Contrabaix
 | |
| Tipus | instrument de corda fregada: Hornbostel-Sachs: 321.322-71 (cordòfon compost fregat amb un arquet) |
|---|---|
| Classificació Hornbostel-Sachs | 321.322-71  |
| Tessitura |  |
| Nota més baixa | re |
| Data | dècada del 1400 i dècada del 1800 |
| Professió artística | contrabaixista |
| Instruments relacionats | Violí Baix elèctric Viola Violoncel Viola d'arc Violó |
| Intèrprets destacats |
|
| Constructors | Lutier |
| Vegeu també | Caixa de ressonància Arquet Batedor Cordal Claviller Pont Tapa harmònica |
Un contrabaix és un instrument de corda fregada. És el més greu d'aquesta família. Té elements que el fan semblant a la viola, el violoncel i el violí, però també ha heretat característiques que són més pròpies de la viola d'arc. Per les seves dimensions (al voltant d'1,85 m) es toca dret o assegut en un tamboret alt.
Es fa sonar amb l'arquet, encara que les cordes també poden ser -i, de fet, és habitual que ho siguin- polzades en pizzicato. L'arc es pot agafar d'acord amb dues tècniques: la francesa que és com en els altres instruments de la seva família, i l'alemanya en què el palmell de la mà es col·loca perpendicular l'arc. Les tipologies d'arc utilitzades en un cas i en l'altre també són diferents.
És un instrument que es troba en molts tipus de conjunts, des de l'orquestra, fins al jazz clàssic, i passant per molts tipus de grups de música tradicional d'arreu d'Europa en els quals esdevé el baix més idoni. Entre aquests es troba la cobla.
Tradicionalment, el contrabaix ha tingut quatre cordes; modernament, però, els contrabaixos d'orquestra es construeixen amb cinc, mentre que en algunes cobles encara resten instruments de tres cordes, encordats amb cordes de tripa, i amb un perfil diferent, més allunyat del del violí i més proper al de la guitarra. És aquest el tipus de contrabaix que normalment es coneix amb el nom de «verra». Les cordes estan afinades per quartes i no pas per quintes com en la resta d'instruments occidentals de corda fregada, característica que l'apropa a la viola d'arc. El claviller també és en forma de voluta com en el violí, però les clavilles no entren a pressió com en aquest, sinó que van roscades.
Fins fa unes dècades hi havia hagut la tradició que els instrumentistes que tocaven el violoncel, toquessin també el contrabaix. Modernament aquesta tradició s'ha canviat i és fins a cert punt freqüent -si més no en l'àmbit de la música popular- que qui toca el contrabaix, toqui també el baix elèctric. Un cas prou conegut és el del cantant i compositor de música pop Sting.
Donada la seva tessitura greu i una certa limitació en l'expressivitat i per a l'execució de notes ràpides i passatges de virtuosisme, el contrabaix ha estat poc utilitzat com a instrument solista. En aquest terreny destaquen els concerts per a contrabaix i orquestra de Carl Ditters von Dittersdorf o el duet per a violoncel i contrabaix de Rossini.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Contrabaix |
Història
Els orígens del contrabaix daten del segle XVI, l'època la qual sembla que ja existia un instrument semblant anomenat violone.
La situació del contrabaix en l'àmbit musical del segle XVIII era poc satisfactori. Aquesta agonia es prolongà fins a l'entrada en escena de "Domenico Dragonetti", que va promoure la seva inclusió definitiva a l'orquestra i es va convertir en el primer virtuós. Malgrat tot, l'italià no va aconseguir veure en vida com el contrabaix s'independitzava progressivament del violoncel en les composicions d'orquestra, encara que va poder assistir a la proliferació de sonates, duos i trios específics per a contrabaixos.
No va ser fins al segle XIX que el contrabaix adopta les característiques i la forma actuals, combinant elements propis del violí i de la viola. També va ser durant aquest segle que definitivament es va incorporar el contrabaix a l'orquestra com a instrument secundari, d'acompanyament o de reforç. Les dificultats de la interpretació de la seva gran envergadura van limitar el seu salt als escenaris. Malgrat tot, a finals del segle XVIII i durant tot el segle següent alguns compositors van dipositar la confiança en l'instrument, cosa que va anar guanyant el respecte de músics i del públic. Però no va ser fins a la segona mitat del segle XX, que es va donar el verdader auge del contrabaix de la mà d'instrumentistes, pedagogs i, sobretot, del jazz, que va brindar l'oportunitat de lluir-se en solitari i va possibilitar l'adopció de noves tècniques interpretatives.
Contrabaixistes cèlebres
Segle XVII
- Antoni Lliteres i Carrió (1673 - 1747)
Segle XVIII
- Domenico Dragonetti (1763 - 1846)
- Johannes Matthias Sperger (1750 - 1812)
Segle XIX
- Giovanni Bottesini (1821 - 1889)
- Johann Joseph Abert (1832 - 1915)
- Franz Simandl (1840 - 1912)
- Pere Valls i Duran (1869 - 1935)
- Édouard Nanny (1872 - 1942)
- Serge Koussevitzky (1874 - 1951)
- Josep Cervera i Bret (1883 - 1969)
- Antoni Torelló i Ros (1884 - 1960)
Segle XX
- Frederick Zimmermann (1906 - 1967)
- Oscar G. Zimmermann (1910 - 1987)
- Warren Benfield (1913 - 2001)
- Henry Portnoi (1915 - 1996)
- Roger Scott (1919 - 2005)
- Israel "Cachao" López (1918 - 2008)
- Ludwig Streicher (1920 - 2003)
- Charles Mingus (1922 - 1979)
- François Rabbath (1931 - )
- Paul Chambers 1935 - 1969)
- Ron Carter (1937 - )
- Charlie Haden (1937 - )
- Franco Petracchi (1937 - )
- Frank Proto (1941 - )
- Gary Karr (1941 - )
- Teppo Hauta-aho (1941 - )
- Thomas Martin (1941 - )
- Klaus Stoll (1943 - )
- Rodney Slatford 1944 - )
- Eddie Gomez (1944 - )
- Rufus Reid (1944 - )
- Niels-Henning Ørsted Pedersen (1946 - 2005)
- Stanley Clarke (1951 - )
- Michael wolf (1954 - )
- Joel Quarrington (1955 - )
- Jeff Bradetich (1957 - )
- John Patitucci (1959 - )
- Edgar Meyer (1960 - )
- Rinat Ibragimov (1960 - )
- Stefano Sciascia (1960 - )
- Leon Bosch (1961 - )
- Renaud Garcia Fons (1962 - )
- Christian McBride (1972 - )
- Enrico Fagone (1979 - )
- Esperanza Spalding (1984 - )
- Ferran Sala
- Barry Green
- Robert Nairn
- Alberto Bocini