Un chien andalou

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ic movie 48px.svgUn chien andalou
Fitxa tècnica
Direcció Luis Buñuel
Protagonistes Simone Mareuil
Pierre Batcheff
Salvador Dalí
Luis Buñuel
Producció Pierre Braunberger, Luis Buñuel Portolés i Salvador Dalí
Guió Salvador Dalí
Luis Buñuel
Música Richard Wagner
Fotografia Albert Duverger
Jimmy Berliet
Muntatge Luis Buñuel Portolés
Productora Bazmark
Dades i xifres
País França
Data d'estrena 1929
Durada 16 min.
Idioma original Francès
Color pel·lícula en blanc i negre
Temàtica
Gènere drama, fantasia
Més informació
IMDB Fitxa 8.1/10 stars
FilmAffinity Fitxa
AlloCiné Fitxa
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Un chien andalou (literalment, en català, 'Un gos andalús') és un curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema.

Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquestos anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi. La producció va anar a càrrec del mateix Buñuel, que finançà el film amb l'aportació monetària de la seua mare.

El film es distribuirà més tard en cercles privats i dins el moviment surrealista, aportant prestigi al seu autor, cosa que li facilità el camí a l'hora de rodar el següent film, L'âge d'or.

Context[modifica | modifica el codi]

La seqüència inicial d'Un chien andalou, en la qual el mateix Buñuel esmola una navalla d'afaitar i talla l'ull d'una dona, un ull que la pantalla mostra tot seguit en primer pla, és una de les icones de la modernitat que han reprès cineastes, músics, artistes plàstics i narradors literaris i televisius.[1]

Buñuel i Dalí van escriure el guió al llarg de sis dies a Cadaqués. Dues imatges somiades van ser el motor del film, segons el relat de Buñuel en les memòries Mon dernier soupir (1983): les formigues en una mà i l'ull tallat. Els dos artistes van elaborar un guió tibat per dues línies: el guió com a expressió libèrrima de la imaginació i de les potències subversives de la càmera i del muntatge, i el guió com a pla de treball tancat que el rodatge només ha de traduir en les imatges previstes. Buñuel es va traslladar després a París, on va rodar i muntar el film als estudis de Billancourt.[1]

El tema central del film és una ardent confessió sense traves i un relat mental del desig i els tabús sexuals d'un jove modern, que se sent tan amenaçat per l'educació rebuda com per la dona nova i andrògina, sacrificada pel guió sense contemplacions i no sense conseqüències per a l'amor convencional. D'aquesta doble amenaça, d'aquest doble vincle, el film n'extreu puresa expressiva i humor. La partitura musical recull les tensions que se'n deriven, amb un muntatge sonor que alterna la música culta i la música popular, encarnades per la peça "Liebestod" ('La mort de l'amor') de l'òpera Tristany i Isolda de Wagner i per un tango de títol "Olé, guapa". Mentre el film era mut, la música sonava en gramòfon. El film no va ser sonoritzat fins al 1960, sota la supervisió de Buñuel.[1]

Un chien andalou és, doncs, una vivaç declaració de principis cinematogràfics sobre la mirada moderna, que en el cinema trobarà la poètica: xoc visual, indiferència per la psicologia, devoció pel misteri, sinceritat imaginativa, humor corrosiu, burla de la racionalitat i paròdia de les convencions estètiques i morals.[1]

Buñuel tornarà a Cadaqués com a territori cinematogràfic el 1929, ara com a escenari del seu segon film, L'âge d'or (1930), en què Dalí té un paper molt menor. El pròleg del film es roda al cap de Creus. L'estrena a París (1930) causarà encara més escàndol que Un chien andalou i serà prohibit. La prohibició s'estendrà fins al 1980 als Estats Units i el 1981 a França.

Si a Cadaqués s'havia iniciat el tàndem cinematogràfic format per Buñuel i Dalí, també serà el lloc on es clourà, el 1930. Un film familiar segella la col·laboració, Menjant garotes, filmat en un dinar amb el pare i la germana de Dalí, un muntatge que remet tant a Un chien andalou com a L'âge d'or.[1]

Altres dades[modifica | modifica el codi]

Nota[modifica | modifica el codi]

N'existeix una versió sonora de 1960, que és la més projectada i estesa. La música que s'escolta, ja que no hi ha diàlegs, és de Wagner i un tango. Aquesta versió es projecta sovint en cineclubs i centres d'aprenentatge, sobretot per a il·lustrar el moviment surrealista.

Comentari[modifica | modifica el codi]

Buñuel assenyalava la importància que per a ell tenien els somnis en la seua vida quotidiana i en el seu cinema. Influenciat per les teories de Sigmund Freud, el surrealisme prenia les imatges i idees oníriques com a principis del seu avantguardista moviment.

Tota la cinta pot descriure's com una successió encadenada d'imatges delirants i somnis absurds. La seua obertura, coherent amb la violència del moviment, ha esdevingut una de les seqüències més populars i reproduïdes dins del món del cinema: amb una navalla d'afaitar, un home secciona l'ull d'una jove alhora que un núvol travessa la lluna pel seu bell mig. A partír d'ací, es donen lloc un seguit d'imatges i situacions oníriques, sovint inconnexes i incoherents, fruit d'un treball d'automatisme i de caràcter surrealista. Tot i la seua pretesa contingència absoluta, diverses imatges delaten típiques obsessions de Buñuel, com la crítica a l'Església o escenes eròtiques; mentre que altres imatges cal atribuir-les a Dalí, com la mà amb formigues, el ruc mort, el cos femení, etc.

El paper que representa Salvador Dalí en la pel·lícula és el d’un seminarista, al costat de Jaume Miravitlles, arrossegats per un piano.

Encara que artesanal, la innovadora i inquietant cinta suposa l'inici de dues de les carreres artístiques més significatives del surrealisme mundial.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Un Chien Andalou». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Cinema

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]