qui es basarà per a això en els seus coneixements de la patologia en qüestió, les indicacions específiques del metge tractant, les relacions interpersonals i el valor específic de l'activitat indicada.

Per a una correcta valoració del potencial terapèutic d'una activitat el terapeuta ocupacional tindrà en compte l'estat previ del pacient quant a les seues capacitats motores, sensorials, cognitives, emocionals, socials i culturals.

Formació del terapeuta ocupacional[modifica]

La formació del terapeuta ocupacional es divideix en tres etapes: 1) la fase mèdica, que comprèn el coneixement de les ciències mèdiques bàsiques, les afeccions o processos que han de tractar-se 2) l'estudi de les destreses o activitats terapèutiques que s'utilitzaran en el tractament de rehabilitació i 3) la pràctica clínica durant la qual tractarà als diferents tipus de pacients i patologies (físiques, psíquiques, socials, etc.) sota la supervisió d'un terapeuta ocupacional experimentat

"L'acompliment d'una professió com la teràpia ocupacional requereix de persones amb una visió humanista, una mentalitat oberta i habilitat per respondre amb creativitat a diferents situacions. Persones amb consciència de la importància de la ciència que sàpiguen valorar a el mateix temps els factors culturals i contextuals de la societat. Sensibles cap a les necessitats socials de l'individu i el seu entorn, amb interès per la investigació i la principal motivació sigui portar amb la seva actuació una millor qualitat i vida a les persones ". Il·lustre Col·legi Professional de terapeutes ocupacionals d'Aragó.[10]

Universitats espanyoles que ofereixen la carrera de teràpia ocupacional[11][modifica]

Visió històrica[modifica]

Primera Guerra Mundial. Ferits realitzant activitats manuals de teràpia ocupacional
Primera Guerra Mundial. Teràpia ocupacional en un hospital psiquiàtric
Snoezelen Room, Integració sensorial

Antecedents[modifica]

Les primeres evidències de la utilització de l’activitat com a teràpia es poden trobar a les civilitzacions de l’antiguitat. Cap a l'any 2600 a.C. a la Xina es feia un ús especial de l'exercici físic perquè es creia que la malaltia s’originava per la inactivitat orgànica. A Egipte, als voltants de l'any 2000 a.C. també es feia ús de l'activitat per tractar la melancolia, i no merament com a diversió. A la Grècia clàssica cap el segle VI a.C. Asclepi va tractar el delirium amb cançons, música, literatura i farses, i més tard, Hipòcrates recomanava l’exercici físic, la lectura i la feina per millorar l’estat de salut.

A Roma Celsus va prescriure música, viatges, converses i exercici als seus pacients. També a Roma, Galè (129-199 d.C.) suggeria activitats com caçar pescar o llaurar com una forma de medicina natural.[12]

Durant l’Edat mitjana no es va desenvolupar l’ús terapèutic de l’activitat i fins al Renaixement no va ressorgir l’interès per l’anàlisi científica del moviment, amb Leonardo da Vinci i després Francis Bacon i René Descartes. Cal fer esment, també, del metge Santorio i les seves teories sobre el metabolisme i la importància de les ocupacions i del lleure per augmentar la vitalitat.[13]

A València, l’any 1409 amb la creació del primer hospital psiquiàtric d'Europa (l’Hospital de Santa Maria dels Sants Màrtirs Innocents) es va iniciar un important moviment de proliferació d'establiments assistencials per a malalts mentals, entre ells el 1425 l'Hospital Real i General de Nostra Senyora de Gràcia, a Saragossa, on el pare Murillo va descriure per primera vegada els tractaments a través de treballs ocupacionals o laborteràpia. Tot això va influir en gran manera en el tractament moral de Philippe Pinel.

A finals del segle XVIII el psiquiatre francès Philippe Pinel (1745-1826) i Johann Christian Reil van alliberar als "bojos" de les seues cadenes i van ser uns fervents defensors del "tractament moral" d'aqueixos pacients en oposició al corrent repressor i disciplinari.

