Les Choristes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Les Choristes
Els nois del cor
Les Choristes movie.jpg

Fitxa tècnica
Direcció: Christophe Barratier

Producció: Arthur Cohn
Jacques Perrin
Gérard Jugnot

Guió: Christophe Barratier
Philippe Lopes-Curval

Música: Bruno Coulais

Protagonistes: Gérard Jugnot
Jean-Baptiste Maunier
François Berléand
Jacques Perrin

Dades i xifres
Països: França
Suïssa
Alemanya
Data d'estrena: 2004
Gènere: Drama musical
Duració: 96 min.
Idioma original: Francès

Pàgina sobre “Les Choristes a IMDb

Valoracions
IMDb 8/10 stars

Les Choristes és una pel·lícula francesa en coproducció amb Suïssa dirigida per Christophe Barratier i estrenada el 2004.

Argument[modifica | modifica el codi]

El famós director d'orquestra Pierre Morhange s'assabenta a Nova York de la mort de la seva mare. Després de l'enterrament, rep la visita inesperada d'un dels seus antics companys de classe, Pépinot, que no veu des de fa més de cinquanta anys, qui li porta el diari del vigilant de l'escola Clément Mathieu.

El 1949, Clément Mathieu era un professor de música a l'atur. Accepta una feina de vigilant en un internat en el qual resideixen nois difícils. L'internat es diu Fond de l'Étang (Fons de l'estany). Rachin, el director, el gestiona amb disciplina i mà de ferro, seguint el seu lema d'Acció, reacció. Quan un alumne comet una falta, és castigat sense pietat. Tot just arribar, Mathieu ha de castigar l'alumne que ha posat una trampa a la porta de la infermeria, ferint el bidell. S'adona que els nens necessiten comprensió i llibertat. Es posa mans a l'obra en la tasca de formar un cor i aconseguir permís del director.

A través d'aquest cor aconsegueix canviar la vida de diversos alumnes. Mathieu s'enfronta a diversos problemes durant la seva vida de professor: d'una banda la conducta dels alumnes, d'altra l'atracció que sent per la mare d'un d'ells i per últim les diferències de criteri amb el director. Tot això acaba amb la seva marxa del centre, després d'un emotiu comiat i d'emportar-se adoptat a Pépinot.

Pierre Morhange, un home ja madur, un director d’orquestra famòs, torna a casa perquè se li ha mort la mare. Aquest retorn, gràcies a un amic d’infantesa, el porta a descobrir el dietari del qui fou el seu primer professor de música. D’aquestes pàgines en surten els records que conformen la pel·lícula. Tornant, doncs, enrere el 1949, Clément Mathieu (Gérard Jugnot), professor de música en atur, entra com a vigilant a un reformatori de menors masculí, on Pierre està internat. El sistema d’educació allà és repressiu, inhumà i contraproduent, de manera que el propi director Rachin (François Berléand) no acaba de controlar els alumnes més difícils. Els mètodes violents i inapropiats rebel·len Mathieu que, malgrat l’agressivitat dels nens i noiets, sent compassió i estimació pels deixebles. Se li acut una manera d’acostar-s’hi i de fer més portadora l’estança al reformatori i és creant una coral. Coneix el poder de la música i creu que la màgia del cant aconseguirà ser un pal·liatiu per a unes vides prou desgraciades. I efectivament és així per alguns d’ells, en particular per Pierre, que acabarà essent un director d’orquestra reconegut.

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Al voltant de la pel·lícula[modifica | modifica el codi]

  • La pel·lícula és un dels més grans èxits de la història del cinema francès, tan sorprenent com immediat amb els seus vuit milions i de mig d'entrades en deu setmanes d'explotació.
  • La pel·lícula va ser difosa per primera vegada el 25 d'abril de 2006 a la televisió a France 2 i va reunir 11,5 milions de persones davant la pantalla.[1]
  • Es tracta d'un remake de la pel·lícula de Jean Dréville, La Cage aux rossignols (1945) en la qual participaven els Petits Chanteurs a la Croix de Bois.
  • La majoria dels nens no són actors professionals i han estat seleccionats a les escoles i col·legis de la regió de Clarmont d'Alvèrnia, excepte dos, parisencs. Pel que fa a Maxence Perrin, és el fill de Jacques Perrin que obre i tanca la pel·lícula; i Jean-Baptiste Maunier és membre de la coral dels « Petits cantants de Saint-Marc ».
  • Contràriament a La Cage aux rossignols, la pel·lícula no acaba amb un final feliç. Tot i no ser tràgic, deixa moltes portes obertes sobre l'esdevenir dels personatges: que pot ser de Clément Mathieu o de Pépinot, així com dels nens de la coral.
  • L'èxit de la pel·lícula va provocar a França una fascinació pel cant coral, sobretot pels cors de nens, donant un alè a aquestes formacions musicals que queien en desús; també ha permès al castell de Ravel (lloc de rodatge de la pel·lícula) de guanyar-se una gran notorietat triplicant el seu nombre anual de visitants.

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema