Òscar Esplà i Triay

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Òscar Esplà i Triay (Alacant, 5 d'agost de 1889 - Madrid, 6 de gener de 1976) fou un compositor valencià.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

El 1903 es traslladà a Barcelona per estudiar enginyeria industrial i filosofia, però s'inicià de molt jove en el món de la música sota el mestratge de Juan Latorre. Ingressà el 1904 al Conservatori Superior del Liceu.[2] L'obtenció d'un premi de composició el 1911 va fer que es decantés definitivament per la música i completà els estudis primer a Munic, on conegué Max Reger, i després a París, on fou alumne de contrapunt i composició de Camille Saint-Saëns. Guanyà el primer premi de composició en el concurs internacional de Viena (1911) amb Suite llevantina, per a orquestra.

A partir del 1930 fou professor del Conservatori de Música de Madrid i entre el 1931 i el 1936 on aconsellà al compositor Gustavo Pittaluga,[3] presidí la Junta Nacional de Música. Després de la Guerra Civil Espanyola es traslladà a Brussel·les; el 1946 fou nomenat director del Laboratori Musical Científic d'aquella ciutat i el 1948 la UNESCO li encarregà un estudi sobre l'establiment del diapasó estàndard.

El 1951 va tornar de l'exili. L'any següent ingressà a l'Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1956 és elegit membre de l'Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France i el mateix s'establí el Premi Internacional de Música Òscar Esplà. El 1962 fou nomenat director del Conservatori de Música Òscar Esplà d'Alacant.

Membre del consell internacional de la Unesco i president de la secció espanyola de la Societat Internacional per la Música Contemporània, Esplà fou un exemple poc comú de músic amb diferents carreres universitàries. Persona cosmopolita i d'ampla cultura, va cultivar també acuradament l'amistat d'altres artistes de la seua terra, com ara l'escriptor Gabriel Miró i el pintor Emilio Varela, amb els quals forma un trio de creadors excepcionals que va marcar una època sense parangó a la Història de l'art alacantí.

Obra[modifica | modifica el codi]

Posseïdor d'un ample catàleg, hi figuren els gèneres més diversos: l'òpera, el ballet, la música orquestral, vocal, de cambra i per a piano. La música de la seva terra natal, els grans corrents musicals amb els quals entrà en contacte i la recerca d'un llenguatge personal són els tres elements més importants que caracteritzen la seva obra i trajectòria.

La seva producció és basada en gran part en una escala o escriptura molt original, inspirada en la música popular d'Alacant. Les seves obres principals són:

  • Sonata per a violí i piano (1913)
  • un quartet per a cordes (1920)
  • Don Quijote velando las armas (1924), preludi simfònic.
  • La Nochebuena del diablo (1926), amb versió escènica del 1967, cantata escènica.
  • El contrabandista (1928), ballet.
    Òscar Esplà (dreta) amb Germán Bernácer i la seua dona, Maria Guardiola, a l'alacantina serra d'Aitana
  • dues suites sobre temes populars per a orquestra de cordes (1931, 1933)
  • Sonata del sur (1943), per a piano i orquestra, (en la seva versió primitiva, per a piano sol) dedicada al pianista aragonès Eduardo del Pueyo.
  • Sonata espanyola per a piano (1949)
  • Simfonia per a cor i orquestra (1950)
  • Segon concert per a corda (1956).
  • Simfonia Aitana (1958)

El 1924 reformà la part musical de la Festa d'Elx.

Però al costat de la seva obra musical cal no oblidar la seva faceta d'escriptor de cançons i de llibres d'estètica musical; al llarg de tota la seva vida plasmà el seu pensament musical, les seves inquietuds culturals i les seves idees estètiques en una sèrie d'escrits.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Òscar Esplà i Triay». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. llenguavalencianasi.com, Óscar Esplá y Triay
  3. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 8, pàg. 561 (ISBN 84-239-4578-2)