El "tractament moral" del malalt es va caracteritzar per dispensar-li una vida en un ambient saludable, amb el desenvolupament d'hàbits socials beneficiosos, una alimentació apropiada i una activitat adequada i organitzada.

Pinel considerava a l'ocupació com un element central en la concepció del "tractament moral". Va introduir l'ocupació d'activitats com la música, la literatura, l'exercici físic i el treball. Aquest enfocament va passar a formar part del programa terapèutic de les institucions psiquiàtriques de l'època amb la condició expressa que fóra del gust del pacient.[14]

La comunitat internacional ha assenyalat que, històricament, el "tractament moral" és l'antecessor més nítid de la teràpia ocupacional.

D'Europa el tractament moral va passar als Estats Units, on el metge Benjamin Rush (1745-1813), considerat el pare de la psiquiatria al seu país, el va fer servir amb els seus pacients. L'època daurada d'aquest tractament va ser entre 1840 i 1860, fins que l'augment demogràfic va suposar la congestió dels hospitals psiquiàtrics i el retorn al model carcerari.[15]

Cap a mitjans del segle XVIII, els canvis en l’organització del treball provocats per la revolució industrial van fer aparèixer societats artístiques i artesanals com el moviment Arts and Crafts. Aquestes societats van sorgir contra la monotonia i la pèrdua d’autonomia i creativitat del treball de les fàbrica. Les arts i les manualitats també es van utilitzar en educació i en teràpies.[16]

L’adequació del moviment de l’Arts and Crafts a l’àmbit terapèutic es va acabar dividint segons dos objectius diferents: el primer es va denominar "ocupacions en sala i activitats per a invàlids" dirigit a malalts mentals i el segon relacionat amb el "entrenament manual i entrenament ocupacional" dirigit a la pràctica per a persones amb discapacitats físiques.

Persones rellevants per dur a la pràctica això van ser el dr. Herbert James Hall, que va utilitzar les activitats manuals com alternativa a les "cures de repòs", la treballadora social Jane Addams, en l'atenció als immigrants, la infermera Susan E. Tracy, que utilitzava l'ocupació en el tractament dels pacients hospitalaris, i el dr. Adolph Meyer, que pensava que una rutina en el treball, joc i descans en els malalts podia arreglar trastorns mentals.

Teràpia ocupacional professional[modifica]

El 17 de març de 1917 va ser una data important per la Teràpia ocupacional com a professió. Es van reunir una sèrie de persones interessades en el “treball ocupacional” i van fundar la NSPOT (National Society for the Promotion of Occupational Therapy), actualment coneguda com la AOTA (American Occupational Therapy Association). Hi participaren la treballadora social Eleanor Clarke Slagle, el metge William Rush Dunton jr, l’arquitecte Edward Barton, la professora d’arts i oficis Susan Cox Johnson i l’arquitecte Tomas Besell Kidner. No hi assistiren, però també se’ls considera fundadors la infermera Susan E. Tracy i el metge Herbert James Hall.[17]

A l’igual que la guerra de Crimea va precipitar l’aparició de la Infermeria com a professió (amb Florence Nightingale) i la Primera Guerra Mundial va fer el mateix amb la Fisioteràpia, la Teràpia ocupacional, malgrat que ja duia anys de trajectòria, no va ser reconeguda com a professió fins a la Segona Guerra Mundial.[18] Principis del segle XX va ser una època en què la incidència creixent de la discapacitat relacionada amb accidents industrials, tuberculosi, Primera Guerra Mundial i malalties mentals va provocar una consciència social creixent sobre els problemes implicats. L’entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial també va ser un fet crucial en la història de la professió. Fins a aquest moment, la teràpia ocupacional es tractava principalment del tractament de les persones amb malalties mentals.

