Carles Nadal i Gaya
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 desembre 1923  Barcelona |
| Mort | 27 gener 2010 (86 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista |
| Família | |
| Germans | Joan Manuel Nadal Gaya, Santiago Nadal i Gaya i Eugenio Nadal Gaya |
Carles Nadal i Gaya (Barcelona, 28 de desembre de 1923 - 27 de gener de 2010 va ser un periodista català especialista en política internacional, professor de relacions internacionals, escriptor i poeta. Va publicar els seus escrits al diari La Vanguardia durant més de cinquanta anys, on fou cap de les seccions d'Internacional i d'Opinió i columnista de l'espai setmanal Week-end Político Mundial. Als anys 50 i 60 durant el Franquisme va militar al grup de Periodistes Democràtics de Barcelona en defensa de la llibertat d'expressió.[1]
Biografia[modifica]
Formació[modifica]
Procedia d'una família que fou protagonista en el món de la premsa i la cultura de Lleida. Va estudiar primària als Escolapis i acabada la guerra es llicencià en Filosofia i Lletres en l'especialitat de Romàniques a la Universitat de Barcelona.[2] Anà a les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès amb Carlos Barral, Albert Oliart, Jaime Gil de Biedma o Antonio de Senillosa.[3]
Era el petit dels Nadal, el seu germà Santiago Nadal i Gaya va ser l'impulsor de la secció internacional del diari La Vanguardia i durant la Segona Guerra Mundial va jugar la carta aliada i democràtica enfront de l'Eix, apostant per Joan de Borbó enfront del Franquisme i va ser membre del Consell Privat, el que el portà a la presó el 1944 per un article titulat Verona y Argel on criticava les depuracions del govern de Francisco Franco. Un altre dels seus germans, Eugeni Nadal i Gaya, fou el primer cap de redacció de la revista Destino i morí en plena joventut donant el nom al Premi Nadal, el més antic en castellà.[2]
Trajectòria[modifica]
Va ser professor de literatura en diversos centres públics i privats i conservador del Museu Marés durant deu anys.[4]
Entre els anys cinquanta i seixanta va ser professor de l'Escola de Periodisme de l'Església i formà part del grup clandestí de Periodistes Democràtics de Barcelona.[5] També va ser professor de política internacional a la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Va escriure el seu primer article a La Vanguardia el 1956.[2] El 1969 va ser nomenat redactor en cap de la secció d'Internacional del diari succeint al seu germà Santiago, que durant tres dècades havia ocupat el càrrec.[6] Quan Santiago va morir el 1974, el Grup Godó va encarregar personalment a Carles Nadal que ocupés el lloc del seu germà en l'anàlisi setmanal de política internacional que s'anomenava Week-end Político Mundial. Des del 1976 fins que va morir, el gener de 2010 a causa d'una malaltia coronària, va publicar de manera ininterrompuda aquest article setmanal. L'últim va ser sobre la catàstrofe d'Haití.[1]
El 1981 va ser nomenat cap d'opinió del mateix diari, una responsabilitat que va assumir, segons alguns companys, amb un tarannà dialogant i respectuós enfront de les opinions alienes.[2] fins a la seva jubilació el 1995.[6]
Durant tota la seva carrera professional va aconseguir compaginar el seu treball periodístic amb la docència com a professor de Relacions Internacionals a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Llibres[modifica]
- 1960 Leyendas Universales. Enciclopedias de Gassó
- 2011 Dietari a la vora del mar. Balades del riu perdut. Poemari. Pagès editors
- 2012 En voz baja: Poemas 1984 - 2009 de Carlos Nadal Gaya (Autor), José Corredor Matheos (Colaborador). Milenio Publicaciones
- 2013 El mundo después del 11-S: Diez años que interpretan los problemas actuales (2000-2010) de Carlos Nadal Gaya (Autor), Jaime Arias Zimerman (Colaborador), María Dolores MAsana Argüelles(Redactora), Óscar Astromujoff (Ilustrador). Milenio Publicaciones
Reconeixements[modifica]
- 2002 Premi Godó de Periodismo
- 2005 Premi Rodríguez Santamaría de l'Associació de la Premsa de Madrid
- 2008 Reconeixement a la lluita en defensa dels Drets Humans de l'Institut de Drets Humans de Catalunya.[3]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Press, Europa. «El periodista Carlos Nadal fallece a los 85 años» (en espanyol europeu). [Consulta: 24 gener 2016].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 País, Ediciones El. «Carlos Nadal Gaya, un periodista fuera de serie» (en castellà), 29-01-2010. [Consulta: 24 gener 2016].
- ↑ 3,0 3,1 Nadal, Carlos. Dietari a la vora del mar. Poemari (en catalán). Pagès Editors, 2011. ISBN 978-84-9975-150-4.
- ↑ Tomás Alcoberro. «Carlos Nadal, mi "jefe íntimo" - Diario de BeirutDiario de Beirut». [Consulta: 24 gener 2016].
- ↑ «El periodista Carlos Nadal fallece tras medio siglo de defensa de las libertades». Arxivat de l'original el 2016-01-31. [Consulta: 24 gener 2016].
- ↑ 6,0 6,1 «Carlos Nadal: Un internacionalista liberal y monárquico | Horizonte». Arxivat de l'original el 2016-01-31. [Consulta: 24 gener 2016].
Enllaços externs[modifica]
- Carlos Nadal, mi jefe íntimo Por Tomás Alcoberro. 2010
- Artículos representativos publicados en La Vanguardia