Jean-Thomas Arrighi de Casanova

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jean-Toussaint Arrighi de Casanova
8 de març de 1778

22 de març de 1853 (als 75 anys)

El general Arrighi de Casanova
El general Arrighi de Casanova
Lloc de naixement: Corti (Alta Còrsega)
Lloc de defunció: París
Lleialtat: França Primera República Francesa
França Primer Imperi Francès
Arma/servei: França Grande Armée
Anys de servei: 1796–1814
Rang: General de Divisió
Condecoracions: Duc de Pàdua

Jean-Thomas Arrighi de Casanova (Corti, Alta Còrsega, 8 de març de 1778París, 22 de març de 1853) fou un general francès d'origen cors. Era fill de Hyacinthe Arrighi, advocat general del rei, diputat suplent de la Convenció Nacional, després prefecte de Liamone, i cosí germà de Maria Letizia Ramolino, mare de Napoleó I. El 1787 fou enviat a l'Escola Militar de Rebais, vora Meaux, com a alumne del rei. El 1793, quan les escoles militars foren suprimides, fou enviat a la Universitat de Pisa. Quan tornà a Còrsega, marxà a Itàlia amb Josep Bonaparte, on hi fou tinent d'una de les companyies de la 75a Brigada.

Després del tractat de Leoben, passà a l'estat major general com a adjunt als generals ajudants. Adscrit com a secretari d'ambaixada a Josep Bonaparte, el seguí a Parma i a Roma, on el desembre de 1797 fou ferit durant la revolta del general Léonard Duphot. Després participà com a adjunt a l'estat major en l'expedició a Egipte. Després de la batalla de les Piràmides, fou nomenat ajudant de camp del general Louis-Alexandre Berthier, qui el va nomenar capità després de ser ferit a la batalla de Salahieh.

Durant l'expedició a Síria, fou un dels primers a prendre per assalt Jaffa i assistí a l'assalt de Sant Joan d'Acre de 1799, i entrà a la ciutat amb el general Larmes. Hi fou ferit greument d'una bala a la caròtide, però se salvà. Va rebre un sabre d'honor i el títol de capità. Aleshores fou enviat a França, on participà en la batalla de Marengo com a cap d'esquadró i del 1r regiment de dragons, sota el comandament del general Berthier. Fou nomenat coronel i participà en la campanya d'Ulm. A la batalla de Wertingen va conduir les seves tropes a la victòria, capturant sis canons malgrat les seves ferides. Va rebre aleshores la Legió d'Honor.

Ferit als preliminars de la batalla d'Austerlitz, fou nomenat coronel dels Dragons de l'Emperadriu (Guàrdia Imperial) i participà en la Campanya de Prússia. El 1807 fou nomenat general de brigada, i després de la batalla de Friedland Napoleó el nomenà duc de Pàdua. El 1808 fou enviat a la campanya d'Espanya com a cap dels Dragons de l'Emperadriu, i participà en els combats contra els anglesos a Benavente.

Quan tornà a França fou posat al capdavant de la cavalleria imperial contra Àustria. Fou nomenat general de divisió a la batalla d'Essling (25 de maig de 1809). A la batalla de Wagram lluità al costat dret per ajudar a Louis Nicolas Davout, príncep d'Eckmulh. Després Napoleó el nomenà inspector general de cavalleria i amb la condecoració del Gran Cordó de la Reunió.

Per a la campanya de Rússia, li fou encarregada l'organització de 67 cohorts de guàrdies nacionals amb artilleria, així com el comandament del es tropes entre l'Elba i el Somme. Durant la campanya de 1813 fou cap del 3r cos de cavalleria a Metz i defensar els marges del Rin. Després fou governador de Leipzig, que defensà dels atacs de Czernischew. A la batalla de Dennewitz va detenir suecs i prussians i facilità la retirada de Michel Ney, i també lluità a la batalla de Leipzig contra els cosacs del mariscal Blücher. Després de la Campanya de França de 1814 el seu cos de cavalleria, delmat, fou dissolt i encarregat d'infanteria de protegir el mariscal Auguste Fréderic Louis Viesse de Marmont a Treviso. A la presa de París, sota les ordre del duc de Ragusa, ocupà els alts de Belleville[text imprecís] i Romainville, i fou ferit novament.

Durant l'abdicació de Napoleó, es mantingué retirat. Durant el govern dels cent dies el nomenà Parell de França i governador de Còrsega, on hi trobà un fort suport popular després de la batalla de Waterloo. Durant la Restauració francesa li foren retirats tots els càrrecs i honors i proscrit el 24 de juliol de 1815. Marxà a la Llombardia, d'on no tornà fins al 1820. Va romandre allunyat de la política fins al 1849, quan fou escollit diputat bonapartista per Còrsega i senador el 1852. Va acabar els seus dies com a governador de l'hotel dels invàlids. És pare de Louis Arrighi de Casanova, ministre de l'interior de Napoleó III.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean-Thomas Arrighi de Casanova Modifica l'enllaç a Wikidata