Tanmateix, la participació dels Estats Units a la Gran Guerra i el creixent nombre de soldats ferits i discapacitats van suposar un desafiament desconcertant per als comandants. Els militars van sol·licitar l'assistència de NSPOT per reclutar i formar més de 1.200 "auxiliars de reconstrucció" per ajudar a la rehabilitació dels ferits a la guerra. Amb l'entrada a la Segona Guerra Mundial i la conseqüent demanda de terapeutes ocupacionals per tractar els ferits en la guerra, el camp de la teràpia ocupacional va experimentar un gran creixement i canvis. Els terapeutes ocupacionals havien de ser qualificats no només en l'ús d'activitats constructives com l'artesania, sinó també cada vegada més en l'ús d'activitats de la vida diària.[19]

Durant els anys de la postguerra hi va haver una lluita per mantenir la gent en la professió.Es va produir una crisi de model a finals de la década de 1940 i la década de 1950, quan es va qualilificar la Teràpia ocupacional com a carent de fonaments teòrics i d’investigacions científiques suficients, malgrat la seva aparença de ser la seva tasca de gran ajuda pels pacients. El replantejament de la disciplina per part dels terapeutes va dur cap a un nou model per aconseguir el reconeixement com a servei mèdic eficaç amb uns fonaments acceptables i es va adoptar un model mecanicista o mèdic.

Aquest canvi de paradigma va fracassar en tractar els problemes de les persones discapacitades només com a dèficits físics oblidant-se de la importància de l'ocupació com a mitjà de recuperació de la salut.

Ja a la dècada de 1960 es van haver de redefinir els conceptes bàsics de la Teràpia ocupacional el que va comportar superar aquesta crisi amb un nou canvi de paradigma. Així Mary Reilly el 1962 va proposar el retorn a la idea original de la teràpia ocupacional centrada en l'ocupació com a mesura de recuperació de la salut. Altres professionals van afegir més principis com el reconeixement de la motivació humana per l'ocupació, la importància de l'entorn en l'adaptació, la integració en un marc holístic i interdisciplinari, l'estudi dels rols ocupacionals, la responsabilitat de la persona en l'adaptació... A més de Mary Reilly, altres terapèutes destacades des de la dècada del 1960 són: Gail Filder, Elizabeth June Yerxa, Catherine Trombly, que va desenvolupar el seu treball al voltant de la discapacitat física de l'adult i ha aportat el model de funcionament ocupacional, i A. Jean Ayres coneguda pel descobriment i les publicacions que va fer sobre el dèficit d'integració sensorial (com el cervell processa la informació i elabora una resposta adequada).[20]

La professió ha continuat creixent i ampliant els seus àmbits i entorns de pràctica. La ciència de l'ocupació (occupational science) l’estudi de l’ocupació, va ser creada el 1989 com a eina per proporcionar investigacions basades en evidències per donar suport i avançar en la pràctica de la teràpia ocupacional, així com per oferir una ciència bàsica per estudiar temes que envolten l’ocupació.[21]

Internacional[modifica]

Escut de la professió de teràpia ocupacional elaborat pel COFFITO (2017)

COFFITO (sigles en portuguès del Conselho Federal de Fisioterapia e Terapia Ocupacional) va elaborar un escut com a símbol de la seva imatge corporativa, juntament amb altres versions de disseny.[22] Aquest però, va ser l'escollit com a resultat d'una votació per a escollir quina imatge representaria aquesta professió. Aquest disseny té un significat simbòlic, en primer lloc, la 'T' de Teràpia, és usada com a representació de la vara d'Esculapi ( simbol del poder de curació). Al seu torn -representat per les ales del Fènix- es fan referència al poder de transformació i renaixement per a la vida ocupacional de la persona. Les serps en representació de l'astúcia, la creativitat i la resiliència que tenen els terapeutes ocupacionals mitjançant la prescripció, l'adaptació, la formació i l'aplicació de les activitats significatives. Per acabar, amb la lletra 'O', es representen les ocupacions, concepte fonamental per a la pràctica d'aquesta ocupació, ja que es creu que el mitjà amb el que s'obtenen les millors evolucions al tractament, és amb l'ocupació.

