Enrico Cialdini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
General Enrico Cialdini
10 de setembre de 1811

8 de setembre de 1892 (als 80 anys)

General Enrico Cialdini
Militar italià
Lloc de naixement: Itàlia Castelvetro di Mòdena, Itàlia
Lloc de defunció: Liorna, Toscana
Lleialtat: Itàlia Itàlia
Arma/servei: Infanteria
Anys de servei: 1771–1805
Rang: General de l'Exèrcit italià
Batalles/guerres: Defensa de Vicenza
Condecoracions: Duc de Gaeta

Enrico Cialdini (Castelvetro di Mòdena, 10 d'agost de 1811 - Liorna, Toscana. 8 de setembre de 1892) fou un militar i home d'Estat italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Començà els seus estudis en un col·legi de jesuïtes del que l'expulsaren els superiors per haver fet caricatures irrespectuoses dels seus mestres, pel que s'allistà en les milícies nacionals, prenent part el 1831, en la rebel·lió de la Romanya; després de la capitulació d'Ancona emigrà a l'estranger, continuant a París els estudis de medicina.

Vida militar[modifica | modifica el codi]

Monument a Cialdini per la victòria en la Batalla de Castelfidardo.

El 1883 serví en la legió estrangera de Portugal contra En Miguel, i el 1835 ingressà en l'exèrcit espanyol que defensava a Isabel II, ascendint a tinent coronel, retirant-se del servei el 1841 acusat de conspirar contra el general Espartero. Retornà a Itàlia el 1843, casant-se bans amb dama valenciana Maria Martínez de León.

El general Durando li confià la defensa de Vicenza i el 1849 va prendre part en la batalla de Novara, com a coronel del regiment nº. 23 d'infanteria piemontesa, grau amb el qual feu la campanya de la Independència. Entrà en l'exèrcit sard i el 1855 comanà una brigada a Crimea, després d'ascendir a general. El 1859, comanant una divisió, a Palestro forçà el pas del Sesia, aconseguint per aquell fet d'armes el grau de tinent general, la inspecció general dels regiments de bersaglieri i el càrrec d'ajudant de camp del rei. En envair Garibaldi l'illa de Sicília el 1860, al front d'un exèrcit sard derrota a les tropes pontificals en la Batalla de Castelfidardo i, penetrant en territori napolità, guanyà les batalles d'Isernia i Sessa. Apoderant-se després de Càpua, Gaeta i Messina, el que li valgué el títol de duc de Gaeta i el virregnat de Nàpols, en el que inicià acarnissada persecució contra el bandolerisme, succeint-lo La Marmora el 1862.

Nomenat governador militar de Bolonya, la ciutat de Reggio el portà a la Cambra dels Diputats, i entrà al Senat el 1864. En la guerra del 1866 se li confià el comandament de l'exèrcit del Baix Po, però la derrota de Custozza l'obligà a assumir el càrrec de general en cap avançat sobre avançat sobre Venècia, de la qual ciutat s'apoderà sense resistència.

El 1870 acompanyà al rei Amadeu I a Espanya com ambaixador extraordinari i se li conferí el govern militar de Florència (1873) i l'ambaixada de París el 1876-79, en substitució del cavaller Nigra. Representà al rei d'Itàlia en les noces d'Alfons XII amb Maria Cristina d'Habsburg, retirant-se el 1881 de la carrera diplomàtica. Durant la guerra francoprussiana de 1870 es declarà partidari de què Itàlia es possés del cantó de França i prengués part en aquella lluita.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enrico Cialdini