Garrofer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Garrofer
Garrofer
Garrofer

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Fabales
Família: Fabaceae
Subfamília: Caesalpinioideae
Gènere: Ceratonia
Espècie: C. siliqua
Nom binomial
Ceratonia siliqua
Linnaeus

El garrofer, garrover o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre dioic de la família de les lleguminoses.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Plàntula de garrofer
Fulles del garrofer
Fulles i garrofes verdes
Folíols
Garrofes
Ceratonia siliqua - MHNT
Llavors de garrofer (de Barcelona)
Flors de garrofer

El garrofer és un arbre perennifoli de talla mitjana, de 5 a 7 metres d'alçada i de tronc gruixut i generalment irregular, amb branques llargues i robustes que poden vinclar-se fins a gairebé tocar el terra. Les fulles són compostes i contenen de tres a cinc parells de folíols, sense el folíol imparell. Les flors neixen directament sobre la llenya vella, mai en els brots nous i s'agrupen. Hi ha tres tipus de garrofers: plantes femenines, que donen flors femenines i fruits; plantes masculines, que només fan flors masculines, i plantes que fan flors amb els òrgans masculins i femenins.[1] El seu fruit, anomenat garrova o garrofa forma una beina d'entre 10 i 20 cm de longitud, que un cop madur assoleix un color marró fosc, gairebé negre. Les llavors són de forma oval aplanada, de color marró i n'hi ha de 15 a 20 per garrova.

És un arbre propi del litoral mediterrani, ja que amb temperatures per sota dels 5 graus sota zero es mor. A la península Ibèrica es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve.[1]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Mel de garrofer

La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.

Segons Monlau (1890) els turcs feien sorbets barrejant la farina de garrofí amb regalèssia i els egipcis confitaven amb el garrofí el tamarinde i el mirabolà.[2]

Durant la guerra civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A Balears ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.

Les llavors s'usen per fabricar additius alimentaris com ara la goma de garrofí que s'utilitza com a espessidor. Espanya n'és el primer productor mundial.

Actualment hi ha botigues de dietètica que venen farina de garrofa i preparats alimentaris a base de garrofa, que cerquen de recuperar el consum d'aquest aliment tradicional menyspreat,[3] car la garrofa és naturalment dolça, no conté cafeïna ni els altres estimulants del cacau i és baixa en greixos i calories. És un bon succedani del cacau per a persones que pateixen afeccions renals i hepàtiques, reumatisme, gota i artritis. La farina de garrofa es pot fer servir per a la preparació de pastissos i bombons.[4]

Virtuts medicinals[modifica | modifica el codi]

L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag, que es fa servir com a laxant en preparacions famacèutiques.[1]

Usos[modifica | modifica el codi]

Actualment la garrofa s'utilitza com a aliment del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls).

La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

  • Les llavors del seu fruit son , de pes força uniforme al voltant dels 0,2 grams cadascuna, s'utilitzaven en l'antiguitat per a pesar joies i gemmes, el seu nom en grec antic κεράτιον (Keration) d'on prové el mot quirat mesura encara avui vigent en joieria.
  • Es diu que la garrofa la consumia sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al desert– i d'aquí que en alguns llocs se la conegui com a pa de sant Joan.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Pius Font i Quer, Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (12a ed.), Ed. Labor, 1990
  2. Josep Monlau i Sala, Compendio de Historia Natural. Tractat sobre botànica, zoologia, geologia, etc. 1867
  3. Coc de garrofa
  4. Pastís de garrofa

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Garrofer
Wikispecies-logo-en.png
Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.