Vàlvula de buit

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vàlvula doble-tríode de fabricació russa

Les vàlvules o tubs de buit, també anomenades vàlvules termoiòniques foren els primers díodes. Estaven constituïdes per dos o més elèctrodes rodejats de buit en un tub de cristall, amb un aspecte semblant al de les làmpades incandescents. L'invent va ser realitzat a 1904 per John Ambrose Fleming, de l'empresa Marconi, basant-se en observacions realitzades per Thomas Alva Edison.

Igual que les làmpares incandescents, els tubs de buit més senzills tenen un filament (el càtode) a través del qual circula el corrent, escalfant-lo per l'efecte Joule. El filament està tractat amb òxid de bari, de manera que al escalfar-se emet electrons al buit circumdant, que són conduïts electrostàticament cap a una placa metàl·lica carregada positivament (l'ànode), produint-se així la conducció. Evidentment, si l'ànode no s'escalfa, no podrà cedir electrons al buit circumdant, per la qual cosa el pas del corrent en sentit invers es veu impedit.

Encara que estos díodes encara s'empren en certes aplicacions especialitzades, i malgrat haver tingut un cert ressorgiment, la majoria dels díodes moderns es basen en l'ús de materials semiconductors, especialment en electrònica.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vàlvula de buit