Apol·lo del Belvedere

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Apol·lo del Belvedere als Museus Vaticans

L'Apol·lo de Belvedere, és una famosa escultura de marbre de l'Antiguitat Clàssica. Va ser redescoberta a la fi del segle XV, durant el renaixement.[1]Des de mitjan segle XVIII, va ser considerada la millor escultura antiga pels neoclassicistes i durant segles es va considerar l'epítom dels ideals de perfecció estètica per als europeus i la part occidental del món.

Descripció[modifica | modifica el codi]

L'escultura representa el déu grec Apol·lo que acaba de vèncer la serp Pitó, un monstre que recentment havia causat estralls a la costa de Delfos. La fletxa acaba de sortir del seu arc, i encara perdura l'esforç imprès en la seva musculatura. El seu cabell, lleugerament arrissat, flota en tirabuixons sobre el seu coll i es recull graciosament dalt del seu cap, que està envoltat amb el strophium, una banda simbòlica de reis i déus. La seva aljava penja de l'espatlla esquerra. La roba (clàmide) està subjecta sobre l'espatlla dreta, només girada sobre el seu braç esquerre i estirada cap enrere.

La part inferior del braç dret faltava quan va ser descoberta i va ser restaurada per Giovanni Angelo Montorsoli, un escultor i alumne de Miquel Àngel.

L'Apol·lo mostra les característiques distintives de l'art hel·lenístic, en particular les de Praxíteles, sobretot al contrast entre el modelatge mòrbid del cos i els plecs del mantell que forma forts clarobscurs, com va notar i va lloar el teòric del neoclassicisme, Winckelmann.

L'estàtua mesura d'alt 224 centímetres, i està situada en el Museu Pius Clementí dels Museus Vaticans.

Història[modifica | modifica el codi]

  • Antiguitat. El marbre és o ben hel·lenístic o una còpia romana a partir d'un original de bronze, avui perdut, que s'ha fet entre el 350-325 aC per l'escultor grec Leòcares.[2]
  • El renaixement. Abans de la seva instal·lació al Cortile del Belvedere, l'Apol·lo, que sembla haver estat descobert el 1489,[3] aparentment els artistes li van prestar poca atenció.[4] Va ser descobert a la Vil·la de Neró d'Anzio. Encara que s'ha sabut sempre que havia pertangut a Giuliano Della Rovere abans de convertir-se en papa, com a Juli II, la seva ubicació és confusa, fins data tan recent com 1986:[5] El cardenal Della Rovere, que tenia el títul de Sant Pietro in Vincoli, va romandre fora de Roma durant una dècada, durant el papat d'Alexandre VI, (1494-1503); l'endemig, l'Apol·lo va romandre al seu jardí, segons ha demostrat Deborah Brown, i no a l'església de la que era titular, tal com s'ha suposat anteriorment.
Adam i Eva gravat de 1504 de Albrecht Dürer, amb la postura del Apol·lo del Belvedere

Tan bon punt es va instal·lar al jardí del Belvedere, tanmateix, immediatament va ser conegut i va créixer la demanda de còpies. L'escultor de Màntua Pier Jacopo Alari Bonacolsi, anomenat L'Antico va fer un meticulós model en cera d'ell, que va fondre a bronze, amb un fi acabat i parcialment daurat, perquè figurés a la col·lecció dels Gonzaga, i va haver-n'hi tota una sèrie de còpies realitzades per altres mans. Albrecht Dürer va prendre l'actitud de l'Apol·lo, però invertida, per al seu Adam al gravat de 1504 d'Adam i Eva, el que suggereix que va veure l'escultura a Roma. Quan L'Antico i Dürer ho van veure, l'Apol·lo probablement era a la col·lecció de Giuliano della Rovere, qui, tan bon punt va ser papa com a Juli II, va traslladar l'escultura el 1511 al petit pati d'escultures del Belvedere, residència estiuenca que estava unida amb el Palau Vaticà pel gran Cortile del Belvedere, executat per Bramante. Es va convertir a l'Apol·lo del Belvedere i amb aquest nom ha romés, encara que l'escultura es troba a l'interior, al Museu Pius Clementí als Museus Vaticans, de Roma.

Obres inspirades o influïdes per l'Apol·lo del Belvedere[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Apol·lo del Belvedere
  1. Barral i Altet, Xavier, Historia Universal del Arte:La Antigüedad Clásica,(1987) Barcelona, Editorial Planeta,p.192, ISBN 84-320-8902-8
  2. Richter, Gisela m.A., El Arte Griego, (1980) Barcelona, Ediciones Destino, p.156, ISBN 84-233-1018-3
  3. R. Weiss, The Renaissance Discovery of Classical Antiquity (Oxford University Press) 1969, p.103, assenyala els assentaments el 1489 i una repetició el 1493 a la una mica caòtica crònica de Cesena de Giuliano Fantaguzzi.
  4. H. H. Brummer, The Statue Court in the Vatican Belvedere (Stockholm) 1970, pp.44-71, que ofereix el més concís estudi de la descoberta de l'estàtua i la seva història.
  5. Deborah Brown, "The Apollo Belvedere and the Garden of Giuliano della Rovere at SS. Apostoli" Journal of the Warburg and Courtauld Institutes 49 (1986), pp. 235-238.