Dii Consentes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els Dii Consentes en un altar de marbre trobat a Gabii, datat del segle I aC, es desconeix però a quin ritual pot estar relacionat. (Museu del Louvre, París)

Els Dii Consentes (o Dii Complices)[1] eren les dotze divinitats més importants de la mitologia romana que, segons la tradició, formaven el consell celestial presidit per Júpiter. El grup estava format, a part del déu suprem, per Mart, Neptú, Apol·lo, Mercuri, Vulcà, Juno, Vesta, Minerva, Ceres, Venus i Diana.

Significat del nom[modifica | modifica el codi]

El nom de consentes és un terme llatí en plural que es pot traduir per «els qui estan junts» i que comparteix la mateixa arrel de les paraules llatines presentes i absentes. Indica que el culte que rebien s'adreçava, no a cada divinitat separadament, sinó a tot el grup, considerat com una mena d'individualitat celeste.

Al Fòrum Romà hi havia una estàtua daurada del conjunt diví, en el lloc anomenat Porticus Deorum Consentium,[2]que era el pòrtic que flanquejava el carrer que pujava del Fòrum Romà fins al Capitoli.

La primera referència que hi ha de l'ús d'aquesta expressió és del poeta Enni, qui va fer la llista, segons ell traduint a un poeta grec.[3] Titus Livi va organitzar la llista per parelles: Júpiter i Juno, Neptú i Minerva, Mart i Venus, Apol·lo i Diana, Vulcà i Vesta, Mercuri i Ceres.[4] Tres dels Dii Consentes formaven la Triada Capitolina: Júpiter, Juno i Minerva; eren els qui tenien el temple principal al turó del capitolí i als qui es considerava més importats.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El grup de les dotze deïtats té orígens més antics que la cultura romana o la grega. L'agrupació grega podria tenir antecedents a Lícia, a la regió d'Anatòlia. Es coneix l'existència d'un grup de dotze déus hittites, tant per textos en escriptura cuneïforme com per representacions artístiques. Aquest grup hittita, a diferència dels grecs i dels romans, és un grup en què tots els membres són del gènere masculí i no presenten trets distintius. Al mercat de Xanthos (Lícia), hi havia cap a l'any 400 aC, una àrea dedicada a les dotze divinitats.[5]

Heròdot també feia esment a un grup de dotze déus adorats pels egipcis, però aquesta dada encara no s'ha confirmat en textos egipcis. Es creu que el culte als Δωδεκάθεον (Dodekatheon, «els dotze Olímpics») data del segle VI aC i no va tenir precedents en el període micènic. La construcció del seu altar data del temps de l'arcont epònim del jove Pesistratos (522/521 aC). Cap al segle V aC hi ha testimonis del culte als dotze olímpics, a la ciutat d'Olímpia i a Hieron una ciutat del Bòsfor.[5]

La teoria de l'existència de dotze divinitats etrusques procedeix d'autors llatins de finals de l'imperi romà, quan parlaven dels orígens grecs de la cultura etrusca, però els historiadors actuals agafen aquesta teoria amb escepticisme. Segons la descripció, eren consellers del déu etrusc Tínia, eren de nom anònim i tenien caràcter de despietats. Arnobi el vell deia que els etruscs tenien sis déus i sis deesses als qui anomenaven consentes i complices perquè havien sorgit i s'havien establert al cel junts i que aquests dotze actuaven com a consellers de Júpiter; aquesta era una explicació que implicava una vessant astronòmic de les divinitats.[6]

La teoria etrusca en el seu conjunt depèn de l'afirmació, encara discutida, de si els etruscs eren un poble que havia emigrat d'Anatòlia i, en aquest cas, els dotze déus etruscs tindrien també els seus antecedents en els dotze hittites.[6]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Arnobi el vell, "Adversus Nationes", III,40
  2. Samuel Ball Platner, "The Topography and Monuments of Ancient Rome", 1904, p. 173–174.
  3. Enni, fragment 45 ; citat també per Marc Terenci Varró, "De re rustica", I.I.4
  4. Titus Livi, "Ab urbe condita", XXII.10.9
  5. 5,0 5,1 Charlotte R. Long,p. 144-186
  6. 6,0 6,1 Charlotte R. Long,p. 232

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Charlotte R. Long. "The Twelve Gods of Greece and Rome", vol. 107, col·lecció:"Études préliminaires aux religions orientales dans l'Empire romain". ed.Brill Archive, 1987. 
  • Emil Aust. "Consentes". Stuttgart: en:" Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (RE). Volum IV,1, 1900, p. 910 .. 
  • Georg Wissowa. "Consentes". Leipzig: Wilhelm Heinrich Roscher (ed.): Ausführliches Lexikon der griechischen und römischen Mythologie,volum1,1, 1886, p. 922. 
  • Fritz Graf. "Consentes Dei". Stutgart: Der Neue Pauly (DNP), volum 3, 1997, p. 129 seg.. ISBN 3-476-01473-8. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dii Consentes Modifica l'enllaç a Wikidata