Dafnis (poeta)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Dafnis (Daphnis Δαφνίς, 'llorer') fou un heroi sicilià al que s'atribueix la invenció de la poesia bucòlica. Diodor de Sicília diu que fou fill d'Hermes i una nimfa[1] o simplement l'amant (eromen) d'aquest déu.[2] Ovidi el considera un pastor del mont Ida,[3] però no aclareix si es refereix a l'Ida frigi o al cretenc, ja que el terme fa referència a qualsevol muntanya boscosa.[4]

Mite[modifica | modifica el codi]

Pan i Dafnis. (Palazzo Altemps, Museo Nazionale Romano, Roma, Itàlia).

La seva mare el va abandonar quan era petit en un camp de llorers. Per això va rebre aquest nom i se'l considera afavorit per Apol·lo[5] Va ser criat per nimfes i pastors, i ell mateix es va convertir en pastor, evitant les bullicioses multituds d'homes i tenint cura dels seus ramats al mont Etna tant a l'hivern com a l'estiu.

Pan li va ensenyar a cantar i tocar la siringa, i de vegades se'l presenta com el seu amant. Estava protegit per les Muses, que li inspiraven l'amor a la poesia. Va compondre poesies bucòliques amb les quals delectava Àrtemis durant les seves caceres. Es diu que abans que ell els pastors portaven una vida salvatge i que Dafnis els va civilitzar, ensenyant-los a respectar i honrar els déus, i que va difondre entre ells el culte a Dionís, que celebraven solemnement.

Una nàiade, el nom de la qual canvia d'un escriptor a l'altre (Equenais, Xenea, Nomia o Lice),[6] es va enamorar d'ell i li va fer prometre que mai tindria cap relació amb una noia, amb l'amenaça que es quedaria cec si violava aquest vot. Durant un temps el bell Dafnis va resistir les nombroses temptacions a les quals va estar exposat, però al final va cedir després de ser emborratxat per una princesa. Així, la nàiade el va castigar amb la ceguera o, segons expliquen d'altres, el va transformar en una pedra.

Després d'haver-se quedat cec, va demanar ajut al seu pare, el qual el va pujar al cel (on va prendre sota la seva protecció partors i ramats) També va fer brollar una font en el lloc on tot havia succeït. El pou portava el nom Dafnis i els sicilians hi oferien un sacrifici anual.[7] Filargiri, en aquest mateix passatge, afirma que Dafnis va intentar consolar-se de la seva ceguera mitjançant cançons i tocant la flauta, però que no va viure gaire temps més, i l'escoli sobre Teòcrit de Siracusa relata que va caure per un precipici mentre deambulava cec.[8] Relats lleugerament diferents apareixen a Servi i a diferents parts dels Idilis de Teòcrit de Siracusa.

Segons altres versions, Estesícor va fer del destí de Dafnis el tema de la seva poesia bucòlica, que va ser la primera de la seva classe.

Referències literàries[modifica | modifica el codi]

La llegenda de Dafnis i Cloe escrita per Longus descriu dos nens que creixen junts i que van desenvolupant gradualment un amor mutu, casant-se finalment després de moltes aventures.

Altres personatges amb el mateix nom[modifica | modifica el codi]

Fonts[modifica | modifica el codi]

  1. Diodor Sícul iv.84.
  2. Claudi Elià, Varia Historia x.18.
  3. Ovidi, Les Metamorfosis iv.275.
  4. Etymologicum Magnum s.v.
  5. Servi Honorat, Comentari sobre les Èglogues de Virgili x.26.
  6. Parteni de Nicea, Erotica Pathemata 29; Escoli sobre Teòcrit i.65, vii.73; Servi Honorat, Comentari sobre les Èglogues de Virgili viii.68; Juni Filargiri, Comentari sobre les Èglogues de Virgili v.20.
  7. Servi Honorat, Comentari sobre les Èglogues de Virgili v.20.
  8. Escoli sobre Teòcrit VIII.93.
  9. Pausànies, Descripció de Grècia x.5.5.
  10. Diodor Sícul, iv.12.7.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dafnis (poeta) Modifica l'enllaç a Wikidata