Glenn Gould

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Foto de Glenn Gould feta al voltant del 1940.

Glenn Herbert Gould més conegut amb el nom de Glenn Gould (Toronto, Canadà, 25 de setembre de 1932 - 4 d'octubre de 1982), fou pianista, compositor, escriptor, home de ràdio i realitzador canadenc. Fou famós sobretot pels seus virtuosos enregistraments de les obres per a teclat de Johann Sebastian Bach. La vida i l'obra de Glenn Gould han rebut una atenció pòstuma sense precedents, fruit en gran part dels interrogants que provoca la seva personalitat excèntrica, inabastable als tòpics, envoltada de misteri, hipocondríaca i aparentment asexuada. La seves gravacions no deixaven a ningú indiferent i també tenia detractors per fer moviments estranys mentre tocava a més a més de taral·lejar. S'han escrit molts llibres, s'han fet pel·lícules i documentals sobre la seva figura. El 1987, la Fundació Glenn Gould va instaurar el Premi Glenn Gould que s'atorga cada tres anys a un personatge viu al qual se li reconeixen les seves contribucions a la música i la comunicació.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Glenn Gould rebent classes d'Alberto Guerrero.

Nascut a Toronto al si d'una família de músics, Gould va aprendre a tocar el piano amb la seva mare. El seu avi era cosí d'Edvard Grieg. Va entrar al conservatori de Toronto quan tenia deu anys i va estudiar amb el xilè Alberto Guerrero. Va donar nombrosos concerts, essencialment al continent americà, on va tocar amb els cèlebres directors Herbert von Karajan, Leonard Bernstein, Yehudi Menuhin, entre altres. El començament del seu renom internacional pot ser datada en la seva cèlebre gravació de les Variacions Goldberg de juny del 1955 als estudis CBS a Nova York.

Deixava les actuacions en concerts el 1964, dedicant-se a l'estudi de gravació per la resta de la seva carrera, actuant també a la televisió i la ràdio, així com a documentals de ràdio no musicals i altres projectes.

Gould va publicar més de 60 discs amb un repertori que va incloure des de Bach fins a Arnold Schönberg, des de Ludwig van Beethoven fins a Dmitri Xostakóvitx, a qui va popularitzar a Occident. De Bach va deixar un inigualable patrimoni d'enregistraments. La seva interpretació, d'una rapidesa i d'una claredat fora del comú, i sobretot fora de les modes de l'època, farà molt per al seu èxit.

Les seves composicions, per contra, han continuat sent poc conegudes. Citem sobretot una fuga per a cor a quatre veus mixtos titulada So you want to write a fugue? on el músic ens explica amb humor com escriure una fuga. Gould és igualment l'autor d'un Quartet a cordes opus 1, d'inspiració propera a la música de Schönberg.

Entre 1972 i la seva mort, va realitzar set documentals amb Bruno Monsaingeon, entre els quals Les Chemins de la musique el 1974, rebatejat més tard Glenn Gould, l'alchimiste.

Considerat com un dels majors pianistes del segle XX, morí el 1982 d'un accident vascular cerebral. Segons exàmens mèdics posteriors a la seva mort van diagnosticar-li síndrome d'Asperger.[1]

Enregistraments curiosos[modifica | modifica el codi]

El pianista tenia un mètode increïble de preparar-se per a les sessions d'enregistrament. Gould explica en una entrevista,[2] la darrera, que abans de prendre la decisió de gravar les quatre balades de Brahms, no les havia tocat mai, ni desxifrat, ni escoltat. Aquesta decisió de gravar la pren dos mesos abans d'anar a l'estudi. Durant les sis setmanes següents es dedica a estudiar les partitures sense acostar-se al piano, elaborant una concepció molt clara de com vol abordar-les. Les treballa en el seu cap i deixa que hi rodin, dotzenes de vegades. Caminant o conduint, tant se val.

Les darreres dues setmanes les toca al piano, una hora al dia com a màxim. Dos dies abans de les sessions, s'absté de tocar. Segueix sense tocar el piano fins que els tècnics de l'estudi acaben amb tots els preparatius i el responsable diu 'Primera presa!'. Molt sovint, aquest primer enregistrament és el millor perquè és el moment amb la imatge mental més pura, menys lligada a les contradiccions de la realitat d'un instrument.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Clarkson, Michael. The Secret Life of Glenn Gould: A Genius in Love. ECW Press, 2010. ISBN 1550229192. 
  2. Non, je ne suis pas du tout un excentrique. Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Arthème Fayard, 1986.
  3. Anècdota publicada al blog de Ricard Casals Alexandri

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]