Antílop

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antidorcas marsupialis.

El nom antílop es dóna globalment a tots individus que pertanyen a diversos gèneres, i a qualque artiodàctil, no bòvid, com és el cas de l'antílop americà. De les 90 espècies d'antílop distribuïdes en 30 gèneres, unes 15 estan en perill. Els antílops tenen en comú les formes elegants i esveltes, les dimensions petites o mitjanes i un tipus de vida propi. Tenen les potes llargues i primes, acabades en dits fins protegits per peülles. El coll és allargat. Tenen banyes caviformes, ben desenvolupades en els mascles i més petites o absents en les femelles. L'antílop és un mamífer herbívor. Són animals nocturns. Els antílops tenen, en general, un dimorfisme sexual acusat.

Espècies i distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

Viuen en regions desèrtiques, estepes i sabanes, sovint en grups de diversos individus. Qualque espècie habita l'Àsia, però la gran majoria viu a l'Àfrica, especialment a la part oriental, on són protegits amb el propòsit d'evitar llur extermini. Si bé s'ha introduït l'antílop blackbuck en els Estats Units amb el propòsit de fer "caceres exòtiques", una activitat molt comuna a Texas, no hi ha un vertader antílop nadiu d'Amèrica, i l'"Antílop pronghorn" dels Grans Plans pertany a la família Antilocapridae. Als boscs occidentals d'Àfrica també hi podem trobar qualque espècie d'antílops i també hi trobam subspècies i races locals, basades en les diferències de color i d'estructura de les banyes. A part dels antílops anomenats així justament (antílop negre, antílop africà, etc.), cal considerar també com a antílops l'addax, el bongo o bocerc, el cob, el congoni, el cudú. El blesbok o damalisc, els disc-discs, els duikerbok, les gaseles, el guerenuc, l'impala o pal·la, lonòtrag, el niala, el nilgau, els nyus, l'orango, els òrinxs, la saiga, el steenbok i el springbok o antílop saltador. També hauríem d'esmentar com a noms d'antílops l'antílop africà (Taurotragus oryx, un antílop de gran mida; l'antílop americà (Antrocapra americana) remugant, l'única espècie actual de la família dels antilocàprids; l'antílop aquàtic (Kobus allipsiprymus), un antílop gros amb banyes llargues de la regió compresa entre Somàlia i el riu Limpogo, molt semblant al K. defassa del Senegal i est d'Àfrica fins a Rhodèsia; l'antílop-cavall (Hippotragus equinus), un antílop de gran dimensions, de Mesopotàmia, Aràbia i Etiòpia; l'antílop-cavall negre (Hippotragus niger) molt semblant a l'antílop-cavall; anomenat també egòcer; l'antílop impala: impala; l'antílop nan: nom que es dóna a diversos gèneres (Oreotragus, Dorcatragus, etc.) de petites dimensions que habiten a Àfrica; l'antílop negre (Antilope cervicapra) d'uns 80 cm d'alçada i dimorfisme sexual molt acusat; l'antílop reial (Neotragus Pygmaeus), un petit antílop de la mida d'una llebre, que viu a Guinea, Nigèria i Costa d'Or, també anomenat neòtrag.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

En general es pot dir que els antílops són artiodàctils, és a dir mamífers terrestres amb membres xònics i unglots, que pertanyen als cérvols i afins. Les 171 espècies actuals d'artiodàctils s'agrupen en els subordres dels suïns i els remugants. Els remugants presenten dents hipodontes, tenen un parell de canines superiors o no en tenen cap, les incisives superiors o les canines (semblants a les incisives) es troben separades per un diastema; les molars són selenodontes i l'estómac presenta diverses cambres. L'aliment, després d'estar a la primera cambra, torna a la boca on és mastegat per segona vegada. Els remugants es poden dividir en dos grups els tilòpodes i la pècora. Els remugants del grup de la pècora inclouen una gran diversitat d'espècies: pràcticament tots els remugants vivents. Les seves extremitats només toquen a terra pels dos dits centrals recoberts distalment per unglots (els laterals més curts, solen conservar-se). Els molars són del tipus selenodont, com ja s'ha esmentat. Els cervoïdeus agrupen formes amb cranis amb defenses cobertes de pell (com en el cas dels giràfids) o banyes no recobertes que es renoven periòdicament (cèrvids).

Comportament[modifica | modifica el codi]

Amb un aliment que no es mou, els antílops (igual que altres herbívors) no necessiten una gran intel·ligència. De totes maneres, necessiten ser capaços de reaccionar davant la presència de depredadors, per tant tenen tendència a ser corredors ràpids. Són àgils (poden executar corregudes ràpides) i tenen una bona resistència (Poden córrer durant un temps). Això són avantatges quan són perseguits per depredadors saltadors com el lleopard o el guepard que és l'animal terrestre més ràpid, però que es fatiga aviat.

Les diferents espècies tenen un comportament diferent en presència de depredadors, i aquestes diferències s'associen a l'hàbitat. Qualque espècie dels boscos oberts s'ajeu fins al darrer minut i llavors bota enèrgicament. Les espècies de les planes, com les gaseles, no tenen aquesta oportunitat i han de fugir ràpidament quan el predador s'acosta. Les reaccions varien segons les espècies dels depredadors i el seu comportament. Per exemple, les gaseles poden no fugir d'un lleó fins que està a uns 200 metres—els lleons cacen per sorpresa, sovint a l'aguait, un que pot ser vist clarament és improbable que ataqui. De totes maneres els lleopards que depenen de l'arrencada ràpida poden causar les gaseles fugin a una distància d'uns 800 metres.

Les espècies del forest, bosc o dels llocs on hi ha molts d'arbusts tenen tendència a ser sedentaris, però moltes de les espècies de les planes emprenen migracions dures. Aquestes migracions fan que les espècies per poder menjar herba segueixin les pluges. Els nyus i les gaseles d'Àfrica de l'est fan algunes de les migracions més impressionats i massives de tots mamífers.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ramon Folch i Guillèn. Història Natural dels Països catalans. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, primera edició, octubre de 1987.
  • Glòria Estruch i Roser Nos. Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana S. A. Segona edició (1986). Segona reimpressió, març 1989. Diputació, 250. 08007. Barcelona.
  • Kingdon, Jonathan. 1997. The Kingdon Field Guide to African Mammals. Academic Press, San Diego & London. Pp. 346–446. (ISBN 0-12-408355-2)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antílop Modifica l'enllaç a Wikidata