Simón del desierto

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaSimón del desierto
Fitxa
Direcció Luis Buñuel
Protagonistes
Producció Gustavo Alatriste
Guió Luis Buñuel, Julio Alejandro, segons un tema de Federico García Lorca[1]
Música Raúl Lavista
Dissenyador de so James L. Fields
Fotografia Gabriel Figueroa Mateos
Muntatge Carlos Savage
Dades i xifres
País d'origen Mèxic
Estrena 1965
Durada 45 min
Idioma original castellà
Color en blanc i negre
Format 4:3
Descripció
Gènere Drama
Subjecte representat Simeó Estilita el Vell
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0059719 Allocine: 77859 Rottentomatoes: m/simon_of_the_desert Allmovie: v44783
Modifica les dades a Wikidata

Simón del desierto és una pel·lícula mexicana de Luis Buñuel Portolés, estrenada el 1965.

Argument[modifica]

Simón viu com a ermità estilita al cim d'un pilar erigit en ple desert. Les seves activitats es limiten al dejuni i a la meditació. S’avorreix, i és en els seus moments de fluixedat que el diable ve a temptar-lo, apareixent sota diverses formes.

Repartiment[modifica]

Anàlisi[modifica]

Última pel·lícula mexicana de Buñuel, Simon del desierto és al final un metratge mitjà, inacabat, ja que el seu autor no va poder realitzar totes les seqüències desitjades, a falta de mitjans financers[2][3] Pel personatge principal de la pel·lícula, Buñuel s'ha inspirat en un personatge històric, Simeó Estilita el Vell, que va viure com a ermità al segle V després de J C. encimbellat dalt d'una columna en un desert de Síria, durant més de quaranta anys.

El crític de cinema Gérard Lenne va escriure a propòsit de la pel·lícula: «L'humor decapant de Buñuel s'endossa aquí a la religiositat mística amb una eficàcia rarament aconseguida a la pantalla...»[2]

Premis[modifica]

Referències[modifica]

  1. La Légende Dorée, a Mon dernier soupir, p. 295, Luis Buñuel, Ed. Robert Laffont, 1982.
  2. 2,0 2,1 Dictionnaire des films, Bernard Rapp, Claude Lamy, Ed. Larousse, 1990
  3. L'escena sota la neu, les dels pelegrinatges i la visita de l'emperador de Bizanci han estat abandonades, segons Mon dernier soupir, pàg. 296, Luis Buñuel, Ed. Robert Laffont, 1982