Referències[modifica]

  1. Libro blanco de la diplomatura en Terapia Ocupacional (en castellà), 2014. DOI 10.13140/RG.2.2.34361.47206 [Consulta: 3 febrer 2020]. 
  2. Moruno Miralles, Pedro; Cuesta García, César; Romero Ayuso, Dulce María «Marcos de referencia teóricos.». Terapia ocupacional: teoría y técnicas.. Masson, [Barcelona:], 2003, pàg. 95-115.
  3. Romero Ayuso, Dulce María; Moruno Miralles, Pedro «Modelos de práctica.». Terapia ocupacional: teoría y técnicas.. Masson [Barcelona], 2003, pàg. 119-185.
  4. Moruno Miralles, Pedro. Principios conceptuales de la Terapia ocupacional (en castellà). Barcelona: Síntesis, 2017, p. 143-248. ISBN 978-84-9171-080-6. 
  5. APETO. "Documento técnico sobre Terapia ocupacional". (en castellà), 1999 [Consulta: 31 gener 2020]. 
  6. American Occupational Therapy Association. Marco de trabajo para la práctica de terapia ocupacional: dominio y proceso. 2ª edición. (en castellà), 2008 [Consulta: 3 febrer 2020]. 
  7. «Ley 44/2003, de 21 de noviembre, de ordenación de las profesiones anitarias» (en castellà). BOE, 22-11-2003. [Consulta: 3 febrer 2020].
  8. «Informe tècnic sobre Teràpia ocupacional.». COTOC, 2014. [Consulta: 3 febrer 2020].
  9. «Informe tècnic sobre Teràpia ocupacional». Col·legi de terapeutes ocupacionals de Catalunya, COTOC, 2014. [Consulta: 3 febrer 2020].
  10. Libro blanco de la diplomatura de Terapia Ocupacional (en castellà), 2004, p. 43. DOI 10.13140/RG.2.2.34361.47206. 
  11. «Dónde estudiar T.O.» (en castellà). APETO.. [Consulta: 30 gener 2020].
  12. Romero Ayuso, Dulce María. «Revisión histórica de la ocupación vinculada a la teràpia ocupacional.» (en castellà). [Consulta: 10 febrer 2020].
  13. Durante Molina, Pilar. Terapia ocupacional en salud mental (en castellà). Barcelona: Masson, 1998, p. 31-32. ISBN 84-458-0669-6. 
  14. Pérez de Heredia-Torres, M. «Origen de la Terapia Ocupacional en España». Rev Neurol., 45, 11, 2007, pàg. 695-698 [Consulta: 10 febrer 2020].
  15. Kielhofner, Gary. Fundamentos conceptuales de la Terapia ocupacional (en castellà). Madrid: Médica Panamericana, 2006, p. 30-31. ISBN 978-950-06-1258-6. 
  16. Romero Ayuso, Dulce María. «Revisión histórica de la ocupación vinculada a la teràpia ocupacional» (en castellà). [Consulta: 12 febrer 2020].
  17. Hopkins, Helen L. Willard Spackman Terapia ocupacional (en castellà). 8ª. Barcelona: Médica Panamericana, 1998, p. 28-29. ISBN 84-7903-260-X. 
  18. Polonio López, Begoña; Durante Molina, Pilar; Noya Arnaiz, Blanca. Conceptos Fundamentales de Terapia Ocupacional (en castellà). Madrid: Médica Panamericana, 2001, p. 1-14. 
  19. Gordon, Don. Willard & Spackman's Occupational Therapy (en anglès). Baltimore, MD: Lippincott Williams & Wilkins, 2009, p. 210. 
  20. Kielhofner, Gary. Fundamentos conceptuales de la Teràpia ocupacional (en castellà). Buenos Aires: Médica Panamericana, 2006, p. 56-60. ISBN 950-06-1258-5. 
  21. Yerxa, E.; Clark, F.; Jackson, J. An introduction to occupational science, A foundation for occupational therapy in the 21st century (en anglès). Haworth Press, 1989. 
  22. «Manual de Identidade Visual» (pdf) (en portuguès). COFFITO, abril 2017. [Consulta: 30 octubre 2019].

Bibliografia ampliada[modifica]

  • Montiel, Estefanía «Història de la Teràpia ocupacional (2a part): entrevista a l'Ana Forns, primera terapeuta ocupacional catalana i espanyola.». Butlletí informatiu APTOC, 10, 2009 JUL-DES, pàg. 15-29.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teràpia ocupacional